Selecciona Edició
Connecta’t

Metges, sants i malalts

Flaubert i Kafka van fer dues narracions inversemblants sobre doctors i malalties, però amb fons de veritat

Flaubert (esquerra) i Kafka, autors d’històries adients per als temps actuals.
Flaubert (esquerra) i Kafka, autors d’històries adients per als temps actuals.

A la literatura universal hi ha moltes narracions protagonitzades per malalts, metges i taumaturgs, i avui n’assenyalarem només dues: Sant Julià, l’hospitalari, de Gustave Flaubert, i El metge de poble, de Kafka. A la primera hi surten un malalt i un sant, en comptes d’un metge —però, qui no li ha dit al metge que l’ha curat d’una cosa difícil: “Vostè és un sant, doctor”—; a la segona hi surten un metge i un malalt.

Flaubert va escriure Sant Julià, l’hospitalari com a segona de les narracions que conformen el llibre intitulat Tres contes (1877), que l’autor va escriure ben bé per distreure’s quan ja estava fins al capdamunt dels “deux bonhommes” Bouvard i Pécuchet. Com que havia hagut d’estudiar, diuen, cosa de 1.500 llibres per adquirir els coneixements que desfilen, parodiats fins a l’extenuació, en aquella novel·la, a Flaubert no li va venir d’aquí estudiar la llegenda de sant Julià, que havia vist representada als vitralls de la catedral de Rouen. En parla la Legenda aurea, de Jacobus de Voragine, i també l’Speculum historiae, de Vicenz de Beauvais: Julià és un jove més dolent que la tinya, especialista a caçar animals d’envergadura pel mer plaer de matar, a qui un dia un gran cérvol, ferit per ell de mort, li pronostica que un dia matarà els seus pares, nobles, encara que sempre li han procurat una vida regalada —una variació del mite d’Èdip—, a causa d’una altra profecia: estranyament, Julià serà sant. El noi fuig de la casa horroritzat per la profecia del cérvol, i es dedica a una vida semblant a la del bon bandoler: mata i roba per ajudar la gent necessitada. Es casa un dia amb la filla d’un emperador (això, al conte de Flaubert), que una nit fica al seu llit, perquè Julià no els vegi, son pare i sa mare, que el buscaven i havien arribat en aquell lloc quan Julià no hi era. Aquest arriba, veu al tàlem un home i una dona, pensa que són la seva dona amb un altre home, i els mata tots dos. Així s’acompleix la segona profecia. Julià descobreix el que ha fet i fuig del palau per fer una vida miserable. Llavors, un bon dia, un leprós que vagarejava se li acosta i li diu “Tinc gana”, “Tinc set”, “Tinc fred”. Finalment li demana el seu llit, a la cabana on Julià viu pobrament, i ell l’hi deixa. “Vine més a prop, que tinc fred”, “Despulla’t per donar-me l’escalfor del teu cos”, “Abraça’m”. I Julià ho fa. Havent-lo abraçat estretament, Julià s’adona que ha abraçat el cos llatzerat de Jesucrist. I Flaubert acaba amb aquestes paraules, que no són certes, com ell mateix precisa: “Vet aquí la història de sant Julià l’hospitalari tal com es troba, més o menys, en un vitrall d’església al meu país”.

Un metge de poble és de l’any 1919, quan Kafka ja estava diagnosticat de tuberculosi. Un malalt espera que hi vagi el metge, però es troba a deu milles de distància. Neva, fa fred i hi ha tempesta. El seu cavall és mort. Un veí apareix inesperadament (cosa kafkiana) i li enganxa dos cavalls seus per fer el viatge. (Mentrestant s’insinua prodigiosament la història de la violació d’una noia, Rosa, per part del veí.) Els pares del malalt estan feliços quan arriba el metge. I diu el text de Kafka, en llenguatge indirecte: “Així és la gent de la meva contrada. Sempre exigeixen l’impossible al metge. Han perdut l’antiga fe; el capellà es queda a casa, però el metge ha d’aconseguir-ho tot amb la seva mà quirúrgica”. El malalt té una ferida al costat, gran com una mà, plena de cucs i de porqueria. Un cor de criatures, també insòlit, canta: “Despulleu-lo, i curarà el malalt; i si no el cura, mateu-lo! És un metge solament”. El despullen i el fiquen al llit, a tocar de la ferida del malalt. Aquest li diu: “Saps? Tinc poca confiança en tu. T’han llançat aquí, no hi has vingut per voluntat pròpia. En comptes d’ajudar-me, encara fas més estret el meu llit de mort. T’arrencaria els ulls”. El sanitari respon: “Però és que soc metge. Què vols que faci?”. Llavors el metge li diu al malalt que el mal que té no és tan greu com això. Diu el malalt: “Ho dius de debò, o és que m’enganyes aprofitant el deliri de la febre?”. Llavors el metge recull la roba, l’abric de pell i el maletí; però no es vesteix. Deslliga un dels cavalls i galopa despullat de retorn a casa, sense que la narració digui si hi arriba o no. “Enganyat, enganyat! Un cop que s’ha seguit la falsa crida de la campaneta nocturna... ja no hi ha res a fer”. I aquí s’acaba, sempre en la línia kafkiana de no donar gaires satisfaccions als lectors de novel·les sentimentals.

Són dues narracions inversemblants. Però hi ha textos fantàstics que assoleixen categoria de veritat en determinades circumstàncies.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >