El dia que els dimonis van assaltar la Inquisició

“Acabades les eleccions, els revoltosos van passar a la casa o Palau de la Inquisició i trobant-se la porta tancada van pujar per les teulades i semblava que els Dimonis els portaven (...) van prendre els processos i els van escampar per tot Barcelona (...) Després van anar a buscar malls i martells i van començar a ensorrar el tribunal, cridant i dient mil pestes i blasfèmies contra el tribuna de la fe”, escriuria Joan Serrahima, prior dels carmelites calçats de Barcelona, pocs anys després dels fets. “Van tirar al carrer els instruments de tortura i els van cremar, amb els mobles i els documents arxivats a la terrible mansió. D'aquell acte avui ningú se'n recorda; però llavors va ser un gran tro pel que significava”, li explicarien al periodista Rossend Llates dècades després els seus besavis, que ho van viure des del carrer del Bisbe, situat molt a prop.

Els dos retalls de memòria són de l'assalt al Palau de la Inquisició de Barcelona ara fa 200 anys, el 10 de març del 1820, pocs dies després de l'aparent acatament per part de Ferran VII de la Constitució de Cadis en l'inici de l'accidentat i breu Trienni Liberal (1820-1823). Va ser una baula de la cadena d'explosions populars anticlericals que han anat esquitxant la història de Barcelona, de substrat semblant al que va acabar generant la crema de convents del 1835, la Setmana Tràgica del 1909 o, fins i tot, els incidents contra l'Església als inicis de la Guerra Civil el 1936.

Les relacions dels catalans amb la Inquisició no van ser mai gaire bones, com es va comprovar amb l'arribada del primer inquisidor, Fra Alonso de la Espina, el 5 de juliol del 1487, imposat per la Corona d'Aragó, la qual cosa va provocar que no fos rebut ni pels consellers ni els diputats de Barcelona; escenificant el seu poder, a més, va entrar a cavall a la catedral deixant l'espasa a peus del sagrari. Ho recorda amb erudició el periodista Lluís Permanyer al pròleg d'Un dia de fúria, nou estudis sobre l'assalt i el seu context sota la coordinació de la doctora en Filologia Anglogermànica Frances Luttikhuizen (Publicacions Abadia de Montserrat).

De picabaralles populars ja n'hi havia amb els familiars del Sant Ofici, membres de menor nivell de la Inquisició que servien d'informants. Temuts, solien ser menestrals i comerciants nouvinguts a les poblacions que, per créixer socialment davant les antigues i poderoses famílies de pobles i ciutats, s'allistaven a l'ombra de la institució. Buscaven privilegis de tot tipus: jurídics (només retien comptes als tribunals del Sant Ofici i no als públics), econòmics (gaudien d'exempcions contributives; no havien d'allotjar a casa les tropes en les constants guerres) i socials (podien portar i fer servir armes i accedir als tristos espectacles dels actes de fe). El rebuig i l'enveja social era una clara conseqüència, com passava a Canet de Mar i il·lustra l'estudiós local Sergi Alcalde.

L'únic, tímid i episòdic suport popular català a la Inquisició es manifestava, com no, per raons econòmiques i era quan aquella queia sobre francesos, víctimes propiciatòries del Sant Tribunal: va ser dels col·lectius més perseguits, amb un 20% dels casos, segons la historiadora Alexandra Capdevila. El de Barcelona actuava com una audiència de frontera per Espanya, evitant l'entrada del pensament protestant: durant els segles XVI i XVII, quan arribaven francesos llançats per una brutal crisi econòmica i la guerra entre catòlics i hugonots (protestants); al XVIII, perquè no hi anessin quintacolumnistes de les idees de la Revolució Francesa o de la maçoneria, institució que mai va passar de ser el 5% dels casos de la Inquisició. Les tensions geopolítiques entre Madrid i París (que a Catalunya es traduïen en constants invasions de tropes suposadament amigues i tropes enemigues, amb idèntics danys econòmics) i la pugna comercial entre els teixits catalans i els francesos explicarien els discrets aplaudiments al tribunal repressor.

Abolida la Inquisició per Napoleó durant la seva invasió el 1808, Ferran VII la restabliria el 1814, però només va aguantar sis anys més a Barcelona: la revolució liberal se la va carregar el 1820. Amb la majoria de la població indiferent a la creixent oposició a la monarquia absolutista que sostenien societats secretes de burgesos, classes mitjanes i militars, la crisi econòmica per la pèrdua de les colònies d'ultramar i el desgovern van fer la resta per posar fi al règim.

El sistema monàrquic es va esfondrar. Fruit de la inestabilitat política, fàbriques de Barcelona van començar a tancar al febrer, amb molta gent sense feina i vivint de la caritat. En quatre dies de març es va precipitar tot: el dia 6, les autoritats absolutistes van traslladar els presos “per assumptes de conspiració” de la Ciutadella a Mallorca i Cartagena; el 9 es proclamava la nova constitució a Galícia, Saragossa o Tarragona i el 10 ja no es va poder contenir més: paisans i militars, amb escarapel·les, banderes i papers tricolors (roig, groc, blanc) es van concentrar a les places públiques, especialment al Pla de Palau, on el capità general Castaños no va saber aturar per més temps la proclamació.

Tres comissions es conformen per anar a alliberar presos: una, cap a la Ciutadella (per als constitucionalistes detinguts); una altra, a la Reial Audiència (per als de contraban de tabac) i una al Palau de la Inquisició (“per si tenen presos”), relata l'historiador Ramon Arnabat. Segons algunes fonts, a la Inquisició la gent hi va anar com a succedani dels fallits assalts al palau del bisbe i a alguns convents, que el nou governador liberal hauria frenat posant-hi guàrdies d'artillers. Testimonis xifren en 20.000 persones les que van acudir a l'edifici a l'avui carrer dels Comtes; d'altres parlen d'unes 3.000. Davant l'actitud defensiva dels inquisidors, les portes es van tirar a terra a cops, els habitants van fugir “i els paisans van entrar per tot arreu enduent-se tot el que hi van trobar, tant de roba com de mobles, sense respectar ningú. Per la part del carrer de la Tapineria per les finestres van llançar tots els llibres i papers que van trobar, això va durar fins ben entrada la nit”, va relatar el menestral Mateu Crespí. Presoners, els dimonis no en van trobar més de dos.

Hi hauria hagut, pel que sembla, dos atacs a l'edifici: el 10 i l'11 de març. En el segon, els assaltants, segons la crònica de Crespí, es van endur tots els llibres d'una espectacular secció de cirurgia i es van llançar per les finestres papers, entre els quals “processos de més de 200 anys”. Això últim, en part, per culpa de la inacció de l'inquisidor major, que “tenia ordre de Madrid de cremar-los”, segons lamentava el carmelita Serrahima. Molts acusats, així, van poder aconseguir els lligalls dels seus judicis, tot i que no van cometre actes de venjança. I és que, segons els testimonis, la Constitució es va proclamar pacíficament: “Tot ha estat amb ordre menys a la Inquisició, contra la qual s'està encara esplaiant el poble”, escrivia en una carta el comerciant Josep Brufau. La Inquisició va quedar abolida definitivament a Espanya el 1834, però a Barcelona, amb aquell assalt demoníac, ja va quedar tocada molt abans.