Selecciona Edició
Connecta’t

Retorn al planeta Gigamesh passant per Yuggoth

Les mesures de desescalada permeten comprar llibres a les llibreries preferides, però amb moltes barreres

Entrada de la llibreria Gigamesh de Barcelona, ven amb cita prèvia.
Entrada de la llibreria Gigamesh de Barcelona, ven amb cita prèvia.

El llarg confinament ha provocat un alarmant descens de lectures que venen de gust a les prestatgeries de casa. Et pots reprovisionar via missatger, és clar, però els llibres triguen, els repartidors s'equivoquen de domicili –l'altre dia vaig veure un veí a la seva terrassa llegint un llibre sobre la Segona Guerra Mundial que havia encarregat jo– i de vegades t'arriben els títols quan se t'han passat les ganes de llegir-los; això si és que no et deixen a l'ascensor una caixa amb roba de Mango de noia... A més, hi ha també això que, no sé vosaltres, però jo ja no aguanto més sense anar a les llibreries.

El cas és que dimarts, després d'una jornada especialment dolenta, em va agafar un desig irreprimible d'anar a caçar jo mateix un llibre de Lovecraft, el creador d'aquest univers espantós de criatures tan sobrenaturals com estranyes que només pensen a cometre indescriptibles maldats amb nosaltres. Lovecraft és bona companyia per a aquests dies: es va passar bona part de la vida autoconfinat a la casa que tenia a Providence amb por del contagi físic i moral d'un món que li semblava amenaçador i va il·luminar una cosmogonia de monstruositats que deixen veure com és de perillós sortir a fora no ja sense mascareta sinó directament sense revòlver.

Malauradament, l'última obra de Lovecraft que em quedava a casa sense obrir era un llibre de dibuix (The H. P. Lovecraft drawing book, de Nigel Dobbyn, Arcturus, 2018), que serveix per ensenyar-te a dibuixar els seus éssers temibles (genial el llefiscós Cthulhu en cinc passos) però té poca substància literària. Així que, aprofitant una finestra de desconfinament, vaig encaminar els meus passos a la llibreria Gigamesh, aquest famós paradís del vici i la subcultura, com si anés de passeig a Arkham.

La llibreria estava tancada, és clar, però a través de la reixa es podien veure els aparadors plens de llibres, jocs i espases, i al fons el meravellós territori amic, tot i que ara com ara prohibit, de l'establiment. Després de sospirar una bona estona i gairebé caure de genolls com el coronel Taylor al final d'El planeta dels simis, vaig marcar el número de contacte que hi havia en un paper fixat a la reixa per fer compres amb cita prèvia, el sistema que regeix ara. Em va estranyar que el prefix no fos d'Arrakis, Transsilvània, Cimmeria o Castle Rock.

“Volia alguna cosa de Lovecraft”

Va contestar una bonica veu de noia. “Mira, volia alguna cosa de Lovecraft, però ho he llegit tot”, vaig dir fent-me l'interessant –com si Lovecraft fos Proust–, “així que m'agradaria un bon pastitx; no sé, teniu Los nombres muertos, de Jesús Cañadas?” (era una prova per veure amb qui parlava, perquè ja me l'he llegit). “La història de la recerca del Necronomicon per Europa? Ho sento, però diria que no, està esgotat. Però si vols et puc buscar alguna altra cosa”. Estava de sort, no només havia trobat una autèntica llibretera de Gigamesh sinó que, a més, podia xerrar una estona sobre Lovecraft. “Tens alguna cosa per recomanar-me?”, vaig preguntar amb l'ànsia d'un ionqui que va a buscar una dosi. “Bé, no és un pastitx però jo crec que t'agradarà: Lago negro de tus ojos, de Guillem López, una història molt personal, que transcorre en un lloc de València en què apareix una llacuna fosca i hi passen coses estranyes”. “I dius que és lovecraftià?”, vaig interrogar pensant en la puresa del material. “Ahà, hi té un aire, fia-te'n, és molt bo”. “D'acord, me'l quedaré. Quant val i com ho fem?”. M'havia de donar cita, però li vaig dir que era a prop i vam acordar que hi passaria al cap d'uns minuts. Em va indicar una porta secundària al costat de la botiga pintada amb una escena de Joc de trons i em va dir que premés un timbre que hi havia amagat darrere d'una columna. Que emocionant!

Després de fer una mica de temps, vaig trucar. Es va obrir la porta. Era com un magatzem d'Innsmouth, a la cantonada de Lafayette Street amb la Mansion Marsh, però en comptes de donar recer a la secta de Dagon era ple de piles de llibres. Una noia amb guants i mascareta em va lliurar la comanda. Al fons una altra em somreia: "És un exemplar signat, tens sort". Vam parlar una estona a distància. Encara no sap ningú quan podran obrir. "Nosaltres també trobem a faltar la gent remenant per la llibreria".

Me'n vaig anar tot cofoi amb la meva bossa de Gigamesh, sentint que, encara que fos a mitges, tornava una mica a les meves velles rutines. Vaig devorar el llibre (només són 134 pàgines), satisfent la meva fam de misteris i terrors lovecraftians. És una història magnífica, amb moltes influències del solitari de Providence (els que murmuren, el planeta Yuggoth –ja ho sabeu, més enllà de Neptú, ulls sense parpelles i boques sense llavis en la carn de la nit, protagonista en tractament psiquiàtric…), però no només, i amb una estructura molt contemporània. Em va fer gràcia veure que hi surt un paio que es dedica a desinfectar llocs amb roba de protecció i mascareta.

Que seguim confinats és una mala passada, per descomptat, però és un consol que entre les escletxes de les llibreries ja es vegi llum, i puguis viatjar a altres planetes…

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >