Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El desafiament tardà d'una generació privilegiada

Som la primera generació d'Europa que no ha viscut una guerra ni una postguerra. La nostra, és la de la covid-19

El grup de música Queen.
El grup de música Queen.

Vaig néixer al 65, soc fill del baby boom. La meva generació ha estat, segurament, la més privilegiada de la història d'Espanya. La nostra infantesa va discórrer al ritme de l'EGB, en el franquisme tardà, distrets per Los chiripitiflaúticos, Meteoro i La casa de la pradera. Massa joves per sentir la restricció de drets individuals, però amb prou edat per gaudir del progressiu enriquiment de la classe mitjana.

Vam ser dels últims en veure el Nodo i prestar el servei militar, però vam viure el pas del blanc i negre al color: l'explosió de llibertat de la transició, la relaxació de costums, el pop espanyol, el rock simfònic, Génesis, Roxy Music i Queen. Vam tenir l'oportunitat de poder viatjar per Europa (en Interrail) i conèixer altres realitats. Vam anar a Londres abans que fos envaïda per les multinacionals homogeneïtzadores i vam tornar-ne orgullosos i ufans després d'haver vist una ciutat cosmopolita, amb les nostres compres de Carnaby Street i els encàrrecs de Levi's etiqueta vermella, bufandes Benetton o discos de Virgin, que encara tardarien molt temps a arribar al nostre país.

Quan vam començar la universitat ja havien passat les manifestacions i baralles de la transició. Només havíem de preocupar-nos d'estudiar i gaudir de la vida, dues coses clarament compatible. Vam accedir sense dificultat a un mercat laboral en alça, en un moment en què Mario Conde –qui ho havia de dir ara!– era el model de triomfador a qui molts volien imitar, i el nostre objectiu (factible) era formar una família, comprar un habitatge (amb hipoteca), tenir un bon cotxe i, amb el temps, potser, una segona residència.

El 2008 va suposar el primer pal. Va explotar la bombolla immobiliària i la classe mitjana, cada cop més creixent, va anar a menys. Van ser anys durs, temps de renegar dels excessos passats, segurament, de la nostra elecció de prioritats i objectius i de plantejar opcions més sostenibles, assenyades i enriquidores... I quan ja estàvem remuntant i pensàvem a afrontar i planificar, amb certa tranquil·litat, el nostre trànsit de la maduresa activa a un nou estadi, ja en la convicció, com deia un bon amic, d'haver superat l'examen de la vida, la política va trastocar la nostra existència: consultes, referèndums, judicis, condemnes, manifestacions a tot arreu, de diferent signe, divisió de la societat i crispació. Un conflicte que ens ha embargat, angoixat i al qual no vèiem solució.

I el cop de gràcia ha sigut la pandèmia. Som la primera generació d'Europa que no ha viscut una guerra ni una postguerra. La nostra guerra és l'expansió de la covid-19. El nostre confinament –la paralització de l'economia, la por del contagi, el col·lapse sanitari– semblava una cosa absolutament impensable fa tan sols un mes, però és el que ens ha tocat viure.

Vull creure que tot això ens portarà a un nou paradigma, a la consciència que treballar és un luxe, que sortir de casa és un privilegi, que cal gaudir de la vida –que passa massa ràpida–, sortir, riure, estimar, gaudir dels amics i de la nostra gent gran i treure importància a allò que no la té. El futur és incert, però units, tots, el podrem superar. El coronavirus no ha distingit entre rics i pobres, ideologies, naixement o condició. Tot això ha despertat un sentiment d'empatia i solidaritat que no es pot perdre.

I si això és el més greu que ens ofereix la vida, sens dubte, com els nostres pares i avis, serem capaços de superar-ho, espero, aprenent dels nostres errors i deixant enrere tot llast innecessari.

Rafael Entrena és advocat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >