Dos sistemes que s’ignoraven
La prestació pública de serveis residencials per a les persones grans sempre ha estat minoritària, abans, durant i després de la crisi econòmica
Recentment s’han alçat moltes veus dient que l’elevada i desgraciada mortalitat de persones grans a les residències es deu a les retallades i a la privatització. Res més lluny de la realitat. Quan es va iniciar la crisi financera i econòmica del 2008, bona part de les residències de Catalunya que oferien serveis per a la xarxa pública de Serveis Socials ja eren privades, la immensa majoria gestionades per entitats d’iniciativa mercantil amb afany de lucre, i una part menys significativa per entitats del tercer sector d’iniciativa social sense afany de lucre. La prestació pública de serveis residencials per a les persones grans sempre ha estat minoritària, abans, durant i després de la crisi econòmica.
També s’està dient que la vigilància sanitària als geriàtrics havia de dependre del sistema públic de salut i que això no està passant. Res més allunyat de la realitat. Almenys sobre el paper, els residents d’aquests centres formen part dels pacients dels centres d’atenció primària del territori on estan ubicats els centres residencials on habiten.
No ens equivoquem: el que hem viscut aquests dies a les residències, l'oblit inicial i la descoordinació, és conseqüència directa que els dos sistemes, el de Salut i el de Serveis Socials, han viscut històricament d’esquena un de l’altre.
Ben poc hi té a veure el tema de la titularitat de les residències. Aquest debat recurrent i esgotador sobre l'àmbit públic i el privat no fa més que desenfocar la qüestió i no permet fer una bona diagnosi, que hauria de ser la base per adoptar solucions que ens ajudin a superar en el futur els problemes de coordinació i atenció que s’han produït.
Encara que totes les residències per a gent gran haguessin estat de titularitat pública, les conseqüències que s'han viscut pel que fa al nombre de morts i contagis haurien estat les mateixes o molt similars, perquè es tracta d’un problema sistèmic i no pas derivat de qui té la propietat dels centres.
No podem negar que s’han produït determinades actuacions nefastes, poques, d’alguns propietaris que s’hauran de perseguir, fins i tot penalment. Una mala gestió que ha obligat a la intervenció d’alguns centres per part de la Generalitat de Catalunya; però tampoc podem oblidar l’exemple heroic d’algunes residències privades, moltes més, que per evitar el contagi de les persones residents als centres es van autoconfinar amb una part del personal.
La crisi sanitària ha fet evident, a més de la insuficiència de recursos materials i professionals per prestar l’atenció primària que es requeria i les mancances en la resposta ràpida i coordinada amb Salut, la necessitat de replantejar el model clàssic institucional que dificulta la personalització de l’atenció, limita la capacitat de decisió de les persones i no garanteix prou la privacitat dels residents perquè està més centrat en els serveis, les prestacions i les tasques que no pas en les persones.
L’objectiu no ha de ser ara la medicalització permanent de les residències per estar més ben preparades davant d’una futura emergència sanitària, sinó establir els mecanismes de coordinació o integració entre Salut i Serveis Socials que assegurin una actuació ràpida i coordinada. Sense oblidar la formació contínua del personal que treballa a les residències i el seu reconeixement social.
En els darrers anys, almenys des del 2013, el Govern de la Generalitat s’ha esforçat a impulsar programes transversals per promoure la interacció dels serveis sanitaris i socials per així generar un model d’atenció global centrat en la persona que superi la segmentació entre els sistemes de salut i els serveis socials. Un model que permeti una resposta integral als residents que es troben en una situació de vulnerabilitat i amb unes necessitats complexes d’atenció sanitària i social a causa de la seva fragilitat, derivada de l’envelliment, la pluripatologia crònica i la situació de dependència i/o discapacitat. Tot i els esforços que s'hi han destinat, la planificació interdepartamental i una teoria d’atenció centrada en la persona que tenim ben apresa, la crua realitat és que s’ha avançat molt poc en la pràctica. Els dos sistemes continuaven ignorant-se quan va esclatar la pandèmia de la covid-19.
Francesc José María Sánchez és advocat i membre del Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya
