Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Vacunar-nos contra l’efecte vacuna

Alguns pensadors vaticinen que el món serà diferent després del coronavirus. Però més que somiar amb grans canvis hauríem d'anar preparant els que ja sabem que són possibles i necessaris

La UCI de l'Hospital Vall d'Hebron durant la crisi del coronavirus.
La UCI de l'Hospital Vall d'Hebron durant la crisi del coronavirus.

El filòsof croat Srecko Horvat (Osijek, 1983), deixeble de Slavoj Zizek, deia fa poc en una entrevista: “Si fa dos mesos ens haguessin dit que Boris Johnson parlaria de nacionalitzacions, que països amb governs molt conservadors es plantejarien implantar una renda bàsica universal o que a Pequín i en altres grans ciutats la contaminació cauria en picat, no ens ho hauríem cregut”. Té raó. Atordits encara per la virulència del xoc, abunden els vaticinis que el món no tornarà a ser el mateix després d’aquesta pandèmia que ens ha paralitzat. Ara, sens dubte, no ho és. Però pot ser que els auguris de canvi durin el temps que triguin els científics a aconseguir una vacuna.

Si després de tants morts no revisem el model les residències de gent gran, no ho farem mai

Ara mateix el món s'assembla poc al que teníem fa quatre mesos. Les aerolínies estan parades i les fronteres, tancades, no hi ha turisme ni intercanvi universitari, les reunions científiques o financeres són mínimes i virtuals, a ningú se li acut organitzar un congrés o planificar un viatge. La paràlisi econòmica provoca llargues cues davant dels bancs d'aliments i als carrers, moltes de les persianes abaixades pel confinament, no es tornaran a obrir. Tot això és cert. Com ho és també que la crisi del coronavirus ha accelerat processos que ja estaven en curs, com el teletreball o la digitalització de la gestió administrativa. Però que pugui servir per fer canvis disruptius o estructurals no depèn del coronavirus, sinó de la voluntat política i de la força que aconsegueixin reunir els qui vulguin que es produeixin aquests canvis. I si no s'afanyen tindran en contra seu un enemic poderós: la inèrcia.

Nicolás Sarkozi deia el 2008 que calia refundar el capitalisme i, en el nostre cas, el que va venir després va ser una doble ració de neoliberalisme: prioritat per als creditors, austeritat per als pobres, devaluació salarial i llocs de treball més precaris que mai. Ara alguns països parlen de nacionalitzar determinats serveis bàsics o d'implantar una renda bàsica. El que s'hagi de fer, s'ha de fer ja, perquè els canvis els necessitem ara i perquè quan passi l'amenaça tornaran les pressions per limitar la despesa pública i que tot es quedi com està.

Així que, més que especular sobre les grans transformacions que han de venir, hauríem de debatre els canvis que ja són possibles. Si després de tants morts no revisem el model de planificació i gestió de les residències de gent gran, no ho farem mai. Ha de continuar predominant la lògica del lucre privat? S'han de construir residències públiques? Quins estàndards de cures s'han d'exigir? Quins altres models d'atenció a les persones grans podem aplicar?

És el moment d'estendre la telemedicina per alleugerir les consultes externes i les d'assistència primària

Els hospitals han demostrat tenir una capacitat d'adaptació que no semblava possible en la seva rígida estructura anterior. Abans del coronavirus, Catalunya tenia poc més de 600 llits d'UCI. En dues setmanes va passar a tenir-ne 2.300. La crisi dona l'oportunitat de replantejar el model hospitalari per fer-lo més flexible i adaptat a les necessitats. El pacient de covid-19 ha exigit una resposta multidisciplinària perquè el virus ataca diversos òrgans alhora. Això és just el que passa amb el perfil de pacient que predomina: una persona d'edat avançada amb múltiples patologies cròniques que requereix un seguiment multidisciplinari. Fa temps que en els congressos de gestió sanitària es parla de canviar l'estructura hospitalària, rígidament dividida per especialitats, i adaptar-la al nou tipus de pacient crònic. Aquesta és l'oportunitat de fer-ho, igual que també és el moment d'estendre la telemedicina, que aquests dies s'ha aplicat per necessitat per alleugerir les consultes externes dels hospitals i de l'assistència primària. Els hospitals han sabut parar el cop del pic de la pandèmia, però ara és la medicina de família i comunitària la que ha de mantenir el virus sota control. És l'hora d'aplicar la reforma que fa temps que es predica i donar-li més mitjans i personal.

Quan es debat com començarà el curs que ve, el gran problema és la redistribució de l'espai i dels equips docents per organitzar grups més petits. Però el model d'aula de 25 alumnes, tots amb el mateix temari i obligats a aprendre al mateix ritme, ja s’havia qüestionat abans. El nou curs s’hauria de plantejar com un assaig general per veure com es poden canviar les dinàmiques docents. I què fem amb la mobilitat? I amb la fractura digital? I què passa amb el comerç i la distribució? Són només alguns exemples de qüestions que podem plantejar-nos per al desconfinament.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >