Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Pobres, lletjos i curts

Són vint relats curts. Cada un d’ells està dedicat a un homenot dels anys vint (Josep Carner, Pompeu Fabra, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla...)

Agustí Esclasans aprofita, fins i tot, el poder visionari dels llampecs.
Agustí Esclasans aprofita, fins i tot, el poder visionari dels llampecs.

Un molt bon llibre de 2018 (un d’important) va ser Savis, bojos i difunts. El conte decadentista a Catalunya (1895-1930). Amb aquesta antologia, els editors de Males Herbes arriscaven amb una història alternativa de la literatura catalana que, contradient el cànon ferri, abracés expressions literàries més marginals, o més marginades per la historiografia oficial. El conjunt ajudava a despertar del somni realista de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, obrir els ulls, veure-hi més enllà, llegir. Un dels autors antologats era Agustí Esclasans i Folch. Nascut a Barcelona el 1895 i mort el 1967, va formar part de la trama cultural de principis del segle XX i es va relacionar amb Carles Riba, Eugeni d’Ors i Lluís Nicolau d’Olwer. Va cultivar especialment el periodisme i la poesia. També va ser traductor d’Edgar Allan Poe (aquí hi ha una pista), Robert Louis Stevenson i Max Beerbohm. Al 1928, Francesc Trabal va publicar-li un llibre de contes: les Històries de la carn i de la sang, que Males Herbes ha recuperat enguany, seguint el camí de Savis, bojos i difunts i homenatjant el disseny de coberta de la col·lecció popular Les Ales Esteses.

HISTÒRIES DE LA CARN I DE LA SANG

Pobres, lletjos i curts

Agustí Esclasans

Males Herbes

140 pàg.

16,50 euros

Són vint relats curts. Cada un d’ells està dedicat a un homenot dels anys vint (Josep Carner, Pompeu Fabra, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla...), i això ens recorda que, al marge de la imatge que avui en tinguem, Esclasans no era un outsider, sinó que participava de la vida noucentista. Com a contista, Esclasans té fixació amb els homes desesperats, els pobres i els malastrucs que en fer balanç lamenten la vida que els ha tocat. Alguns dels relats (La ratlla recta, Nit de tenebres o Una evasió) semblen extrets de les pàgines de successos més negres, i testimonien crims i vileses perfectament reals. Els pitjors contes d’Esclasans, amb tot, són els que s’inclinen per la prosa poètica (és a dir, es decanten cap a l’endevinalla) i volen esgotar una anècdota, mínima, amb un excés de bons mots. Quan preval el mot, queda menys carn i menys sang al conte, i la literatura es coagula. Ara, quan Esclasans posa les paraules al servei de la sorpresa o la torbació del lector, en resulten els millors exemples del recull.

Així, a El lector del seti quinze hi tenim una bona història de dobles i dels efectes del pas dels anys. La tragèdia de la temporalitat, tot i que en clau d’absurd, reapareix a L’home rellotge, on el protagonista sap del cert que viurà cent anys i els planifica de la manera més racional possible. El llamp aprofita el poder visionari dels llampecs (aquí el rampell poètic és ben oportú: “Diria que hi tenia, marcada amb ferro ardent, la figura del llamp. Era com una sageta escapçada i ganxuda, que li punxava la carn. De tant en tant florien a l’entorn de l’igni bec ganxut tot de ramificacions de flama. I li burxaven el cervell amb una filera infinita d’agullons de metall esmolat”), mentre que a La senyora Ramona la visió sembla de malson; hi veiem una veïna corrompuda per l’edat, inhumana.

L’actitud fatalista d’Esclasans i els tons tenebrosos que gastava queden resumits a L’escarabat negre-i-blanc, un conte dolorós sobre la doble tragèdia de perdre un fill i no tenir ni un cèntim per enterrar-lo. Si Pere Calders tenia alguna cosa de ninotaire (una comicitat tan útil a la vinyeta com al conte), Esclasans vindria a ser un pintor d’estampes fosques i esbossos cruels, algú que dona per fet que el món és un “interminable manicomi obert”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >