_
_
_
_
_
ENTREVISTA

Carles Porta: “Som una societat que menysté la víctima”

El periodista, director de ‘Crims’, defensa que l’ofici demana diners i temps, espera repetir entrega a TV3 i ha acabat un podcast per a Catalunya Ràdio

Tomàs Delclós
“Vigilo els adjectius, en poso com menys millor, i amb les imatges… cal evitar la sang”, defineix Carles Porta el seu llibre d’estil a 'Crims'.
“Vigilo els adjectius, en poso com menys millor, i amb les imatges… cal evitar la sang”, defineix Carles Porta el seu llibre d’estil a 'Crims'.Massimiliano Minocri

Carles Porta (Vila-sana, Pla d’Urgell, 1963) ha estat periodista local, corresponsal de guerra, productor, director de cine en circumstàncies difícils (assumint un projecte que la mort va impedir que Bigas Luna dirigís), reporter de crònica negra i, com diu ell, equilibrista de la vida. Defensa que el periodista ha de treballar reposadament, cuinant sense presses. Ha escrit llibres sobre els assassinats de Fago i Tor, sobre un cas persistent de pederàstia i és el responsable del programa Crims. Un èxit. Dues temporades a Catalunya Ràdio, una a TV3 i un llibre (La Campana). Ara espera que la direcció hi aposti novament. En tot cas, no es veurà abans del gener. Mentrestant, té a punt, per a Catalunya Ràdio, un podcast que li ha portat dos anys de feina. Una crònica sobre un “fet delictiu” que no vol desvelar.

Pregunta. El darrer capítol de Crims es titulava Per què matem. Per què ho fem?

Resposta. Prefereixo fer d’observador que donar conclusions. Hi ha espais que consideren l’espectador un ximplet. Jo procuro tractar la gent com m’agradaria que em tractessin. No tinc respostes. M’agrada contar històries... Hi ha mil motius. L’antropòleg Adrià Pujol creia que la pregunta havia de ser: per què no matem més? I el forense Narcís Bardalet, per què estimem.

P. Per què ens agrada la crònica negra?

R. Per curiositat. N’hi haurà que parlaran de morbo, però als meus relats intento que no n’hi hagi. La curiositat és tremendament humana. A la gent ens agraden les bones històries. El trobadors ja explicaven històries d’amor i de mort. A més, veient crims que passen als altres... la gent se sent millor. Té por, però se sent afortunada.

P. Les sèries sobre assassins en sèrie (Dexter, Lecter, M...) fan emergir un racó pervers de l’espectador: vol que continuï matant perquè així no s’acaba la història.

R. Amb Dexter tenies un conflicte amb tu mateix. Acceptaves que el protagonista apliqués pel seu compte una pena de mort venjativa, quan, avui, no s’admet que un tipus mati un altre, i menys amb intel·ligència i elegància. L’espectador aquí també s’identifica amb l’investigador. La gent juga. Ara ho veiem amb el Crims sobre Helena Jubany.

P. L’únic cas de l’espai que no està resolt.

R. S’han creat grups de ciutadans que s’han posat a investigar. El vam tractar perquè estava sobresegut. Però com que està obert... hi ha gent que s’ha organitzat, han fet un hashtag (#justiciahelenajubany) i estan trobant coses increïbles. Hi ha advocats penalistes que s’han ofert a la família i que intentaran reobrir el cas. A més d’un els dic que siguin prudents, només la justícia pot dir qui és culpable o no. Tenim tendència fàcil al linxament. Cada dia he de respondre mails que em pregunta detalls. El que sé ho vaig dir al programa. Aquest interès per investigar, per jugar al Cluedo, és molt viu.

P. No grogueja. Quines cauteles pren?

R. Josep Pla deia que descriure és molt difícil, i opinar, molt fàcil. Per això hi ha tants opinadors. Vigilo molt els adjectius, en poso com menys millor, i amb les imatges… evitar la sang. Tractar el cas com m’agradaria que el tractessin si jo hi estigués implicat. Intento ser respectuós amb les víctimes. Som una societat que menysté la víctima. Moltes vegades la considerem culpable, pensem que alguna cosa deu haver fet. Hem de tenir un grandíssim respecte a les víctimes.

P. Fa periodisme curós amb la narració.

R. Intento aproximar-me al periodisme narratiu. M’agrada explicar històries. El llibre que vaig fer el 2005 sobre els crims de Tor, avui molta gent el considera una novel·la. Quan va sortir, l’editora es barallava amb els llibreters perquè el posaven a assaig i ella reclamava que anés a narrativa. TV3 va posar Crims dilluns a la nit, l’espai a la graella que reserva a la ficció. Per a mi, el periodisme ha de ser bona narrativa. El que es fa ara és una mica deficient en això.

P. Per fer periodisme de successos, cal la connivència amb la policia?

R. És bàsica, no imprescindible. Tenen moltíssima informació que no tens. Però una cosa és que els necessitis a l’hora d’obtenir informació i una altra com tractes la notícia. Si no tinc llibertat absoluta, no ho faig. De moment l’he tingut i no he mirat mai de fer quedar bé cap policia per cap motiu. Ells també són personatges del relat.

P. La font, a més d’enganyar, pot posar condicions inacceptables...

R. Per això exposo casos jutjats, perquè no hi ha tanta por sobre què publicaràs, no influirà en el jurat… La perspectiva d’un cas, que la dona el temps, és important per poder-lo narrar amb els matisos i la calma que cal.

P. Creu que el periodista necessita temps per treballar la notícia. Avui, les condicions de treball i els terminis s’escurcen...

R. Soc un privilegiat. La bona acollida de Crims s’explica per què hi ha hagut un procés de cocció de moltes hores, gent i intensitat. Cal que s’entengui que el periodisme demana temps i pressupost. Crims ha estat prou temps a la bota perquè el gust no se’n vagi. Les coses ràpides són efímeres.

P. Al primer programa, una periodista admetia que havia publicat una notícia falsa per ajudar la policia. Puc entendre que no es publiqui una informació per no espatllar una investigació, però mentir...?

R. Jo no sé si ho hauria fet. Hauria d'haver viscut les mateixes circumstàncies. A mi també em va sorprendre. Que l’espectador ho jutgi. Aquell moment indicava moltes coses: la necessitat que tenien els Mossosde l’ajuda dels mitjans indicava com anaven de perduts. Hi va haver qui em van dir que blanquejàvem els Mossos. Però, havien vist el capítol? Tarden 33 dies a caçar dos delinqüents que maten pertot arreu. Això és blanquejar-los? Crec que no.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_