Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Matar per jugar a la lliga dels grans

La novel·la de Stanley Ellin va arribar al cinema com 'The Big Night'

Un fotograma de 'The Big Night'.
Un fotograma de 'The Big Night'.

Gran nom de la novel·la i el conte policíac, sobretot entre els anys quaranta i seixanta, el novaiorquès Stanley Ellin (1916-1987) —admirat per Alfred Hitchcock i Jorge Luis Borges, els quals van escollir diversos relats seus per apadrinar projectes televisius i literaris propis— surt d’un oblit global (si bé encara més accentuat en el panorama editorial català i castellà) amb la recuperació de la seva primera novel·la, del 1948, base d’una adaptació al cinema de Joseph Losey (The Big Night) tres anys més tard.

Cal saber encaixar és un estudi sobre el trànsit de l’adolescència a l’edat adulta, si bé aquí es presenta més aviat com un salt traumàtic, directament sota l’empenta i direcció de Tànatos. En una premissa perfectament importable de la tragèdia grega, la humiliació de la figura paterna —el propietari d’un bar, apallissat per un periodista esportiu de renom, Al Judge, per motius que es desvelaran al darrer instant— porta la seva descendència, encarnada en el seu jove fill, George LaMain, a voler fer pagar l’atreviment amb sang. Seguint amb els paral·lelismes amb la dramatúrgia clàssica, en certa manera la novel·la suposa un encadenament d’etapes, rituals o proves accelerades que acosten el protagonista a la seva idea del que és la masculinitat: durant una sola nit, i amb la venjança entre cella i cella, s’integra en un entorn tan viril com és una vetllada de boxa, aprèn a beure amb els grans, participa en una baralla, perd la virginitat… i, en l’horitzó, es dibuixa la possibilitat de demostrar sense cap mena de dubte que s’ha deixat enrere la pubertat si aconsegueix matar a qui ha ofès el cognom.

LaMain es passa tota l’obra contrastant la seva pretesa valentia i els seus impulsos violents, que li fan creure que ja juga a la lliga dels grans, amb les inseguretats i els moments de ràbia provocats per la sospita soterrada que, en realitat, continua més a prop de la infantesa que una altra cosa. Aquest conflicte interior, representat per la distància entre la ment —que va generant sense descans fantasies on es presenta com a home d’acció— i el cos —les suors i patiments generats per la manera com l’arma li tiba els pantalons i se li clava a la cama—, és el més aconseguit de la novel·la. Curiosament, en una inspirada reflexió del protagonista sobre per què l’adolescència és una edat fumuda, trobem (voluntàriament o accidental) un compendi de bona part de les misèries del detectiu canònic: “Un minyó de quinze anys resulta incòmode per a tothom, i més que per a ningú per a ell mateix. Sempre obre la boca quan hauria de callar, sempre diu el que no ha de dir, i sempre fa el que no ha de fer”.

El resultat final es ressent de certs excessos melodramàtics, dignes d’un serial, a l’hora de revelar la connexió entre LaMain i Al Judge, una sortida precipitada a les tenses relacions entre el trio protagonista —en forma d’ús generós de la munició a mà—, però el fatalisme que respira tota la història (condensada en el soliloqui de la pàgina 71, on la culpa de tot va canviant de mans), una general i entendridora manca de pretensions que acosten el llibre a un relat per entregues d’una revista pulp, i unes encertades descripcions d’ambients (el pub, la boxa) només poden convidar a llegir-la amb un somriure, un got de whisky al costat i un disc de jazz melòdic de fons (o, si respectem els gustos del George, una composició per a orquestra dirigida per André Kostelanetz).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >