Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Mercat de l’art: km 0

Contrasten les iniciatives de galeristes de mig món amb les de Catalunya, clarament de curta volada

Els museus hauran de retallar programes i despatxar personal.
Els museus hauran de retallar programes i despatxar personal.

El governador de l’estat de Texas, l’ultraconservador Greg Abbot, va anunciar fa uns dies que els museus, com ara els prestigiosos Fine Arts de Houston i Modern Art de Forth Worth, podrien obrir després de setmanes clausurats per la pandèmia. La reacció dels seus directors va ser: “No, gràcies, obrirem quan puguem garantir la seguretat”. No va sonar estrany, en un país en què els diners que rep la cultura provenen majoritàriament del sector privat, però sí que va ser curiosa la coincidència amb França i la llum verda donada pel ministeri de Cultura perquè, a partir de l’11 de maig, obrin les pinacoteques. La direcció del Pompidou ja ha avisat que s’esperarà fins al juny, quan s’acabi l’adaptació de la normativa sanitària per al personal, els accessos i les sales, on ja no hi haurà guies ni visites de grup i l’aforament serà limitat. A Espanya, el Reina Sofia, el Prado i la Thyssen faran el mateix. Per fi el paradís per als amants de l’art, que no han tolerat mai les masses ni les llargues cues en el que han acabat veient com a centres comercials.

L’obra d’art no és un objecte de consum, sinó una ofrena senzilla, un objecte o una idea bella que proporciona consol i esperança, precisament el que necessita la gent avui, no una cervesa en un bar o anar-se’n de vacances allà on va tothom. Les pèrdues anticipades en donacions i ingressos obligaran els museus a fer retallades, acomiadar personal i cancel·lar préstecs i programes. L’escenari no és nou. La crisi del 2009, de la qual sembla que no n’haguem après res, va portar polítiques d’austeritat, i molt pocs directors de museus la van veure com una oportunitat per posar el focus en els aspectes crítics i requerir personal nou, amb més traça per adaptar-se a les noves demandes de dones i minories, a les quals no s’havia tingut en compte.

Una dècada després, la majoria de museus continuen depenent del turisme, les seves tarifes són cares, se segueixen programant exposicions d’artistes famosos (blockbusters) i es manté la maleïda obsessió per ampliar. En aquesta economia de l’art alterada, és inadmissible i fins obscè que el Prado, el Belles Arts de Bilbao o el Macba, per apuntar-ne només tres, pretenguin fer tot això en lloc de donar suport a les demandes de nous models fiscals i treballar sobre formes innovadores per mantenir les institucions a flotació en benefici de les comunitats locals i globals respectives. Una forma saludable d’estendre’s és augmentar la presència digital, que s’ha vist reeixida en aquest confinament, i que museus grans i petits treballin junts i no en competició, com fins ara.

Sobre el mercat pur i dur, la sagnia ja ha començat. A Nova York, la predicció és que un terç de les galeries desapareixeran. Moltes han iniciat una vaga de lloguers, No Pay May, mentre demanen ajuts públics. Una cosa mai vista. A Espanya serà encara més devastador, i la solució passaria per unir-se i posar a treballar la imaginació, tal com fan les fires. Frieze Nova York va haver de clausurar la seva edició d’aquest any i des d’avui ofereix l’esdeveniment amb tecnologia de realitat augmentada.

A Catalunya, les propostes són de curta volada. L’Associació Art Barcelona ha llançat un manifest amb la petició següent: “Compri ara, en la mesura del possible, i a les galeries catalanes, de la mateixa manera que s’aplica el concepte de km 0 en altres tipus de mercats". És ridícul, patètic, perquè resulta que les sales de subhastes més importants del món, que també pateixen el seu daltabaix particular (amb pèrdues de fins a un 75% amb relació al 2019) ja han llançat els seus tentacles cap a nous nínxols del primer mercat, que en crisis econòmiques proporcionen més negoci perquè ofereixen preus més baixos. Ho fan amb els vells mètodes: una bona base de dades, una trucada telefònica i una trobada personal amb el client (el col·leccionista, l’artista). Això sí que és km 0.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >