Arthur i els forats del Barça

Ara que no hi ha futbol, algú ha descobert que Arthur juga al Barça. Mala peça al teler per al centrecampista del Brasil (Goiania, 23 anys), que ja fa temps que és un furtiu al Camp Nou després de ser presentat com un candidat a ocupar la plaça de Xavi. Massa sovint fa com si no hi fos al camp i, d’alguna manera, ha passat a formar part, com la majoria, del paquet de transferibles del FC Barcelona.

Tots els blaugrana estan de fet en el mercat a excepció de Messi, De Jong i Ter Stegen, sempre que el porter s’avingui a renovar en un moment en què no hi ha ni un cèntim i el mercat va a la baixa. Arthur, en qualsevol cas, ja ha dit que de l’estadi no el mou ningú, sense adonar-se però que s’ha convertit en una peça més d’intercanvi a fi que es puguin quadrar els comptes –es necessiten 124 milions abans del 30 de juny i de moment la recaptació no arriba a la meitat.

La política econòmica ja fa temps que condiciona l’esportiva al Barça. Hi ha la necessitat de tocar peces per ingressar diners al comptat a canvi d’augmentar un deute encobert: només cal recordar el que va passar amb Cillessen i Neto. El mateix es pot repetir amb Arthur i amb el jugador que s’hi posi bé —es parla molt de Pjanic, centrecampista de la Juve.

Inicialment no es preveu cap més fitxatge que el de Lautaro, beneït fins i tot per Messi, a l’espera de veure què passa amb Neymar. Al final sobraran davanters i a algú li tocarà el rebre més enllà d’Ansu Fati, que ara mateix ja no sap cap on ha d’anar quan es lleva al matí —segurament aquests mesos de juny i juliol li tocarà jugar amb el filial— després de perdre protagonisme amb Setién.

Messi i Luis Suárez tenen la paella pel mànec i, amb el suport Ter Stegen, Piqué, Jordi Alba i Busquets, busquen companys a mida, no pas per caprici sinó perquè entenen que si es fan bones incorporacions encara poden aspirar a guanyar més lligues i una altra Champions. Tenen tant de pes que han generat un ecosistema que no permet canvis en el joc a l’espera de les eleccions del 2021.

El repte és guanyar i no tant recuperar les essències del joc; per a això calen decisions que només es poden prendre quan l’entrenador se sent fort i no es discuteix el president. I no és aquest el cas: la regressió és evident des de Berlín 2015. L’equip ha envellit sense que s’hagin resolt els problemes estructurals denunciats des que el Barça va guanyar la darrera Champions.

Els forats que van deixar Alves, Mascherano, Iniesta i Neymar no els ha tapat cap fitxatge, i se suposa que aviat també tocarà el dos Rakitic. No es troba un bon lateral dret, es dubta entre Lenglet i Umtiti com a central i l’atac per la banda esquerra no qualla, sense que se sàpiga gaire bé si és culpa dels veterans o dels nouvinguts, sobretot des de l’arribada de De Jong i Griezmann.

A De Jong se li busca el millor lloc per al seu futbol, i no se sap si algun dia Griezmann encaixarà. Tots dos són, de totes maneres, jugadors amb trajectòria i tenen un cartell per defensar, circumstància que no sembla que es doni amb Arthur. La paciència amb el brasiler s’acaba, diagnòstic amb què curiosament han coincidit al mateix temps Luisito Suárez i Menotti.

“Fins ara no ha fet res. Em pregunto si el que ha fet no ho hauria fet igualment un futbolista com Aleñá”, deia Luis Suárez a Ser Catalunya. L’opinió de l’únic jugador espanyol que ha guanyat la Pilota d’Or s’afegia a la que va escriure Menotti a l’Sport: “Juga tots els partits de forma correcta, per tenir un 6, però si és futbolista del Barça en algun partit ha de jugar per merèixer un 8 o un 9”.

L’exentrenador argentí i del Barça reclamava a Arthur més risc, i feia extensiva la seva queixa a tots els centrecampistes, com també Griezmann. Futbolistes com Arthur farien bé de posar-se en forma per saber que es juguen el seu futur al Barça, si es disputen els 11 partits de Lliga que queden i els que toquin a la Champions.

Ja no s’hi val a amagar-se sota el paraigua de Messi i els seus amics o de fer veure que tant els fa guanyar com perdre, perquè se’ls ha vist el llautó i el que ara se’ls exigeix és que donin fe de vida en un acte d’amor propi: es tracta de reivindicar-se i de tenir sentit de l’aventura a costa de poder-se equivocar. Arriba el moment de caixa o faixa per a jugadors com Arthur.