Selecciona Edició
Connecta’t

La barba de Mas

El nou 'look' facial ha convertit l'expresident en un rebel inconformista. Ara diu que el personal sanitari hauria de cobrar més, quan ell, després de dos anys de Govern, ja els havia retallat un 12,2% del sou

Mas va sortir amb barba als informatius de TV3.
Mas va sortir amb barba als informatius de TV3.

Fa uns dies a TV3 van comparèixer tres expresidents de la Generalitat per explicar les seves experiències sobre el coronavirus i el confinament. José Montilla, Artur Mas i Carles Puigdemont van aportar telemàticament les seves visions. Les declaracions que més van cridar l’atenció van ser les de Mas, que –fidel a la seva tradició marinera– amb un timó de fons i una barba menys robusta però més cuidada que la del capità Archibald Haddock, va assegurar que el sistema sanitari “aguanta pels sous baixos del personal”. Portat pel pes ideològic del seu nou look, va afegir: “Si tothom en salut cobrés el sou que li corresponen no hi hauria diners per pagar”.

A aquest Mas mariner, transvestit de vell professor, la barba li ha mostrat el camí cap a la llum de la rebel·lió. L'expresident, que la CUP va enviar a la paperera de la història, ha ressuscitat en un reflexiu inconformista. Ara l'acompanya l'aura de nacionalista rebel, com si res del que va fer entre el 2010 i el 2014 anés amb ell. El nou Mas actua com si tot estigués per escriure des que Bakunin i Garibaldi es van fondre en una abraçada fraternal en el congrés fundacional de la Lliga per la Pau i la Llibertat fa un segle i mig.

Però la realitat és tossuda. El juny del 2013 el seu Govern ja havia retallat un 12,2% el sou mitjà dels sanitaris de l'Institut Català de la Salut. Eren temps en què el llavors president oficiava –com va fer a les jornades del Cercle d'Economia a Sitges (2011)– de summe sacerdot neoliberal: “La fórmula arriscada és no apujar impostos i forçar la reducció de la despesa”. Mas apostava per “valors forts” contraris “a l'excés, el galimaties i la demagògia” de l'esquerra, que es manifestava contra les retallades. “Minories molt sorolloses intenten impressionar i introduir dubtes a les majories silencioses”, sentenciava Mas en un discurs que portava a la memòria aquells “eterns descontentaments” a què el franquisme atribuïa tants mals.

Per imposar-se al soroll, va desembarcar com un marine d'un helicòpter l'1 de juny del 2011. Hi havia tanta indignació, ira i foc als carrers que el paladí de la majoria silenciosa va haver d'arribar per aire a la Cambra catalana. N'hi havia per això i molt més, ja que a més de les retallades que consagraven els seus pressupostos i que s'aprovaven aquell mateix dia, havia posat fi per “injust i discriminatori” a l'impost de successions, fita historicofiscal amb què va celebrar les seves 100 primeres jornades de Govern.

Ferm en les seves conviccions, no va afluixar. El juliol del 2012, la llei catalana d'estabilitat pressupostària va anticipar en dos anys per a Catalunya l'objectiu de dèficit fixat pel PP per a Espanya. Com l'hispànic Cid en la jura de Santa Gadea, Mas va entonar el valent: “Tu em desterres per un, jo em desterro per quatre”. I es va demostrar la seva gosadia: un ajustament de 2.860 milions, 1.300 dels quals van afectar la sanitat. Si el 2010 la inversió en salut per habitant era de 1.297,45 euros, el 2014 ja havia baixat fins als 1.090 euros per càpita. Per equilibrar les retallades “va expropiar” 50 milions d'euros de la partida de la renda mínima d'inserció, l'ajuda que percebien els més vulnerables. La seva habilitat austericida es presentava com un trofeu davant dels inversors internacionals: Catalunya era més europea que ningú i feia els deures, no com Espanya, que és una nació de “festa i toros”, com la va qualificar el 2012 a Massachusetts.

Ara ja no faria res del que va fer. Tot això són pàgines negres per oblidar. Però malgrat la barba, el vell món el persegueix. La vetusta CDC que ja no existeix hauria de restituir 6,6 milions d'euros per l'espoli del cas Palau, però no pot. Eren les comissions que Ferrovial pagava al partit a través del Palau gràcies a l'adjudicació d'obres faraòniques com la Ciutat de la Justícia o la línia 9 del Metro de Barcelona. Però Convergència va desaparèixer i es va acabar el pecat original. Només en queden tres treballadors i el valor de les seus embargades és de 3,6 milions. Ara el partit està compromès amb empreses no d'obra pública sinó de pes històric. Amb el cas 3% passarà el mateix. La corrupció convergent, com el Mas protohistòric, forma part d'un passat que ja no té res a veure amb el nou subjecte polític.

Decididament, la pertinença de Mas al club dels barbuts li ha brindat el coneixement del Weltgeist hegelià: tot s'escenifica dues vegades, la primera com una gran tragèdia i la segona com una farsa abjecta, com recordava Engels a Marx a propòsit de la comparació entre Napoleó Bonaparte i el seu nebot fake Lluís Napoleó. Cal fer miques el passat (recent).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >