Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Estàtues recobertes de bronze

Carlota Gurt fa una anàlisi notable de les fissures secretes de la conducta humana

Carlota Gurt analitza la conducta humana.
Carlota Gurt analitza la conducta humana. reuters

En els contes de Cavalcarem tota la nit, premi Mercè Rodoreda 2019 i primer llibre de la traductora Carlota Gurt (Barcelona, 1976), s’exploren situacions en què es trastoca la lògica racional: la normalitat és fal·laç i els personatges semblen estar sotmesos a una mena de disturbis de l’ànima, com si una mania particular hagués pujat uns quants graus d’intensitat i els inclinés cap a un lleu embogiment. “La realitat té olors inesperades, cossos matussers, pèls inoportuns, postures incòmodes, preservatius que s’han de posar. La realitat és un entrebanc i mai no s’observa el paradís que tinc dins el meu cap”, diu la protagonista de L’estiu etern, un dels millors contes del recull: l’escenificació del ritual absurd i a la vegada inquietant que s’estableix, en l’espai limitat del jardí d’una casa, entre la protagonista i el seu veí.

És aquí on també s’hi pot trobar una frase que descriu amb exactitud l’opacitat de bona part dels personatges que hi apareixen: la protagonista examina amb lupa els detalls de la imatge d’una escultura de Giacometti que apareix en un llibre sobre l’art d’avantguarda, i pensa: “Recobrir-se de bronze i contemplar el món des d’una sala de museu sense que ningú ho sàpiga”. A La terra no em gronxa, però, la solidesa del personatge-estàtua adquireix una altra materialitat més fràgil, i la protagonista del conte, obcecada a mirar enrere i nedar pel mar del passat, ha d’assumir que “les estàtues de sal es dissolen dins l’aigua”.

Els contes de Cavalcarem tota la nit són uns textos que se situen a la vora del deliri, amb una dosi d’estranyesa que desorienta i desconcerta el lector, que avança en la lectura sense saber si és millor deixar-se endur pel gust de narrar que té Gurt o si li convé més fer l’intent d’atrapar la foscor d’uns significats que oscil·len entre la bellesa i l’horror. Si s’opta per la primera possibilitat, el lector haurà d’estar conforme amb el ritme d’una prosa que no acaba de fluir amb tota la naturalitat desitjada, sintàcticament pàl·lida i lèxicament austera, potser massa seduïda per la reducció de la temperatura dramàtica, potser llastada per la falta d’una mica més d’audàcia tècnica; però agrairà, certament, que a Gurt, en la majoria d’ocasions, li agradi més el desenrotllament de la història que la sorpresa de l’últim moment.

Si s’opta per la segona possibilitat, l’anàlisi de les fissures secretes de la conducta humana que emprèn l’autora pot transportar el lector a uns mecanismes que li faran recordar els de Dino Buzzati o Pere Calders, però amb una diferència essencial. Tots dos sortien de Kafka i no ignoraven que una anomalia de la realitat comportava una conseqüència profunda, que la transgressió de la lògica que hi ha en un procés, en un castell inaccessible, en una metamorfosi, és d’una força superior a l’expectativa realista de qui ho viu: primer es resisteixen tossudament a acceptar-ho, fins que de mica en mica es va produint un canvi interior, la sospita entra dins la intimitat del personatge —potser sí que he comès un crim sense adonar-me’n, es diu Josef K— i l’absurd l’acaba devorant. Vençuts, al final viuen malalts pel dubte que se’ls ha instal·lat al cervell. A Cavalcarem tota la nit, en canvi, Gurt es conforma a reproduir la primera part de l’estratègia —construir una anomalia, gairebé sempre ben delineada i amb uns detalls nítids i clars—, però no aconsegueix que els protagonistes experimentin cap crisi, com si s’estimessin més la comoditat de vegetar en la resignació. Gurt ha optat per recórrer cautelosament els territoris complexos del desvari, però sense arriscar-se, com si els noms dels mestres que la tutelen exercissin una vigilància massa estricta sobre l’enorme llibertat creativa que s’intueix al fons dels seus textos.

No tots els relats de Cavalcarem tota la nit estan a la mateixa altura, i una selecció més exigent hauria prescindit d’uns quants, especialment Cyrano, massa ingenu, o Bèsties carnívores, massa obvi. En canvi, en els millors contes, a L’estiu etern, però també a Les comportes, La volta que els cobria —la construcció d’una presa i uns túnels misteriosos a la muntanya com a símbols d’allò mental invisible— i Un forat ben fondo —l’absurd neix de la suma d’un seguit de fets nimis ben quotidians—, Gurt dona la mesura d’un talent que convindrà seguir.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >