Selecciona Edició
Connecta’t
ARQUITECTURA

Notes per a un premi

En els finalistes del FAD s’hi veu, per l’economia de mitjans, una creixent devoció pel que és cru, sense cuina arquitectònica

Restaurant Run Run Run, a Madrid, o la recreació inanimada d’un jardí.
Restaurant Run Run Run, a Madrid, o la recreació inanimada d’un jardí.

Sento distància i desafecció pels premis FAD, però això no impedeix que els consideri cita anual de repercussió innegable. Les circumstàncies espacials de l’edició d’enguany fan difícil opinar de les obres perquè no es poden veure, així que cal fer-ho per altres mitjans. Hi ha almenys tres coses que mereixen un comentari. Una és la naturalesa de l’arquitectura actual que es desprèn de les obres finalistes: és l’arquitectura actual que rep el suport del FAD, un destil·lat fet pel jurat. Tal vegada determinen un moment de l’arquitectura contemporània al nostre país, posada de relleu a través dels projectes vinculats amb l’ús residencial als ulls del jurat. En aquest camp, que afecta tant l’arquitectura com l’interiorisme, és on es veu més bé quina és l’opinió del FAD.

Aquest component residencial també contamina algunes propostes que no amaguen certa domesticitat, com ara l’ús de les cobertes a dues aigües de casa en diferents projectes, ja siguin biblioteques o camps de futbol. L’arquitectura de les obres finalistes residencials comparteix el gust per una cada cop més decidida economia de mitjans, que duu a una arquitectura sense quasi elaboració, deixant que els ingredients es manifestin per si sols. Una creixent devoció per allò cru, sense gairebé cuina, que comparteixen obres amb pressupostos molt diferents, i de promocions tant privades com públiques. Totes encaixen en el discurs polític actual i deixen veure la composició políticament correcta dels jurats.

Un altre aspecte són les actes dels jurats. Potser algú, un dia, tindrà curiositat per mirar, no solament les obres premiades, sinó quins van ser els arguments dels jurats, és a dir, la filosofia dels premis, i acabarà preguntant-se com es triaven els jurats i quina idea perseguia la institució. Ben mirat, el que diu el jurat a l’acta és el que pensa la institució sobre els valors de l’arquitectura que premia. S’ha de perseguir la claredat d’idees i evitar una certa càrrega intel·lectual en el text i dir coses com ara: “Estratègies urbanitzadores d’hibridació dels ecosistemes...” per referir-se a la intervenció en un parc urbà; o “És rellevant el domini de la materialitat i la composició de les pells, les textures i els acabats exteriors i interiors”; o “Presenta una bona distribució d’espais i un bon aprofitament del context climàtic i urbà”. Es tracta de pensar que les actes les hauria de redactar Josep Pla. Podria ser una recomanació que la institució fes als jurats: intentar que les actes no transmetin aquest estil de tast de vins per a arquitectes redactades per experts en construcció. Si hi hagués una política de selecció dels jurats hauria de ser que escrivissin per a tothom, i no que la seva composició compleixi les quotes establertes.

La darrera cosa és l’enyorança d’allò senzillament bonic que els premis provoquen. Obres que han cercat alguna cosa més enllà de la seva materialitat, responsabilitat social, participació veïnal o correcció política. D’entre les obres (millors algunes de les seleccionades que no les finalistes), n’hi ha dues que expressen una idea no previsible. Una és una petita obra en una mitgera al costat de l’església de la Mare de Déu del Tura, a Olot. Fent servir ingredients pobres, però elaborats per recrear un record, és impossible no reconèixer Sant’Andrea de Mantua, de Leon Battista Alberti (l’acta no en diu res): demostració palpable que l’arquitectura serveix d’alguna cosa, ni més ni menys que per dirigir el destí de qualsevol construcció. L’altra és el restaurant Run Run Run, a Madrid, una recreació inanimada d’un jardí amb elements que s’anticipen a l’ocupació posterior a base de penjolls, paviments i revestiments que conviden a l’aparent desordre que impera als petits jardins. Les dues són senzillament boniques i, malgrat la seva aparença elemental, sofisticades.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >