_
_
_
_
_
Provocacions
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El declivi de la tranquil·litat

A la crònica de Saviano, ser adult ja no és crear una família i educar uns fills, sinó satisfer d’immediat, al preu que sigui, qualsevol desig

Saviano creu que els joves de Nàpols menyspreen els pares perquè són uns simples treballadors.
Saviano creu que els joves de Nàpols menyspreen els pares perquè són uns simples treballadors.Bernardo Pérez

A En la soledad de un cielo muerto, Laury Leite relata les vicissituds d’un mexicà resident a Madrid que veu com la crisi econòmica del 2007 li ensorra el benestar. Perd la botiga, perd la casa i, sense diners, la relació amb la nòvia es deteriora: la crisi col·lectiva es transforma en una crisi existencial i el protagonista, de sobte, es troba perdut i desorientat. I aleshores cal recordar que Byung-Chul Han diu que, en la societat de la vigilància de Michel Foucault, els marginats eren els bojos i els criminals, i que ara ho són la gent amb trastorns d’ansietat i amb depressions. És una de les conseqüències de descobrir que la classe mitjana només existeix com a classe social fictícia, una especulació que Belén Gopegui evidencia a les seves novel·les anticapitalistes: a Quédate este día y esta noche conmigo, el protagonista ja no creu que s’hagi de complir cap contracte social, la disciplina laboral és una pèrdua de temps, i, com que el progrés individual és un impossible, no veu que sigui cap demència considerar que la col·locació d’una bomba casolana a la seu de Google pugui arreglar cap injustícia. És una altra manera de dur a la pràctica el diagnòstic de Ricardo Piglia: “El anarquismo individualista de Tolstoi es una respuesta extrema a la mentalidad capitalista, pero también a la teoría de la violencia revolucionaria de Lenin”.

Menys combatius i més resignats, els protagonistes de les novel·les de Marta Rojals —Primavera, estiu, etcètera i L’altra— o del contes de Jordi Nopca —Puja a casa— constaten que no els calia estudiar tant per fer cua a les oficines de l’atur i ser presoners d’una estranyesa que els cala ben fondo, sense l’opció de comprovar la validesa de l’experiència dels seus avantpassats: acostumats a viure a la vora de la intempèrie, busquen pisos barats i es conformen amb una feina que duri una mica més que l’anterior. D’aquí a trobar-se en el món caòtic de les novel·les de Petros Márkaris sobre la crisi grega hi ha poca distància: la fórmula política és el populisme, la immigració es converteix en una solució d’urgència falsa, i hi ha qui s’alimenta del pinso d’un ocell que agonitza dins d’una gàbia.

La tranquil·litat vital que perseguia la classe mitjana s’ha esvaït. Roberto Saviano, a La banda dels nanos, constata que els adolescents de Nàpols ja no llegeixen llibres, que s’eduquen amb YouTube i Pornhub, que menyspreen els pares perquè són uns simples treballadors que cobren un sou escàs, i que admiren els terroristes d’Estat Islàmic perquè no tenen por de morir ni cap remordiment a l’hora de matar: a la crònica de Saviano, ser adult ja no és crear una família i educar uns fills, sinó satisfer d’immediat, al preu que sigui, qualsevol desig perquè l’única certesa és la seguretat que l’endemà no existeix. “Amic, enemic, vida o mort, tot és el mateix”, diu un dels personatges.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_