Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

Primer bany a Formentera

L’experiència de visitar l’illa durant el confinament resulta més al·lucinatòria i neguitosa que feliç

Platja de Migjorn de Formentera, dilluns passat, en l'entrada a la Fase 1 de desconfinament.
Platja de Migjorn de Formentera, dilluns passat, en l'entrada a la Fase 1 de desconfinament.

Mira que hi he anat vegades, a Formentera, però no havia estat mai tan estrany. Ni tan sols la vegada que, ara fa 20 anys, hi vam anar amb les nenes i ens hi vam endur la tele i va resultar que allà a Migjorn no hi arribava el senyal i les petites es passaven una bona estona sense voler anar a la platja fent morros davant de la pantalla fosca i composant una imatge pertorbadora digna de Poltergeist. En una altra ocasió hi vam viatjar amb diverses parelles d’amics que es van barallar tots entre ells, es perseguien de nit a crits pels camps i al final jo, que no m’havia ficat en res, vaig acabar rebent un cop de puny de la Cristina a la pizzeria entre es Cap i cala Saona. De les imatges realment estranyes d’aquelles vacances convulses recordo la del Kiko despullat mirant les estrelles cap per avall des d’una cadira enmig del sembrat dels Mayans mentre sonava l’Space Oddity de Bowie, que no ha tornat a ser mai més el mateix.

Però deia que mai en aquests 30 anys d’estades a Formentera, ni amb el dofí mort, ni la vegada que gairebé s’ofega la Carlota, ni amb aquella imatge de la morena retorçant-se a l’extrem d’un arpó ensangonat entre els gots d’herbes en una taula del Pelayo, havia viscut sensacions tan insòlites i extraordinàries com durant el viatge de fa uns dies en ple confinament. L’illa era la mateixa, però a la vegada era una altra, real i irreal alhora. Com si les coses no fossin exactament al lloc de sempre i tot Formentera vibrés en una longitud d’ona diferent. Aquella sensació que passa alguna cosa als marges de la teva percepció, i que ho perceps de cua d'ull com una ombra passatgera. Era, efectivament, com llegir Castaneda o dur posat un àcid de sèrie, cosa que en vella terra de hippies fins i tot pot semblar graciós, però gens ni mica si saps que no has pres res.

Amb tothom confinat, tancats amb pany i forrellat, Formentera estava colpidorament buida, cosa que en realitat feia que flotessin per tot arreu records i presències que s’havien esfumat. Vaig travessar el braç de mar entre Eivissa i Formentera ja abismat en els pensaments tèrbols d’un trajecte marcat per la malaltia, l’advertència i la sospita. Jo era el visitant inesperat i indesitjat que arribava des de la riba perillosa com un obscur Caront; un fantasma, un espectre, un perill. La terminal marítima a la Savina semblava un escenari de J. G. Ballard, i sota la seva apocalíptica admonició vaig fer tot el viatge. Ballard (1930-2009), que molts coneixen per la pel·lícula que va fer Spielberg de la seva novel·la autobiogràfica Limperi del sol, o per l’ adaptació de Cronenberg de Crash, ha escrit millor que ningú la realitat esfondrant-se per efecte del que passa dins del cap, en l'inconscient, o potser és a l’inrevés i la dissolució dels paisatges i fins i tot del temps troba el seu ressò en el teu espai interior, i et transforma. El vell Ballard, a qui vaig conèixer un migdia del 1995 en un pis de l’Eixample, semblava un oficinista però va crear unes històries que, com els quadres dels surrealistes (que admirava i amb els qui s’identificava), permeten albirar que el món és molt menys sòlid i estable del que ens pensem i confiem. Va perdre la seva dona en unes vacances a la Costa del Sol el 1963 i ha escrit que la seva platja preferida és Roque-Brune, on va morir nedant Le Corbusier i una vegada hi va veure un cigne. Jo trobava les seves descripcions de Playa terminal, Vermillion Sands, Zona de catástrofe o Fuga al paraíso, a cada racó d’aquesta nova Formentera. Objectes abandonats rovellats pel salnitre, piscines buides –el Gecko–, ocells fantàstics, arenes que reverberen solcades de petjades no humanes, onades tenyides de crepuscle, xiringuitos despoblats –el Beso– i motels deserts. Així que vagava per l’illa com un al·lucinat personatge de l’escriptor (Sheppard, Gifford, Crispin, Traven, Sanders) amb l’excusa de veure-ho tot i explicar-ho però incapaç en realitat de no deixar-me arrossegar i seduir per la perversa fascinació onírica d’aquell escenari irrepetible.

El fet que la gent es protegís de mi –l’agència amb qui vaig contractar el cotxe em va deixar les claus posades, i el mateix em va passar amb l’habitació de l’hotel, on no vaig veure ningú en els tres dies– em feia viure una existència d’ombra. Potser jo ni tan sols hi era, i tot i així tenia gana. Sense cap bar ni restaurant obert i sense la possibilitat de cuinar a l’habitació, acumulava tauletes de xocolata i galetes que comprava en un súper que hi havia a prop; també una safata de maduixes que amb la calor es feien malbé de seguida i desprenien una olor melosa que marejava. Vaig viatjar obsessivament als confins de l’illa, al far de la Mola, al de Barbaria, que –la carretera estava tancada abans d’arribar-hi–, vaig albirar a la llunyania, una il·lusió fragmentada en espurnes sota el sol, com si en comptes de ser a Lucía y el sexo fos a El mundo de cristal. Cala Saona, els Pujols, Llevant… Una pàtina d’absència ho cobria tot, com una melancòlica iridescència embolcallada en l’embriagadora aroma de curri de la sempreviva. A les tardes, després de tot el dia de vagar sense rumb per camins i platges, intentant infructuosament ajustar la nova illa deshabitada que se m’obria davant dels ulls a la de sempre, tornava a l’hotel i posava els peus al balconet des d’on es veien camps a una banda, a l’altra un tros de carretera i botigues de Sant Ferran –Electrónica Simonet, Cosmética natural Form ntera (hi faltava una lletra, al rètol), Lavandería Marí– i al davant l’alta paret d’un edifici amb el rètol “P. O. Box Còpies B/N color Carvin Off Market material d'oficina i escolar” i una casa tradicional amb un petit jardí. Sempre a la mateixa hora sortia al jardí una noia molt atractiva, s’asseia en una cadira, es treia la camisa i es quedava amb sostenidors mirant cap al sol de ponent mentre es prenia una copa i reia amb algú que jo no podia veure. L’espiava mig amagat, tot i que ella estava perfectament al corrent de la meva presència, sorprès que l’illa buida m’oferís precisament aquesta imatge que semblava brollar de la meva pròpia soledat. Llavors tenia somnis molt estranys, en què es confonien les estampes que havia recopilat durant el dia amb retalls d’estius passats, fragments dels relats i novel·les de Ballard, l’olor de les maduixes putrescents i la visió de la veïna com una dona d’un quadre de Delvaux.

Així vaig arribar a la fase 1. El desconfinament començava dilluns i em vaig llevar de matinada, presa d’un irresistible anhel reptilià de ser el primer a les platges. Vaig conduir per un camí en el qual esquinçalls de boira posaven un sudari sobre els camps i vaig desembocar al Pelayo. Vaig travessar les instal·lacions del xiringuito, un caos desordenat i desgavellat, i vaig sortir a la sorra i el mar. L’aigua era un vidre tenyit de rosa sota un cel blau pastel i tot i aquesta bellesa que gairebé feia plorar no vaig poder evitar que em recorrés un calfred davant la sensació que tot era una il·lusió. Em vaig treure les sabates i la roba i em vaig endinsar al mar. Va ser un bany més lustral que gustós, una comunió amb la irrealitat de l’illa en què no vaig notar ni el fred. Em vaig asseure sobre la tovallola que m'havia endut de l’hostal i vaig intentar sentir l’alegria alliberadora de l’experiència. Però no percebia més que una estranyesa mullada. Vaig veure llavors, igual que feia Gifford amb les serps a El delta en el crepúsculo, el llarg i colpidor enfilall blanc de criatures esteses a la sorra. Eren hidrozoos, morts a milers a la platja.

Em vaig vestir maquinalment i amb la roba mig xopa i la sorra enganxada vaig marxar cap al port mentre el sol començava a escalfar l’illa que es desconfinava. Durant un instant, la realitat va semblar que trontollés i era incapaç de retornar. Però al final es va imposar. No aconseguia discernir a quin costat em trobava. A la terminal de ferris s'aplegava finalment la gent i en un bar em vaig poder prendre un cafè calent i una ensaïmada. Li vaig preguntar a una jove amb una motxilla d’on havia sortit i em va mirar confosa. La fase 1 semblava que posava les coses a lloc però no vaig trigar a esbrinar que la interpretació de la presidenta del Consell Insular de Formentera de què suposava el desconfinament havia estat revisada a la baixa per l’autoritat superior i ja no incloïa el bany. O sigui que el meu acte ara era il·legal. Dins l’aigua no només havia estat alhora entre irrealitat i realitat, sinó entre legítim i il·legítim. És ben estrany, el món. Vaig agafar el ferri ple de dubtes i palpant-me. Vaig deixar l’illa i no vaig parar de mirar enrere fins que la vaig veure desaparèixer en l’horitzó mentre em preguntava neguitós quan hi posaria altre cop els peus i què em trobaria a la tornada.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >