Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Triangle de poder (clàssic)

Raül Garrigasait analitza a ‘Els fundadors’ el misteriós equilibri entre Cambó, Estelrich i Riba, artífexs de la Fundació Bernat Metge ara fa 98 anys

Joan Estelrich, director de la Fundació Bernat Metge, mostrant l’esperit clàssic tot vestit de grec. Ampliar foto
Joan Estelrich, director de la Fundació Bernat Metge, mostrant l’esperit clàssic tot vestit de grec.

“A n’ell no li convé, i a mi em costaria gran violència no dir-li el que penso de la seva conducta”, li escriu Francesc Cambó al seu fidel i eficaç propagandista Joan Estelrich, tots dos incapaços de perdonar “l’exaltació roja” en la qual creuen que ha caigut Carles Riba, que ha anat expressament a París aquell perillós 1937 per entrevistar-se amb el mecenes i polític per parlar del difícil avenir de la Fundació Bernat Metge (FBM) amb la Guerra Civil. Sis anys després, el poeta li escriuria una carta per desfer malentesos i interpretacions malicioses, en què aclaria que la iniciativa de salvar la FBM pel procediment del decomís el 1936 no havia estat seva, alhora que rebutjava “l’estúpida llegenda” segons la qual se’n volia apropiar per al seu profit… L’autor de les Elegies de Bierville, però, desistí d’enviar-li la carta “per dignitat”, tal com hi anotaria ja el 1954.

Difícilment hi podia haver a Catalunya tres personalitats més diferents, però des de 1922 caminaven més o menys plegades: Cambó, d’uns 40 anys, multimilionari, amb una carrera política que anava pel pedregar i que volia redreçar com a mecenes cultural; Estelrich, d’uns 25 anys, hiperactiu i nacionalista, presentat per Josep Carner a un Cambó que hi detectà una capacitat insòlita per a l’activisme cultural i la propaganda política; i Riba, ja amb 30 anys, cap de cartell de la intel·lectualitat seriosa, del mètode i dels coneixements. Ells seran els pals de paller de la Bernat Metge, un dels projectes més sòlids i homologables amb el món culte europeu que ha donat mai la cultura catalana: la col·lecció de clàssics grecs i llatins encara avui, 98 anys després, viva. Si ells van resistir plegats i la sèrie encara ho fa ara és pel capital simbòlic d’aquest grapat de clàssics, un inopinat instrument de poder.

“L’objectiu és integrar la cultura catalana dins la llatinitat, dins l’Europa essencial”, deia l’opuscle promocional que el 1922 Estelrich, com a director de la FMB, havia redactat i que la millor premsa (Josep Pla a La Publicidad, Carles Soldevila a La Veu de Catalunya...) havia saludat amb orgull, entre d’altres raons pel rutilant estol de col·laboradors (Gabriel Alomar, Lluís Nicolau d’Olwer, Josep Maria de Sagarra, Joaquim Balcells, Joan Crexells...), on l’oblit dels periodistes o la murrieria d’Estelrich havien esborrat un Riba que exigiria explicacions al director. El poeta tampoc era entre els convidats de l’equip de col·laboradors que el 9 d’abril de 1923, al luxós Ritz, van celebrar en un sopar de gala l’aparició, poc abans, del primer volum, De la natura, de Lucreci.

En el parlament, Cambó van dir que la col·lecció “estimularà l’estat d’equilibri i mesura” a Catalunya, de la mateixa manera que Estelrich parlava del seu “efecte pacificador, harmonitzador” en la Barcelona dels anys del pistolerisme entre patrons i obrers. Era utòpic, com el projecte mateix: el llistó estava molt alt, i excepte el mateix Riba o el llatinista i catedràtic Balcells, ni el polític ni l’ideòleg eren conscients que una col·lecció així es pogués dur a terme a Catalunya, on no hi havia prou ments qualificades. Potser per aquesta inconsciència va tirar endavant el projecte.

Crítiques inicials a banda (Octavi Saltor, a La Revista, deia que hauria calgut que la direcció es deixés en les “mans doctes” d’un Riba o un Nicolau d’Olwer, i no en les d’un “agent administratiu” com Estelrich; mossèn Alcover enumerava, fins i tot, els articles del Codi Canònic que infligia la filosofia d’Epicur que destil·lava Lucreci, per no parlar del “català baldufesch” de la gent de l’IEC), la col·lecció va sacsejar espiritualment tantes coses que fins i tot la va fer immune a la divisió del catalanisme polític que representaven la Lliga, que perdia hegemonia, i la pujant Acció Catalana que n’havia sorgit d’ella mateixa. Tot plegat es constatava en viu i en directe al mateix despatx de la FMB, al pis de sota d’on vivia Cambó, propietari de l’edifici estil Chicago de Via Laietana, 30, amb Estelrich, per una banda, i Nicolau d’Olwer, Crexells o Riba per l’altra.

La col·lecció va resistir-ho tot: la divisió del catalanisme, recels interns, Primo de Rivera, la societat de masses, la guerra...

No calia, però la dictadura de Primo de Rivera va reforçar encara més el caràcter simbòlic de la col·lecció, que el 1928 tocaria sostre, amb 1.800 subscriptors, tots de classe alta o dirigents de l’època (els Güell, Gili, Arnús, Marqués de Comillas...) o professionals liberals i homes de lletres (de Gaudí a Foix, o el mateix Riba, un dels pocs col·laboradors que havia de pagar-se la subscripció), que compren amb devoció els sis títols que surten cada any, en tiratges de fins a 3.000 exemplars. Cap casualitat que Xenofont o el Plutarc de les Vides paral·leles fossin llavors els traduïts: evocaven personatges de fort sentit moral en moments dictatorialment immorals, com ve a detectar amb subtilesa l’escriptor i hel·lenista Raül Garrigasait a Els fundadors (Ara Llibres), on la sal i el pebre són al subtítol: Una història d’ambició, clàssics i poder, sobre la FBM.

Tan forta i totèmica és ja la col·lecció que aguanta fins i tot l’envestida de la nova societat de masses que encarna el Manifest groc de Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch (1928), que critica no tant la sèrie com el “classicisme kitsch” de la proposta d’Eugeni d’Ors i troba els valors de la Grècia clàssica en l’enginyeria industrial o els sportmen del moment. Però el paper substitutori de la FBM com a activitat política durant la dictadura perd sentit amb l’adveniment republicà i les subscripcions s’ensorren, “la inflació simbòlica” cau, tal com ho defineix Garrigasait, que també deixa constància de la tensió que genera a Cambó que Estelrich faci una intensa vida intel·lectual i social fora de la fundació, mentre l’activista mallorquí, influït pels informes de la seva amant, la lligaire Paulina Pi de la Serra, veia en Riba algú que li volia fer el llit. Només li faltava això a qui ja lamentava que fossin els nous exaltats d’ERC els que semblessin els continuadors de la Renaixença catalana i no la gent de la Lliga. ERC guanya: “Visca Macià, mori en Cambó!”, es crida pels carrers. La tasca de la FBM havia fracassat.

Amb Cambó navegant per l’Adriàtic a bord del seu iot Catalònia i Estelrich a la Roma eterna amb l’amant, esclata la Guerra Civil i Riba es troba tot sol amb la col·lecció a les mans. El 14 d’agost de 1936, la Generalitat la confisca i designa comissari d’apropiació el poeta, per a desesperació de Cambó i Estelrich. Fins que va morir (1959), Riba en portà la direcció editorial efectiva.

La guerra i la postguerra seran misèries una darrere l’altra, amb tots els cantons del triangle de poder en fals (Riba al costat d’anarquistes i estalinistes; Cambó i Estelrich, amb els feixistes), l’èxode o la desfeta dels col·laboradors, alguna edició clandestina fent-la passar per antiga amb peu d’impremta anterior a 1939 i altres passats per censura (Riba torna a rebre: el 1942, el seu volum VIII de les Vides de Plutarc serà l’únic volum que apareixerà sense traductor). Però la mateixa FBM generarà els anticossos: el franquisme la utilitzarà com a element propagandístic exquisit per demostrar que no s’havien carregat tota la cultura ni tampoc tot el català. Que fos 1945 i els aliats acabessin amb Hitler i Mussolini també hi va ajudar.

Juntament amb els trens de Sarrià, la FBM era l’única institució que funcionava a Catalunya en el túnel franquista, deia Joan Oliver. Però amb poquíssima difusió i un to molt filològic. El 2016, el Grup Som se la va quedar i va promoure La Casa dels Clàssics, que dirigeix Garrigasait, per revitalitzar-la: de l’alta burgesia passava al cooperativisme cultural. Avui, a raó, però, de quatre títols l’any i gairebé uns 500 subscriptors, és la col·lecció catalana més antiga. És el poder secret dels clàssics.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >