Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Després de la tempestat

No té sentit pensar en una recentralització i s’ha demostrat que les autonomies poden i han de ser actors determinants

El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, manté una reunió amb els presidents autonòmics.
El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, manté una reunió amb els presidents autonòmics.

La tempestat de l'esfereïdora ascensió de la corba de persones infectades, hospitalitzades i mortes arran de la covid-19, així com els estralls econòmics que comportarà han tingut un impacte inèdit i, alhora, tot plegat ha estat aclaridor.

Ha fet palesa la importància dels serveis públics, la necessitat de finançar-los adequadament i salvaguardar-los de qualsevol lògica mercantilista. Ha fet evident la importància dels treballadors (i, sobretot, treballadores) de sectors essencials, evidenciant la feblesa de les seves garanties en termes de drets i remuneració. Ha mostrat la insostenibilitat de la precarització del mercat laboral construïda amb intencionalitat política en les últimes dècades. Ha mostrat tots els límits d’un model productiu fonamentalment basat en el sector terciari, que s’haurà de repensar. Ha demostrat com el fet de disposar d’un habitatge digne és, a tots els efectes, un dret humà inajornable. Ha mostrat la injustícia i la inutilitat d’una llei d’estrangeria que mentre nega drets a les persones migrades, furta a la societat la seva contribució necessària al bé comú. Ha mostrat la necessitat d’una Unió Europea forta, amb mecanismes de redistribució de la riquesa substancials, capaç de cuidar d’aquella que ja és, simplement, la seva ciutadania. Ha fet evident la importància de les xarxes de solidaritat, de la cura mútua, sense les quals estem indefenses davant de la por, les preocupacions, les dificultats.

La pandèmia també ha aclarit de cop moltes coses en l’àmbit polític. Al Congrés dels Diputats, on el Govern de coalició fins ara s’ha demostrat més sòlid del que molts preveien, i les forces que van votar la investidura, tot i que sense estalviar-se crítiques, han mantingut actituds de responsabilitat substancial, amb la recent defecció d'ERC, presonera —per sempre?— del pressing del torrisme-puigdemontisme. Ciutadans ha optat per la responsabilitat com el possible viàtic de la seva reconstrucció. El PP ha oscil·lat entre la seva naturalesa institucional i la fúria aznariana. També hi ha hagut una inèdita conjunció de l’enuig: amb el mateix afany d’erosió del gabinet de Sánchez, Vox, JxCat i la CUP han criticat per sistema el Govern de coalició.

L’emergència ha suposat també una prova d'estrès de l'Estat autonòmic. S'ha vist en els desencerts del Govern central (és difícil poder coordinar de manera eficaç sense greixats mecanismes i dinàmiques prèvies, que pressuposen una aposta política), i s'ha vist de manera estrepitosa en l’actuació d’algunes de les administracions autonòmiques, tot i que en sentits diferents. Algunes (i de diferent color polític) han sabut formular les seves crítiques i propostes sense estridències, i han demostrat certa solvència a l’hora d’exercir la seva acció política en àmbits tan decisius com la sanitat o l'assistència social. Amb intensitats diverses, aquest ha estat el cas d’Euskadi i fins i tot del Govern de Fejóo, que ha desestimat sumar-se a la dinàmica destructiva del PP estatal. Segurament és el cas dels governs de coalició d’esquerra de Balears i de la Comunitat Valenciana, amb lideratges que s’han enfortit en l’adversitat.

També hi ha hagut administracions autonòmiques, sense tenir actuacions brillants en els seus àmbits competencials, han jugat al desgast i a la crítica constant, utilitzant la pandèmia de manera partidista. És el cas de Díaz Ayuso i de la Comunitat de Madrid, quilòmetre zero de la privatització sanitària i assistencial i, en aquest moment, base de llançament de míssils de la dreta i de l’extrema dreta directes al Govern de Sánchez. Però també ha estat el cas de la Generalitat de Catalunya, especialment del seu president, Quim Torra, i de la seva formació política. Des de la polèmica sobre el confinament total (mentre les obres que depenien de la Generalitat continuaven funcionant) fins als estirabots dels seus improvisats consellers sanitaris (que han actuat al marge del Departament de Salut), passant per l’insult a la intel·ligència de la polèmica numerològica de les mascaretes. Tot plegat amanit amb una guerra intestina amb els socis d’ERC, i d’un relat immund que ha volgut situar, de manera implícita o explícita (recordeu alguna retolació de TV3 al respecte), l’origen de la pandèmia a “Madrid”, mentre la situació de les residències de gent gran exemplificava els danys d’una dècada de retallades, en la qual la narrativa sobre una futura i radiant independència ha eclipsat l’opció per una progressiva depauperació dels serveis públics.

La pandèmia obrirà un debat necessari sobre els mecanismes de relació entre les institucions autonòmiques i les centrals. No té sentit pensar en una recentralització i s’ha demostrat que les autonomies poden i han de ser actors determinants. En aquest debat seran crucials alguns conceptes: solvència, cooperació i també lleialtat institucional (no pas partidista). I hi haurà alguns que arribaran amb un capital de credibilitat en aquests tres aspectes. I d’altres, doncs no.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >