Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’hora de la veritat

Des del 2015 fins avui es pot dir que no hem tingut governs amb aquestes qualitats imprescindibles perquè siguin eficaços; i tot i que hi va haver possibilitats, es van desaprofitar

Obertura solemne de la XIV legislatura al Congrés.
Obertura solemne de la XIV legislatura al Congrés.

La covid-19 ha fet estralls a Espanya, possiblement arribarem aviat als 30.000 morts. Però la situació sanitària, mal o ben orientada pel Govern i la resta de les administracions públiques, amb l’admirable esforç dels professionals de la salut i la conducta responsable dels ciutadans, sembla que es va encarrilant: els contagis disminueixen, les morts també, aprendrem d’aquesta experiència i estem més ben preparats per a rebrots inevitables.

Però ens queden, per molt de temps, les seqüeles econòmiques i socials de les mesures que s’han pres. A Espanya no estem ben preparats per afrontar-les, especialment per la irresponsabilitat i el frívol comportament dels nostres polítics aquests darrers anys. Hem perdut el temps discutint foteses sense ocupar-nos del que és fonamental. La història ve de lluny, en la resolució de les crisis –que no va ser només econòmica– del 2008.

En efecte, el Govern de majoria absoluta presidit per Mariano Rajoy des del 2011 només es va dedicar a resoldre la gravíssima crisi econòmica. En el marc dels criteris del Banc Central Europeu, després del gir sobtat que va fer Draghi, la seva política va ser raonablement positiva: va contenir la despesa pública (sense desmantellar l’Estat del benestar), va apujar lleugerament els impostos (no els va abaixar com havia promès) i va estimular el consum interior, un dels motors bàsics, a més del turisme i les exportacions, del nostre creixement econòmic. Tot plegat a costa de la devaluació dels salaris laborals i d’un enorme augment del deute públic, especialment exterior. En economia no hi ha res de franc, com se sap prou bé.

Tot i això, la cara negativa del Govern Rajoy va ser que no va donar importància als fenòmens que germinaven en les aigües profundes de la societat espanyola: una greu crisi política a Catalunya i un creixent malestar social que es va expressar en el moviment anomenat 15-M (maig del 2011) i que crearia l’ambient perquè anys més tard nasqués Podem. Dues pedres a la sabata que expliquen els mals resultats del PP el 2015, així com els encara pitjors del PSOE, a més dels excel·lents de Podem i la incipient aparició en l’àmbit nacional d’un partit centrista com Ciutadans. Així doncs, alhora que l’economia s’anava recuperant, començava una crisi política que es va manifestar en les dificultats per formar governs coherents i sòlids.

Des del 2015 fins avui es pot dir que no hem tingut governs amb aquestes qualitats imprescindibles perquè siguin eficaços; i tot i que hi va haver possibilitats, es van desaprofitar. Per què? Perquè els vells partits (PSOE i PP) no van saber entendre que s’havia passat d’un sistema bipartidista a un de pluripartidista, cosa que requeria acords i pactes entre forces polítiques afins capaces d’obtenir una majoria suficient i així garantir l’estabilitat governamental. Al seu torn, els nous partits, Podem i Ciutadans, tampoc van buscar aquest tipus d’aliances, sinó que pretenien –Podem el 2016 i Ciutadans el 2019– substituir els vells partits en el lideratge dels respectius blocs d’esquerra i dreta.

La política espanyola havia entrat en un temps nou i ells, amb cinc eleccions en quatre anys, ni se n'havien adonat. El Govern Rajoy amb el suport de Ciutadans va ser molt feble; la mal plantejada moció de censura que va fer Sánchez president va resultar, com era de preveure, una simple pèrdua de temps; les dues eleccions del 2019 van expressar, en forma de caricatura, la mala qualitat dels nostres líders polítics. Finalment, l’acord de govern de coalició entre el PSOE i Podem, amb l’imprescindible suport d’ERC, és una simple burla als ciutadans: amb la pandèmia, que ha començat a accelerar les seves contradiccions, sembla que ja estigui en fase de descomposició.

Perquè, de fet, aquest no ha estat mai un govern seriós, com ja indicaven els seus 22 ministeris només justificables en virtut de necessitats per col·locar el personal, el mateix nombre d’aquests ministeris, les quatre vicepresidències, la concentració de poder en el president amb un gabinet d’assessors gegantí. Era un govern per anar tirant, ocupar el poder i prendre mesures de propaganda que donessin rendiment en la següent campanya electoral.

Però resulta que va arribar la covid-19 i ho ha remogut tot. Fins ara ha estat el moment de les bates blanques, ara ve l’hora de la veritat: que s’entenguin Iglesias i Calviño, amb la UE i el BCE com a escenari de fons, i ERC anant a la seva. Segur que Sánchez ja no dorm.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >