Selecciona Edició
Connecta’t

Del calaix de casa a la lleixa de l’Arxiu Nacional

El principal arxiu català, que reobrirà el dilluns 25 de maig, duu a terme durant el confinament una campanya per redescobrir arxius personals i familiars

Documentació sobre Ignacio Rubio Cambronero dins de la campanya de l'ANC per recuperar fons documentals.
Documentació sobre Ignacio Rubio Cambronero dins de la campanya de l'ANC per recuperar fons documentals.

Feia temps que l'Arnau havia comprat una pila de sobres amb documents, cartes i fotografies a un drapaire que els havia recollit d'un contenidor del carrer. Ho va fer perquè li interessaven algunes imatges, però durant el confinament ha volgut saber si els papers tenien algun interès. I sí, es tractava de documents de l'arxiver Ignacio Rubio Cambronero (Valladolid, 1895-Barcelona, 1973), que va tenir un paper destacat en la cultura i la política catalana de principis del segle XX amb una carrera brillant com a arxiver del Cos de Facultatius de l'Estat i de la Diputació de Barcelona, autor d'una monografia sobre l'edifici entre els segles XV i XVI, el primer estudi del funcionament i l'organització de la Generalitat d'abans del 1714 que es va publicar el 1950. També va ser alcalde de Vilanova i la Geltrú, a més de professor de l'Escola de Bibliotecaris de Barcelona i director de la Biblioteca Universitària fins que es va jubilar el 1965.

“Però en la documentació recuperada per l'Arnau s'han descobert dades desconegudes de la seva biografia, com ara que l'estudi de Rubio sobre la Generalitat es va inscriure com a tesi doctoral a la Universitat de Barcelona el 1933. Entre els papers també hi havia un salconduit de circulació que mostra que el 19 de gener del 1939, una setmana abans que les tropes franquistes entressin a Barcelona, seguia sent el cap de l'Arxiu General de la Presidència de la Generalitat”, assenyala Francesc Balada, director de l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), que explica aquesta extraordinària història com la més destacada que s'ha produït arran de la campanya que ha emprès l'ANC sota el reclam Confinats recuperem arxius, fem patrimoni!, difosa per les xarxes socials (amb l'etiqueta #ArxiusACasa) i que ha permès localitzar i identificar fons de valor significatiu durant aquests dies de tancament domiciliari. Uns documents que ingressaran en aquest arxiu quan s'acabi el confinament.

Certificat de Falange del 15 de setembre del 1939 referit a Ramon Figuls.
Certificat de Falange del 15 de setembre del 1939 referit a Ramon Figuls.

Una altra de la documentació que ingressarà d'aquí a uns dies és la que fa referència al monjo Narcís Xifra i Riera, “vinculat al monestir de Montserrat, que va haver d'exiliar-se durant la Guerra Civil i que quan va voler reingresar a l'orde del monestir va acabar enfrontat obertament amb l'Abad Escarré. Entre la documentació destaquen les cartes entre Xifra i personatges com Cassià Just, Sebastià Bardolet, Francesc Cambó i Pau Casals, entre d'altres”, explica el director del centre des de l'abril del 2015. “La documentació l'ha lliurat un prevere que la va heretar després de la defunció de Xifra i permetrà conèixer amb més profunditat aquest episodi de l'Església catalana i d'Escarré”, continua.

La tercera que destaca Balada és la d'un certificat de la Falange Española datat el 15 de setembre del 1939 que ha fet arribar una persona referent al seu avi Ramon Figuls, en el qual es fa constar que el jove de 33 anys sota “domini marxista” no va tenir afiliació sindical, que va ser mobilitzat en tasques sanitàries i que és “persona de profundes conviccions catòliques, de conducta moral i material irreprotxable i gran patriotisme”. “Reflex del control ideològic del primer franquisme”, apunta Balada.

El director explica com aquests dies ja ha ingressat una adquisició que estava en marxa, després de passar per la Junta de Valoració i de tenir l'aprovació de la conselleria de Mariàngela Vilallonga; un fons molt interessant dels segles XIX i XX que pertany a la nissaga familiar dels Aguilar-Amat, entre els quals hi havia procuradors, metges, directors de museus i militars, mentre que finalment no s'ha dut a terme l'adquisició d'una altra documentació, com dos lligalls de correspondència de l'oficina de representació a Brussel·les de l'Exposició Internacional de Barcelona (1929), perquè els tècnics han considerat que no tenien valor documental.

Seu de l'Arxiu Nacional de Catalunya des del 1995, a Sant Cugat del Vallès.
Seu de l'Arxiu Nacional de Catalunya des del 1995, a Sant Cugat del Vallès.

“La campanya ha permès visualitzar que malgrat que estàvem tancats hem continuat treballant”, explica Balada, que assegura que “està previst poder atendre els investigadors amb cita prèvia a partir del dilluns 25 de maig”. I afegeix: “Des de dilluns ens hem incorporat la meitat de l'equip i la setmana que ve s'alternaran amb l'altra meitat”. En l'actualitat la plantilla del centre està formada, segons el seu director, per unes 70 persones: 40 de l'arxiu més unes 30 flotants, entre becaris i personal extern de tractament i digitalització de la documentació. “S'estan implementant tots els protocols que preveuen diverses fases, des de la incorporació del personal, senyalització, establiment de circuits en zones comunes”. Cada dia, de mitjana, reben la visita d'uns 25 a 30 investigadors per consultar la documentació a la sala. “La documentació que se sol·liciti es posarà en quarantena durant 10 dies en els quals no es podrà tornar a consultar, segons les recomanacions del Ministeri, que són les que prevalen durant l'estat d'alarma”.

Futur telemàtic

La campanya de recuperació de documents ha anat acompanyada de consells pràctics sobre com s'han de conservar els papers i les fotografies antics que hi ha a totes les cases i que han tingut un ampli seguiment a totes les xarxes. “Hi ha hagut una resposta molt significativa”, assenyala el director. “Sempre hem tingut la voluntat d'estar a les xarxes i ara no ho oblidarem”, entre altres coses perquè, assegura, “el futur dels arxius està en la consulta telemàtica”. Com a mostra, les estadístiques de l'ANC: 250.000 consultes via internet i 13.000 presencials durant el 2019. “Els nostres esforços van encaminats a aprofundir i augmentar la digitalització, perquè és el futur”.

Ampliació embrionària

El 23 d'abril del 1995 l'ANC va obrir les portes a Sant Cugat. Passats aquests 25 anys l'arxiu ja té plans per créixer. “Hi estem treballant, tenim el projecte bàsic i es va aprovar el 2014 el pla urbanístic municipal en aquest sector que permet créixer al mateix solar on som, però no es disposa de la inversió que hauria d'aprovar el Govern i estem en una fase embrionària”, explica el director de l'ANC, que recorda que s'està arribant a la capacitat màxima de l'equipament com a arxiu en els 60 quilòmetres i que la previsió és créixer fins als 120 quilòmetres, “en diferents fases, la primera més immediata seria d'uns 25 quilòmetres més”.

Aquest creixement és possible després que no s'hagi tornat a pensar en la possibilitat que l'Arxiu Provincial de Barcelona s'aixequés en aquest mateix solar, una cosa que va estar en la ment de molts el 2004. “Des que jo ocupo el càrrec, no s'ha parlat d'aquest tema”, sentencia Balada.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >