Selecciona Edició
Connecta’t

La Fura dels Baus, pioners del teatre digital (sense saber-ho)

La companyia catalana, que va començar a fer servir internet als escenaris als noranta, bolca ara la seva experiència en una adaptació de ‘Macbeth’ creada durant el confinament

El novembre del 1995, la companyia catalana La Fura dels Baus i la gal·lesa Brith Gof van presentar al Mercat de les Flors de Barcelona un espectacle conjunt (encara que ells van preferir qualificar-lo com a experiència o work in progress) que no només es desenvolupava en l'escenari físic on hi havia el públic, sinó també a Madrid i Cardiff, on es representaven performances simultànies que es podien veure en pantalla mitjançant connexions en directe. Dos anys després, La Fura va repetir en solitari l'experiment al Teatre Malic de Barcelona, connectat aquesta vegada amb la ciutat alemanya de Friburg, per replicar-ho després també a Tàrrega, Salt i Anvers. “Un sorprenent treball planetari gràcies al que La Fura anomena ‘teatre digital’, és a dir, la fricció entre les arts escèniques i internet”, va escriure llavors Pablo Ley, el cronista d'EL PAÍS que va anar a la representació al Malic.

Parlem dels anys noranta, quan el concepte “teatre digital” ni tan sols s'havia encunyat. “No ens va entendre ningú. Aquells dies gairebé ningú tenia accés a internet i les videoconferències semblaven ciència-ficció. Utilitzar tot això per fer teatre es veia marcià. Deien que érem uns friquis”, recorda Pep Gatell, un dels fundadors de La Fura, que va coordinar aquells projectes. “Després d'aquelles dues experiències, vam deixar estar aquesta línia de treball. Cal pensar, a més, que en aquell moment les connexions eren lentíssimes, havíem de punxar l'entrada dels vídeos uns quants segons abans perquè el senyal arribava amb retard… en fi, era una bogeria. Molt divertit, però molt difícil”, afegeix.

Un altre moment de la funció.
Un altre moment de la funció.

Qui s'hauria imaginat que al cap de 25 anys una pandèmia posaria de moda el “teatre digital”? I que aquelles transmissions per videoconferència que La Fura va assajar de manera rudimentària serien el pa de cada dia? Van ser pioners sense saber-ho. Així que ara no podien ser els últims a presentar un espectacle virtual durant el confinament pel coronavirus: La maldición de la Corona, una adaptació de Macbeth, el clàssic de Shakespeare, en la creació de la qual han treballat a distància una trentena d'artistes de diferents disciplines (arts escèniques, plàstiques, ciència, disseny, enginyeria) durant dues setmanes. Es va retransmetre en directe dues vegades (28 d'abril i 8 de maig) i ara es pot veure un enregistrament sencer del resultat a YouTube.

Dirigit per Gatell, aquest Macbeth és un complex entramat d'escenes en directe, vídeos pregravats, imatges dissenyades per ordinador i música que se succeeix a bon ritme i que juga visualment amb elements icònics de la trama de Shakespeare: el ganivet assassí, les mans plenes de sang, la corona… moltes vegades amplificant-ne l'efecte per la multiplicació o partició en diferents finestres que es mostren de manera simultània a la pantalla. Sobre tot això sobrevola una cantarella, el leitmotiv de la proposta, que és una de les frases més famoses de l'obra original, “el que està fet, fet està”, que funciona com a connexió del text clàssic amb la situació actual i que es refereix a un acte o circumstància que suposa un abans i un després, que fa que res torni a ser el mateix i ja no hi hagi marxa enrere: ja sigui el crim de Macbeth o la crisi del coronavirus. A banda, hi ha l'evident joc de paraules implícit al títol entre corona i coronavirus.

Més enllà d'aquest paral·lelisme conceptual, Gatell confessa que una altra de les raons per les quals van triar Macbeth per a aquest "experiment" (igual que als noranta, no s'atreveixen a anomenar-lo d'una altra manera) va ser l'estructura del text original. "No podíem començar creant-ho tot. Necessitàvem una trama que fos coneguda i que sabéssim que funcionaria, perquè en dues setmanes havíem d'investigar moltes altres coses tant de forma com d'operativitat", explica. Per fer-se una idea de com de complex va ser, n'hi ha prou amb dir que durant la retransmissió es van necessitar diversos regidors: un per punxar els vídeos, un altre per a les músiques i cinc més per als cinc equips en què es van dividir els performers perquè no hi hagués buits o silencis en les transicions. A tot això cal sumar-hi que en la segona funció es va afegir un "encara més difícil" amb la integració de l'aplicació per a mòbils Kalliope, desenvolupada en els últims anys per La Fura per oferir un segon pla narratiu durant els seus espectacles, complementant o amplificant aspectes de la trama principal, guiant els espectadors pels diferents espais i donant-los consells sobre com relacionar-se amb l'entorn.

La Fura no va continuar desenvolupant aquells bojos projectes dels noranta, però no ha abandonat mai la recerca amb eines digitals. No serien ells si ho haguessin fet. Recordem que la base del seu treball, el que els ha distingit com a companyia singular a tot el món, és la “fricció entre disciplines”. Fruit d'aquesta obstinació són, entre d'altres, l'aplicació Kalliope i la creació fa dos anys de la Fundació Èpica, una organització que es defineix com un “espai d'aprenentatge multidisciplinari al voltant de les arts escèniques", els experiments de la qual han servit de base per a la creació de La maldición de la Corona, sobretot pel que fa a metodologia. "Això ho hem pogut fer perquè hem trucat a gent que ha participant en els últims workshops organitzats per la Fundació, de manera que ja hi havia prou complicitat per poder treballar a distància. Sempre es necessita un mínim contacte presencial per poder crear en equip", admet Gatell.

Una altra escena de 'La maldición de la Corona'.
Una altra escena de 'La maldición de la Corona'.

L'últim d'aquests workshops, per exemple, batejat amb el nom de Sistemes complexos, va posar en relació experts de la recerca contra el càncer amb artistes per simular el moviment de les cèl·lules malignes dins del cos, mentre un altre equip de filòsofs estudiava comportaments de grup i un altre de biòlegs analitzava impactes emocionals al cervell i la memòria.

A La maldición de la Corona també s'hi han implicat diversos grups de recerca: el Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Grup de Cognició i Plasticitat Cerebral de l'Institut de Recerca Biomèdica de Bellvitge i el Centre de Visió per Computador. El primer equip està analitzant el procés creatiu en un entorn nou com és el teatre digital, el segon treballa sobre l'impacte de l'entorn virtual en el sistema cognitiu, i el tercer estudia les relacions que s'estableixen dins d'un procés creatiu a través de les tecnologies de visió per computador.

Sembla ciència-ficció, però no ho és. Mai ho ha estat per a La Fura dels Baus, encara que han hagut de passar molts anys perquè es "normalitzés" la interacció amb els sistemes i plataformes digitals. "Ara que la gent ja hi està acostumada i que el seu ús, a més, s'ha disparat pel confinament, és el moment de continuar investigant. M'atreveixo a dir que ens trobem davant d'un canvi de paradigma. No tant perquè cregui que a partir ara proliferi el teatre digital, sinó perquè aquest salt que hem fet durant el tancament ens ajudarà a fer funcionar millor aquestes eines per integrar-les en els espectacles tradicionals. Sens dubte, els elements virtuals es barrejaran amb els presencials i el teatre serà més híbrid", augura Gatell. Presagi de furer.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >