Selecciona Edició
Connecta’t

Una treva per al delta del Llobregat

El confinament dona “tranquil·litat” a les aus i fa arribar la guineu fins a la vora d'aquest espai natural

Parc Natural del Delta del Llobregat.
Parc Natural del Delta del Llobregat.

Javier Santaeufemia tanca la porta de l'observatori per evitar que hi entri la llum i que el reflex espanti les aus. S'asseu amb compte als bancs de fusta, treu els prismàtics i mira per l'estreta escletxa cap a la llacuna de Cal Tet. “És una meravella, ser aquí”, diu satisfet davant d'un horitzó de pau natural on, per una vegada, el cant dels ocells s'imposa als motors dels avions. Assenyala unes quantes espècies, però es fixa en la quantitat de cigonyetes (sí, semblen cigonyes petites) que, arribades de l'Àfrica, crien ara en aquest racó del delta del Llobregat. “N’hi solen haver dues o tres... Ara n'hi ha quinze”.

El confinament ha reduït dràsticament el trànsit aeri a l'aeroport del Prat. Des d'aquí, la torre de control amb prou feines s'entreveu rere el canyar. Només una avioneta que acaba d’alçar el vol i que sembla sortida de Memòries de l'Àfrica trenca el silenci fugaçment. L'estat d'alarma també ha buidat de visitants aquest espai natural, i això ha fet florir la vida al delta. “Mira-les. Una menja, l’altra dorm... No estan estressades, es nota que van al seu aire”, diu sense adonar-se de la metàfora. “A l'observatori, la gent acostuma a parlar en veu alta o treu les mans enfora... I llavors les aus s'allunyen”.

“La primavera d'aquest any és un luxe per a la fauna”, insisteix el tècnic mentre camina per una passarel·la de fusta entre vegetació: molta canya i esbarzer i poques clarianes. “Si no s'hi inverteix, això es convertirà en una selva”. Fa 27 anys que treballa aquí i ha vist tots els canvis del paisatge. El seu pronòstic no és optimista. La desviació del riu, l'ampliació del port, la tercera pista del Prat... Tot el que ha passat ha anat “arraconant” la zona malgrat els esforços per conservar-la. Les restriccions provocades per la pandèmia ni són la panacea ni han permès recuperar la resplendor del passat; suposen, com a molt, una petita treva.

“Hem vist més ocells migradors aquestes setmanes. Tampoc és que hi hagi molts més animals, perquè l'espai és el que és. Però els que hi ha viuen millor. Es poden moure amb més llibertat”. Santaeufemia parla ara des d'un mirador a la desembocadura del Llobregat. A l'altre costat del riu, els camions aixequen un núvol de pols mentre descarreguen material per construir un nou dic. A aquest costat hi ha una llacuna “on de vegades s'hi veuen flamencs” (ens l’haurem de creure) i, al fons, dunes i sorra. És el començament de la platja del Prat. En els seus gairebé sis quilòmetres de recorregut, aquests dies ha trobat molts rastres de guineus. “Hi ha petjades fins i tot a la vora”, diu.

La guineu (com el senglar) és una espècie que es reprodueix al delta, però que “ni de broma” s'acosta a la platja. “Al matí hi ha els banyistes; a la tarda, els pescadors, i a la nit, els xiringuitos amb les seves festes”. Santaeufemia és amable, però quan toca parlar dels espais naturals es torna una mica antisocial. Els caps de setmana solia venir a passejar aquí amb la família. Ja no ho fa. “Em passava el dia renyant la gent, com un policia. Les famílies actuen com si fos un parc urbà, però és un espai natural. En lloc de tranquil·litzar-me, acabava estressat”.

Santaeufemia condueix fins a Can Nani, un prat humit amb poca vegetació. La migració està en la seva fase final, però encara s'hi poden veure un parell d'aus limícoles que passen per aquí abans d'anar cap al centre d'Europa. També hi ha ànecs volant. “En condicions normals, estarien amagats. Ara el seu comportament és més natural”. El tècnic assenyala cinc cavalls blancs ajaguts al prat. Es van introduir aquí per “mantenir a ratlla la vegetació” i permetre que les aus construïssin els seus nius. Però, com que sempre són a la mateixa zona, de vegades els trepitgen. El que pretén il·lustrar és que no hi ha solucions òbvies ni automàtiques en un entorn metropolità, fràgil i molt pressionat.

El delta del Llobregat ocupa 926 hectàrees que resisteixen, com en un setge, l'embat de la civilització: el port que sobresurt i creix, el brunzit dels avions, els ciclistes que s’hi passegen els caps de setmana com en una rambla, els nens que criden, els trets d'escopeta des de les masies que hi ha escampades, que espanten les aus. Sobre aquest panorama quotidià, alterat ara per la pandèmia, plana una amenaça pitjor: la proposta d'Aena d'ampliar la tercera pista de l'aeroport del Prat.

L'ampliació, denuncia Santaeufemia –i les entitats que rebutgen la idea–, suposaria la “destrucció de la Ricarda”, que és “l'ecosistema més natural” i valuós del parc, amb 400 anys d'història, que abans havia estat utilitzat per a la caça. Però, a més, encaixonaria encara més la resta d'espais. “No podem retrocedir més”. El tècnic s'atura altre cop a escoltar els ocells. “Com que se senten millor entre ells, canten més”. A la seva esquena, un avió de Ryanair s'enlaira, com prendran el vol aviat les cigonyetes de tornada a l'Àfrica, al juny, quan la nova normalitat posi fi a la treva del delta.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >