Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES OPINIÓ i

Jugar-se-la amb Dembélé

Més que el jugador, l’important és el que significa el francès en l’actual Barça: sempre fa un pas endavant mentre els seus companys el fan enrere

El davanter del Barça Dembélé.
El davanter del Barça Dembélé.

Admiro aquesta capacitat del Barça per ser cada dia protagonista de l’àlbum de cromos, fins i tot quan no hi ha futbol i se sap de sobres que no queda ni un cèntim a la caixa del Camp Nou. Alguns, que no són precisament opositors a la junta, asseguren fins i tot que el club està a punt de fer fallida i corre el risc de convertir-se en societat anònima esportiva. El que se sap del cert és que a final de temporada els comptes no quadraran i que abans del 30 de juny s’han d’haver traspassat jugadors per valor de 124 milions. De moment, la suma no arriba a 60.

Així és que s’ha d’estar més pendent dels que se’n poden anar —no és estrany que es parli de Rakitic o de Semedo— que no pas dels que poden arribar, si no és que pel mig, convertida l’entitat en una agència de compravenda de jugadors, es produeixen intercanvis, ja sigui per necessitats econòmiques —va passar amb Neto i Cillessen— o esportives, com podria ser el retorn de Neymar si fem cas del que volen els jugadors més que no pas Quique Setién. El tècnic ha donat a entendre que està disposat fins i tot a recuperar Coutinho i reitera la seva plena confiança en Dembélé.

El francès té uns quants defensors, molt radicals i futbolers, i força detractors, alguns contrariats especialment perquè el club blaugrana el va preferir a Mbappe. El davanter del PSG semblava disposat a anar al Camp Nou. Hi ha intermediaris que ho certifiquen, i des del Barça no ho neguen pas. Ara, però, ja no hi ha marxa enrere, i només queda un dubte: desfer-se’n si arriba una oferta digna o apostar per la seva recuperació i tornada a l’equip ara que té el suport de Setién. Cal no oblidar que Bartomeu va dir que Demélé era millor que Neymar.

Aquest, però, és un argument més que juga en contra del francès, perquè ja se sap que el criteri esportiu del president és qüestionat a la plantilla, i més encara després de la contractació de Griezmann. Hi ha, en qualsevol cas, un aspecte que juga a favor de Setién: Dembélé (22 anys) és un jugador valent en un Barça cada cop més poruc, segurament perquè els seus millors jugadors es fan grans: tots els que formen la columna vertebral passen dels 30 anys: Piqué (33), Busquets (31), Messi (32), Luis Suárez (33) i Jordi Alba (31).

Dembélé no és un davanter fi, i tampoc resulta fiable en la passada; sovint li costa associar-se, més pendent de la jugada que no pas del futbol; acostuma a prendre decisions equivocades i té tendència a anar cap al mig més que no pas a obrir-se a la banda com un extrem; no sempre domina la relació espai-temps, li falla el sentit col·lectiu i se li recorda que va fallar el gol que hauria suposat el 4-0 en la semifinal perduda contra el Liverpool. Tal vegada pel caràcter extremista de Dembélé, sé d’algú que l’endemà va apostar també que marcaria el gol de la victòria a la final de la Champions.

I és que, malgrat els defectes, també té virtuts, com ara la velocitat, el desequilibri, la determinació i l’emoció que suposa per a l’espectador cada cop que agafa la pilota, accelera amb camp per córrer i regateja per dins i per fora de cara a barraca, sense necessitat d’estar pendent de Messi. Dembélé sempre fa un pas endavant mentre els seus companys el fan enrere: Messi ha reculat i demana jugar amb un 9; a Busquets li costa anar de pressa cap enrere i Piqué és feliç a les àrees, de manera que el Barcelona no pressiona i en canvi s’afluixa, especialment fora del Camp Nou.

El Barça tem arriscar amb la pilota perquè, quan la perd, no té esma per recuperar-la aviat i replegar-se de pressa, i d’aquí ve que a vegades jugui a nyaus. No n’hi ha prou de ser tècnic i precís si no es dona velocitat, intensitat i ritme de joc als partits. Es tracta de conjugar totes dues coses, circumstància que expressa que el Barça i Dembélé sovint juguin dos partits diferents: el solfeig contra l’instint. Ho va explicar Luis Suárez: “Dembélé va molt ràpid; Leo i jo no hi arribem”. Ho recordava aquesta setmana Albert Blaya en un molt bon article titulat Luces y sombras.

Jugador instintiu, desacomplexat i desintoxicat futbolísticament, diria que el problema de Dembélé no és a les cames sinó al cap. Si es lesiona cada dos per tres, i no fa net des que es va operar quan feia poc que era al Barça, seria sobre tot per una qüestió psicològica, vinculada als seus hàbits, a la seva convivència i a la seva vida. Així és que, per recuperar primer i entendre després el futbolista, abans s’hauria de tractar la persona, i no se sap si el Barcelona encara hi és a temps després de tantes decepcions.

De totes maneres cas, ara que la bola no roda i el club no sap d’on treure els quartos, semblaria més oportú ajudar Dembélé que jugar amb els cromos dels fitxatges. L’ansietat no l’ajuda, tampoc la temeritat, i menys si ni tan sols no se sap quan podrà tornar a jugar. Però davant de l’especulació d’uns i la comoditat dels altres, no caldria renunciar a l’atreviment de Dembélé. I és que, més que el jugador, l’important és el que significa: no convé donar senyals de rendició a un vestidor que vol futbolistes a mida, entrenadors a mida, directius a mida, partits a mida, tot a la seva mida.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >