Selecciona Edició
Connecta’t

I Raimon va fer cantar Ausiàs March

L’aparició, ara fa 50 anys, de l’elapé ‘Per destruir aquell qui l’ha desert’ suposà una inflexió en la carrera del cantant i en la difusió de la poesia catalana medieval

Portada de l’elapé 'Per destruir aquell qui l’ha desert', de 1970, amb l’enèrgica intervenció del pintor Antoni Tàpies.
Portada de l’elapé 'Per destruir aquell qui l’ha desert', de 1970, amb l’enèrgica intervenció del pintor Antoni Tàpies.

El 1970 va arribar als expositors de les botigues de discos Per destruir aquell qui l’ha desert, un elapé de Raimon (Xàtiva, 80 anys) editat pel segell Discophon amb una enèrgica portada del pintor Antoni Tàpies i 12 cançons que marcarien un abans i un després en la trajectòria del cantautor.

Havia anticipat aquest canvi un disc senzill que contenia Veles e vents, una esparsa del poeta medieval Ausiàs March, i De nit a casa una cançó sobre l’angoixa de les detencions nocturnes a la dictadura. Si fins a aquest moment les composicions de l’artista se sustentaven en la sobrietat de la guitarra i, en general, en acords raspats, el nou treball obriria un horitzó harmònic i estètic expansiu. El musicòleg i periodista Antoni Batista, autor de diversos llibres sobre el cantant, assenyala a Raimon. La construcció d’un cant (RBA) que Veles e vents, el primer poema de March que va musicar el cantant, va suposar “un salt qualitatiu importantíssim”. L’expressió lírica del poeta medieval, els decasíl·labs amb cesura entre la quarta i la cinquena síl·laba que abans havia utilitzat Ramon Llull, canvia la seva manera de cantar, d’entendre la instrumentació”. Fins i tot la manera d’escriure algunes de les seves cançons futures més representatives, com T’he conegut sempre igual, Com un puny o Andreu, amic, que compondria sobre aquesta estructura mètrica.

Incorporant poetes Raimon hi modernitzava l’accés, com llavors ja feien cantautors com Bob Dylan.
Incorporant poetes Raimon hi modernitzava l’accés, com llavors ja feien cantautors com Bob Dylan.

Aquest canvi desemboca en el que Batista defineix com “l’alliberament de la guitarra” com a instrument cardinal i va obrir el cantant a arranjaments musicals en sintonia amb seva producció melòdica, ja de caire cambrístic, ja simfònic, ja sinfonicocoral”. Des de la música del crit”d’Al vent, Raimon mostrava una evolució melòdica, de sons graduals. A aquest trànsit havien contribuït el compositor i pianista de jazz Lleó Borrell, el director coral Enric Gispert i el també compositor Josep Soler, els quals, segons Batista, posen Veles e vents en format de cambra”.

El musicòleg assenyala Soler com a responsable del “deliciós contracant del poema d’Ausiàs March, que perllonga la melodia de Raimon amb timbres ben temperats de vent i corda”. Amb el temps, aquesta línia marcada fa 50 anys per Raimon s’aniria enriquint amb les aportacions d’altres< músics com Michel Portal, Antoni Ros Marbà i Manel Camp. Les prohibicions constants, però, no van permetre al cantant disposar per als directes d’un grup de músics estable que reflectís aquesta evolució en tots els seus registres, sense altra sortida que l’austeritat de la guitarra, tot i que Raimon defensa que mai no l’ha deixat “.

Rescat d’un poeta

Per destruir aquell qui l’ha desert, títol pres d’un decasíl·lab de l’autor de Veles e vents sobre un rebuig amorós, incloïa en la seva cara principal cinc poemes de dos poetes medievals valencians (Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi) i un del franciscà mallorquí Anselm Turmeda. Raimon subratllava en aquest treball la seva aposta pel Segle d’Or mediterrani i la seva predilecció per March, cosa que constituiria una insígnia en la seva trajectòria. En aquell moment el poeta no existia per a la història de la literatura espanyola, encara que havia influït en Garcilaso de la Vega o havia estat traduït pel Marquès de Santillana i Francisco de Quevedo. El cantant l’havia descobert el 1959 amb motiu dels actes que va organitzar la Universitat de València en el cinquè centenari de la mort del poeta, i el filòleg Miquel Dolç li havia ensenyat a llegir correctament els decasíl·labs per a aquell acte commemoratiu.

El cantant va descobrir March en els actes del cinquè centenari de la seva mort

Des de 1967, recorda ara, havia estat fent una lectura més atenta del poeta i tractant de posar música a Veles e vents. El 1969, finalment, ho va aconseguir i la va cantar a Salvador Espriu. Després escoltar-la, em va donar les gràcies en nom d’Ausiàs March”, relata Raimon entre rialles. El disc va rescatar March de l’oblit i la ignorància i avui està considerat el poeta més emblemàtic de la literatura catalana medieval. Veles e vents, peça que va triar el solvent medievalista Martí de Riquer per al seu funeral el 2013, ha estat una de les més aplaudides en la carrera del cantant.

Per Raimon, el disc desentonava per a qui el reduïa “al museu de la resistència”

Raimon havia fet un arriscat gir en la seva trajectòria, una aposta que la seva nova discogràfica compartia però que comercialment podia no ser entesa. Fins i tot l’assagista Joan Fuster, després d’elogiar la seva feina, va advertir Raimon que era un camí que podia apartar-lo del seu públic. La dictadura, però, no va percebre aquest canvi, i en diversos recitals va prohibir tant el poema Desert d’amics de Jordi de Sant Jordi com Elogi dels diners de Turmeda, així com alguns d’Ausiàs March, sempre sorgits del combat interior del poeta entre el seu temperament amorós i les estrictes normes escolàstiques. Per als desconfiats censors, aquestes expressions individuals del segle XV sempre tenien una transposició col·lectiva contemporània d’oposició al règim.

Raimon en la presentació del seu comiat dels escenaris. ampliar foto
Raimon en la presentació del seu comiat dels escenaris.

Raimon considera que en aquell moment la seva imatge, tot i que ja tenia una dimensió internacional (aquell mateix any va cantar als Estats Units i França), estava molt cenyida a la del “cantant antifranquista” i “el disc desentonava” per a qui el volia “reduir al museu de la resistència”. Amb tot, Per destruir aquell qui l’ha desert era la plasmació d’un camí iniciat el 1965 amb el disc Cançons d’amor, el qual va seguir un any després Cançons de la roda del temps (els poemes del cicle vital de l’home del llibre El caminant i el mur, d’Espriu), en què trencava els motlles que l’encasellaven. Per destruir aquell qui l’ha desert projectava Raimon en tota la seva amplitud posterior. Quants anys dius que fa? Quinze?”, fa broma mig segle després per telèfon, des de la casa de Barcelona on tracta de suportar el confinament pel coronavirus.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >