_
_
_
_
_
Crònica parlamentària
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La nova normalitat de Carrizosa

Un no cultiva durant anys un estil buscabregues per ser de cop i volta el centre recurrent de qualsevol aliança

Manel Lucas Giralt
Carrizosa, plàcid, escolta Torra.
Carrizosa, plàcid, escolta Torra.Parlament de Catalunya

A Carlos Carrizosa li ha coincidit la recuperació del seu contagi de covid-19 amb el canvi de sentit del seu partit, Ciutadans. Es va posar malalt sent el braç agitador d’una formació a la contra de gairebé tot, ja fos el Govern central d’esquerres o el Govern independentista de la Generalitat. Rojos i separatistes, resumint. El seu encàrrec era l’agitació al Parlament, i el seu aliat era el PP (que no hi hagi diputats de Vox li facilitava força les coses). Però ara que ha tornat, feliçment recuperat, aquell partit ja no sembla el mateix, sinó que apunta a frontissa, i a Carrizosa l’hem intuït una mica fora de joc, descol·locat i fins i tot un pèl moix. Un no cultiva durant anys un estil buscabregues per ser de cop i volta el centre recurrent de qualsevol aliança (tot i que si hi ha algú capaç de dir-te que està d’acord amb tu i alhora omplir-te d’improperis, són els dirigents de Ciutadans).

És difícil saber quant durarà aquesta mutació del partit d’Inés Arrimadas, però ara mateix les coses van per aquí. Per això, en el seu retorn com a portaveu, Carrizosa ha equilibrat una intervenció entre les ofertes de mà estesa al Govern i les referències al “relat separatista” i al “cop que hi va haver aquí”: les expressions del vell Ciutadans semblaven metadona per adaptar-se a la “nova normalitat” del partit. Però fins i tot el president Quim Torra ha acatat el to del seu rival i ha arribat a dir que per sobre de la independència –“relevantíssima”– hi ha l’obligació de garantir “els llocs de treball de la gent, el futur de les empreses, que la bretxa social no s’ampliï …”

Torra ha estat menys amable amb els partits del Govern espanyol, el PSC i els Comuns. Especialment agre ha estat el debat amb la portaveu podemita Jéssica Albiach. El president els fa còmplices del que, al seu parer, és la poca sensibilitat autonòmica de l’Executiu, i li ha etzibat a Albiach la frase “mai tan pocs havien decebut tanta gent en tan poc temps”, que semblava dissenyada especialment per titular les cròniques d’urgència, com així ha estat –per a les cròniques digitals, menys collades per la longitud de les frases. Amb Miquel Iceta (PSC) ha fet servir una altra expressió tipus eslògan: “El 155 sanitari”.

Les exigències de Torra al Govern central per la via dels seus representats a la terra –catalana– han protagonitzat el debat en aquesta segona sessió de control semiconfinada (altre cop han estat 25 els diputats presents a l’hemicicle). Han passat per una vegada a un segon pla les escenes de divorciats en convivència entre ERC i Junts per Catalunya, tan habituals els últims temps. Els republicans fins i tot han desaparegut del debat sobre la urgència o no de convocar eleccions, que ha tret el cap en algun moment. Esquerra està en mode zen o, el que és el mateix, intentant parlar només de gestió. Ja han vist que els fa servei a les enquestes. Tot i que alguns dels seus consellers continuen amb el parapent enmig de la ventada. Aquesta vegada, qui ha hagut de recórrer més a l’esgrima ha estat el veterà Josep Bargalló, d’Educació –més retòric que concret–, que ha recollit el testimoni de la seva correligionària Alba Vergés, de Salut. Una evidència que hem passat de l’emergència sanitària a l’emergència escolar.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_