Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Els nostres depredadors

Si la deixéssim al seu aire, sense vacuna i sense tractament, la pandèmia del coronavirus podria arribar a infectar el 60% de la població, la qual cosa suposaria la mort d’unes 280.000 persones a Espanya

Veïns del barri madrileny de Salamanca es manifesten contra el Govern espanyol per la seva gestió de la pandèmia.
Veïns del barri madrileny de Salamanca es manifesten contra el Govern espanyol per la seva gestió de la pandèmia. EFE

Instal·lats en l'antropocè, els humans hem desenvolupat tanta consciència de superioritat que hem arribat a creure que no tenim depredadors. Però no és cert. Els nostres depredadors són tots aquests microorganismes que ens sotgen i que, amb força dificultat, mantenim a ratlla gràcies a la medicina. Però ells també lluiten pel seu lloc en l'ecosistema i de tant en tant aconsegueixen mutacions que desafien la nostra capacitat de defensa. Els bacteris van ser un depredador voraç fins que vam descobrir la penicil·lina, però d’altres tornen a ser una amenaça perquè han mutat i s'han fet resistents als antibiòtics.

Els virus també s'estan convertint en un depredador temible. De tant en tant algun aconsegueix saltar del seu reservori animal i adquirir la capacitat de transmetre's entre humans. Recordo bé com alguns eminents científics, entre els quals hi havia el jove Antony Fauci, expressaven la seva sorpresa als congressos sobre la sida per la sofisticació i perversió del mecanisme que utilitzava el VIH per dominar els limfòcits T i posar el sistema immunològic al seu servei. Des que va aparèixer el 1981, la sida s'ha cobrat 35 milions de vides i, malgrat l'ingent esforç que s'ha fet en recerca, tenim tractaments però seguim sense vacuna.

Per al xarampió sí que en tenim, però encara causa cada any 7 milions de contagis i mata 90.000 persones. Es pot considerar un èxit perquè a principis dels vuitanta en matava 2,5 milions l'any, però també és un fracàs perquè totes aquestes morts es podrien evitar. Fa temps que vivim amb la por d'una mutació del virus de la grip que la faci tan mortífera com la del 1918, que en les seves tres onades va matar més de 60 milions de persones. I sabem que hi ha virus emergents a l'aguait, com el dengue, que provoca cada any 390 milions d'infeccions –una quarta part de les quals tenen manifestacions clíniques– i d’altres menys freqüents però molt perillosos per la seva alta taxa de mortalitat, com el MERS-CoV (34%), la grip aviària (39,3%), l'Ebola (63%), el virus de Nipah (75%) o la febre de Marburg (88%).

La pandèmia del coronavirus ens ha portat a l'escenari dels nostres malsons. No és tan mortífer, al voltant de l'1%, però sí molt infectiu. Si el deixéssim al seu aire, sense vacuna i sense tractament, podria arribar a infectar el 60% de la població, la qual cosa suposaria la mort d’unes 280.000 persones a Espanya. I què tenim contra aquest poderós depredador? De moment, només una arma: la nostra organització social. La capacitat de cooperar com a individus per protegir-nos els uns als altres. Des d'aquesta perspectiva, les cassolades de Serrano no es veuen precisament com un cant a la llibertat, sinó a la mort.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >