Preservar de l’oblit
Si penséssim a fer un documental, probablement hauria de ser mut, que no és el mateix que sense so, despullant-lo de qualsevol discurs que no sigui el filmat, cosa que ens estalviaria la propaganda
Hem de fer un esforç per documentar el que està passant a la ciutat durant aquesta pandèmia. Hi ha diferents maneres de fer-ho. Una, òbviament, és recórrer a la nostra pròpia experiència, una altra és tal vegada llegint el que han escrit els que tenen la ciutat com a camp d'observació, o recórrer a les xarxes, que barregen comentaris telegràfics amb imatges o amb petites filmacions, fins i tot amb els inconvenients que suposen de vegades. Però, sens dubte, la ciutat i la casa han estat reobservades i s'han evidenciat aspectes lligats a la realitat que han fet aflorar el pes del que és imprevisible, accidental i contingent. Particularment, el que ha passat i que sembla que ja ha iniciat el seu desmantellament, prefereixo veure-ho com un document, com el material en brut d'una pel·lícula encara no feta, muntada amb l'ajuda de trossos de filmacions, moltes fetes des del telèfon, o d'altres aparegudes a les notícies de televisió. Un document que caldria elaborar ara, ja que, transcorregut cert temps després de la fi d'aquesta situació, no serà possible.
Si penséssim fer-ho, probablement hauria de ser mut, que no és el mateix que sense so, despullant-lo de qualsevol discurs que no sigui la filmació mateixa, cosa que ens estalviaria la propaganda i l'aproparia al documental. Si utilitzéssim la paraula em temo que s'apropiaria indegudament del que ha passat, que és molt fràgil, i es pot convertir fàcilment en un instrument propagandístic segons convingui. Aquest documental podria reunir els diferents esdeveniments ocorreguts, molts d'ells per absència literal, com als carrers, i preservaria de l'oblit el que hem viscut. Reunir les imatges d'aquests dies de la manera més deliberadament aliena que sigui possible deixaria un document per a la posteritat. Una institució com La Virreina Centre de la Imatge, per la seva perseverança en els últims temps a documentar la quotidianitat, podria aglutinar aquest material, una mena de material en brut del qual cadascú podria extreure les seves conclusions, un material que es quedés a un pas de ser alguna cosa definitivament elaborada, si per això entenem la presència excessiva de l'autor. Un document realitzat per algú que sàpiga el significat literal de l'expressió: ser al darrere de la càmera.
Fa tot just uns dies va morir Carles Martí, el nostre estimat company i professor de l'ETSAB. Els seus escrits deixaran per sempre constància del seu pensament, que es reflectia nítidament en la seva manera de ser i d'estar, mentre hi va ser. Llegir-lo és descobrir un treball conscienciós de depuració de la paraula, un pensament esmolat i curós, a ell li agradava dir precís. Un treball, en certa manera, d'arquitectura rigorosa, com la que li agradava. Si cito aquí Carles Martí és per la seva predilecció per les coses essencials, per les coses de la vida quotidiana, i el seu gust per la discreció, com el vestir de les persones que treballaven en la clandestinitat en els anys durs, com la del: “T’he conegut sempre igual que ara”. Capaç de gaudir tant de les Variacions Goldberg com de la roba estesa a les finestres del Teatro di Marcello a Roma, de la bullícia de la Barceloneta i de la ciutat buida de les pintures de Mario Sironi.
Totes aquestes coses, barrejades amb la seva predilecció per l'anònim, venen ara aquí a l'hora de pensar en la Barcelona d'aquesta primavera en què els arbres han estrenat fullatge gairebé sense que ens n'adonéssim. La ciutat ha estat un documental, no una pel·lícula. Els protagonistes anònims han pres el comandament malgrat els esforços d'alguns. El carrer ha quedat buit de turistes, de terrasses i de manifestants, però les llotges del teatre del carrer eren més plenes que mai, ocupant l'espai de les façanes, que tradicionalment han estat l'espai de la frontera entre l'ordre geomètric de la ciutat i el desordre de la contingència de finestres endins. Un dels textos més celebrats de Carles Martí, La cimbra y el arco, fa al·lusió al paper de la teoria en arquitectura. La cintra, quan l'arc ja se sosté una vegada s'ha col·locat la dovella, es desmunta, desapareix, perquè el seu paper és subsidiari, però essencial per poder construir-lo. No obstant això, a més de la cintra i l'arc, hi ha un element més, que és la vida, que de manera inconvenient i una mica irreverent, però dictada per la necessitat, ocupa de vegades els arcs de muralles i aqüeductes per construir sota la seva empara monumental modestos habitatges, fent que la vida adquireixi també protagonisme. Un protagonisme anònim.