Selecciona Edició
Connecta’t

Trabucs per pistoles

De Vayreda a Garrigasait, a la literatura catalana el western és irònic i desencantat

Els trabucaires i les guerres carlines fan el fet d’un Far West a la catalana.
Els trabucaires i les guerres carlines fan el fet d’un Far West a la catalana.

Hi ha un imaginari fundacional, un territori mitopeic, en la literatura catalana? Un dels primers títols a convocar-hi és La punyalada(1904), de Marià Vayreda, tant per l’escenari com per la figura bestialitzada del trabucaire, que, a la novel·la, es tracten de manera alhora crítica i atenta al mite. L’exploració magistral del triangle entre Albert, Ibo i Coralí avança algunes de les elaboracions del western contemporani, sobretot, pel que fa a la reversibilitat d’espiritualitat i carnalitat, i pel que s’hi respira de desconfiança vers el mite.

Però la literatura catalana ha adoptat de tant en tant elements del western. Per a La mala dona (La Magrana, 2008), Marc Pastor reprenia el justicier crepuscular, la fília prostibular, la manera com el poder devora els més dèbils en nom d’una civilitat monstruosa, el duel.

Al seu torn, Ramon Erra en prenia aquella promesa del camí per al seu Far-West gitano (premi Marià Vayreda, 2014): “L’oest és més un desig”, hi llegim. “És un anar per terra polsegós, uns cels baixos, un horitzó que no fineix fàcilment. És un mite”. A diferència dels Estats Units, però, que han fixat un cercle reduït d’imaginaris identitaris centrals, a Catalunya n’hi ha una bona colla, i cap d’ells aspira a la centralitat de què gaudeix el del Far West. El de les grans cròniques, potser? ¿El dels vaivens dels Almogàvers? El setge del 1714? O el de la Guerra Civil i la seva postguerra?

Raül Garrigasait.
Raül Garrigasait.

Pensats en relació amb el western, n’hi ha un que s’imposa: el de les carlinades. L’estudiós Jaume Grau ja parlava de les Guerres Carlines com d’un Far West d’aquí: “Les guerres carlines constitueixen, salvant les distàncies, l’imaginari d’un Far West a la catalana, d’un país dominat per la violència, per la llei del més fort, on es produeixen persecucions a cavall de partides que, pel seu nombre i per les estratègies que segueixen, s’assemblen molt a la dels pioners nord-americans fustigats pels pellroges, o la dels bandolers assaltant la diligència, on es produeixen petits encontres armats i on són escasses les grans batalles a camp obert” (Carlinades. El ‘Far West’ a la catalana, Cossetània).

A aquesta aparença de disgregació violenta, però, hi podem afegir un horitzó col·lectiu, semblant al del Far West: el que hi ha en joc són interessos particulars, sí, però que es debaten en nom de models de col·lectivitat. Els trops hi són gairebé tots, i també la càrrega ideològica: el caràcter conservador i antimodern dels carlins, així com la seva especificitat territorial-nacional, hi és, però sota formes heterogènies. Pío Baroja ho convocava tot al seu Zalacaín el aventurero, (1908), en una novel·lització que hi afegia tant elements de la novel·la d’aventures com de la picaresca.

El caràcter brutalment efervescent del vuit-cents (Virginia Woolf escrivia a l’Orlando: “Tot era tenebra; tot era dubte; tot era confusió. S’havia acabat el segle divuit. Havia començat el segle dinou”) fa que Joan Perucho pugui col·locar el seu Onofre de Dip en el paisatge de les carlinades a Les històries naturals (1960), i que la lluita entre Onofre i Montpalau (Dràcula i Van Helsing) esdevingui la lluita entre la raó i l’imponderable, en favor de la primera. Melancòlicament, si tenim en compte que el XX no ha fet altra cosa que retornar al XIX per buscar-hi camins no recorreguts, alternatives a aquest imperi d’una raó instrumental que, havent esclafat qualsevol excés dionisíac, ha acabat per esclafar-se a ella mateixa.

La ‘conquesta hidrològica’ del Pirineu que fa Solsona té la flaire de tuguris, capatassos, revòlvers...

Aquesta heterogeneïtat, aquesta estranyesa identitària i ideològica, és al nucli de la primera novel·la de Raül Garrigasait, Els estranys (Edicions de 1984, 2017, premi Òmnium de Novel·la), que explora la primera Guerra Carlina. A Núvol, Garrigasait parlava de les carlinades com dels “dolors de part que provoca la modernitat”, expressió que podria cobrir la retòrica del western. Els estranys, a més, es pot llegir com el desplegament a repel, en un sentit semblant al d’Hernán Díaz, d’un territori poc explorat: el de la participació dels prussians en les carlinades, figura d’aquesta reacció conservadora i antimoderna, i que permet a Garrigasait explorar la possibilitat i el límit d’una raó altra, barroca, grotescament aterrada.

Una de les implicacions de certa forma de western és que tot el que no és ciutat és Far West: l’oest és allò que s’estén més enllà de les primeres ciutats i, per tant, es construeix subtilment com l’antítesi de la vida urbana. No es tracta de reactivar cap binarisme arnat que separa la literatura entre camp i ciutat; només és bo assenyalar que un dels mitemes del western té a veure amb la magnitud aclaparadora de la natura, antitètica a la pretensió civilitzadora de l’home europeu. Només cal llegir Liberación, de James Dickey (adaptació de John Boorman, 1972) per observar la vigència d’aquest imaginari.

Aquesta antítesi és insostenible, naturalment, i part dels treballs més interessants dins del western han jugat a desconstruir-la, i descobrir aquesta mateixa brutalitat natural en la ciutat, i a reivindicar les possibilitats redemptores de la natura. Només cal pensar en els films Cowboy de mitjanit i Jeremiah Johnson. En la tradició catalana, Els sots feréstecs (1901), de Raimon Casellas, condensa la complexitat de la confrontació. La història de Mossèn Llàtzer i la seva lluita erosiva amb la rectoria de Montmany reprèn aquest afany civilitzatori i s’inscriu en la narrativa de la lluita de l’individu amb la comunitat, que s’ha llegit quixotescament com la de l’artista contra la ignorància, de l’esperit transcendent contra la carn contingent. Pensem en l’antagonisme amb la Roda-soques, la prostituta que parla el llenguatge d’una comunitat que ultratja Mossèn Llàtzer i li saboteja tot intent de reconstrucció robinsoniana —sigui de l’Església o d’una moralitat cristiana. Així, la representació que Ramon Solsona fa de la “conquesta hidrològica” dels Pirineus, dels anys deu i vint fins als seixanta, a Allò que va passar a Cardós (Proa, 2016), reprèn la batalla amb els elements passats pel tamís del western: capatassos amb botes i revòlvers, creixement ràpid de població que migra on hi ha feina i proliferació de prostíbuls, tuguris i camions de whisky.

És interessant constatar que el western s’ofereix a la novel·la històrica catalana com a codi soterrat, però sense la càrrega ideològica de l’èpica fundacional: ras i curt, el western participa de la literatura catalana de manera irònica i desencantada. Potser aquesta en sigui l’única actualització accessible: la de la desfeta del mite i el joc infinit de les seves (re)combinacions.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >