Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La cultura menystinguda

Al ministre de Cultura, davant de les mesures que prenien altres ministres per pal·liar els efectes de la pandèmia, només se li va acudir dir que primer venia la vida i després l’art

El ministre de Cultura i Esports, José Manuel Rodríguez Uribes
El ministre de Cultura i Esports, José Manuel Rodríguez Uribes EFE

Fa alguns dies hi va haver un gran enrenou en el món de la cultura per les declaracions del fins llavors poc visible ministre de Cultura, José Manuel Rodríguez Uribes, a qui davant de les mesures que prenien altres ministres per pal·liar els efectes de la pandèmia només se li va acudir dir que primer venia la vida i després l’art. Malgrat tot, si la pandèmia mata, la situació dramàtica dels agents de la cultura durant i després d’aquesta pandèmia també matarà... de gana. Si les seves condicions ja eren precàries abans de la infecció, ara seran dramàtiques. Llavors, el dia 5 de maig el ministre va aprovar unes mesures econòmiques urgents per al sector cultural. Va anunciar línies de crèdit a les empreses culturals però va afegir que la liquiditat encara no havia arribat. Com acostuma a passar, són el sector de les arts escèniques i el sector audiovisual els que reben més ajudes. En el de les arts visuals hi haurà ajudes a les galeries, els artistes, crítics i comissaris, va afirmar, però sense especificar cap quantitat. Més tard es va parlar d’una ajuda d’un milió d’euros per a la compra d’art contemporani, tot i que és poca cosa per a tot un país. Em pregunto què faran els artistes plàstics que no tenen una galeria o els dissenyadors gràfics. A França ja s’han proposat una gran quantitat d’idees, com l’anul·lació dels lloguers dels tallers, la compra directa d’art i un gran programa d’encàrrecs públics.

Però el que a mi em va xocar més d’aquella compareixença va ser la frase de la ministra d’Hisenda, la Sra. María Jesús Montero, que semblava destinada a tapar l'espifiada del seu col·lega: “La cultura és llibertat i la llibertat és democràcia”, va afirmar amb molta vehemència, com si amb aquesta proclama, més pròpia d’una pancarta en una manifestació que una veritable definició de la cultura, s’hagués resolt el problema. No em desagrada aquest Govern respecte a altres alternatives actuals, però em va tornar a fer la sensació que la cultura és l’últim que els preocupa, i que no sembla ni que l’entenguin, ni que en gaudeixin i encara menys que hi donin suport. Que no ha anat la nostra ministra a un concert on es commogués o s’exaltés? Que no ha vist una pel·lícula amb un desenllaç moral que la fes reflexionar sobre el seu propi comportament o que li revelés els costums increïbles d’un país allunyat? Que no ha llegit cap llibre en què, com afirmava l’altre dia quan la van entrevistar, “una sola frase et pot canviar la vida”? Que no s’ha emocionat d’una manera gairebé física contemplant una pintura?

Aquests dies a les xarxes socials hi ha hagut molts jocs i cadenes perquè t’arribessin llibres o poemes. Només vaig participar en la dels llibres perquè no m’agraden aquesta mena d’entreteniments, però com que era sobre literatura vaig dir que sí: havies de dir 10 llibres que t’haguessin impressionat o agradat molt al llarg de la vida, excloent-ne les obres mestres com la Ilíada o el Quixot, entre d’altres.

Hi vaig posar Solitud, de Víctor Català (Caterina Albert), perquè el que jo pensava que era un drama rural era en realitat la recerca d’identitat de la Mila, la protagonista, immersa en un matrimoni decebedor. La seva ascensió a l’ermita per una muntanya que es converteix també en protagonista del llibre és, de fet, un viatge interior al final del qual, a la baixada, decidirà ser ella mateixa, sola però independent.

Hi vaig posar la magnífica Autobiografía d’Arthur Koestler, en la qual descriu la seva militància comunista i la seva fe cega en la Revolució del 1917 fins que en un viatge a Rússia, recorrent el Caucas i el Turquestan, comprova la fam, la burocràcia i la repressió del nou Estat. El seu quadre és viu i patètic i s’afegeix a la decepció de tots aquells intel·lectuals que hi van viatjar als anys trenta i es van desencantar d’un ideal que en la realitat quotidiana era il·lusori.

Hi vaig posar també els contes de Dorothy Parker, la periodista de llengua esmolada que en aquests breus relats expressa, amb una subtilesa inaudita, la incomunicació de les parelles o la recerca desesperada de l’amor.

I hi vaig posar l’Educació sentimental, de Flaubert, perquè sintetitza d’una manera magistral els canvis al París de la segona meitat del segle XIX i la vida d’un jove de províncies que va a fer-se una carrera a la capital. És el final de les aspiracions romàntiques i l’inici d’una nova burgesia, amb la seva vida espiritualment mediocre, les seves ambicions materials, la seva hipocresia i la seva especulació. La novel·la es va considerar una de les millors del seu segle i George Sand, que va escriure un article sobre el text, va afirmar: “Què prova aquest llibre? Prova que aquest estat social ha arribat a la seva descomposició i que caldrà canviar-lo radicalment”. Paraules que es podrien haver escrit en aquests moments.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >