Selecciona Edició
Connecta’t

La música, un periscopi per veure més enllà del confinament

Molts artistes catalans han gravat cançons aquestes setmanes mantenint viva la humanitat del sector

El grup Mishima.
El grup Mishima.

En l'excel·lent documental The Origen Of Music, els seus autors, Daniel Arvizu i Andrea Spalleti, es preguntaven com és que moltes espècies dediquen tant de temps i energia a una cosa aparentment tan poc substancial com l'aprenentatge de la música. La pregunta tenia un sentit particular en el món de les aus, que malgrat la seva curta vida i limitada capacitat cerebral consagren un esforç ingent a perfeccionar els seus elaborats i complexos cants, no només útils per garantir la seguretat, l'aliment o la reproducció. Sense que hi hagués respostes categòriques, no deixaven d'apuntar suggestives teories aplicades als humans, i hi havia especialistes que fins i tot es plantejaven si no havia estat abans la música que la paraula. I això ve al cas perquè a Catalunya els qui no han emmudit en aquestes setmanes de confinament han estat els músics, els nostres ocells, persones que han ocupat el seu temps a llançar a les xarxes els cants amb els quals amenitzar un temps que per primera vegada a la vida ens ha sobrat. Música sense format.

Hi ha hagut tota mena de formats, idees i iniciatives. Des d'artistes que aprofitant la seva vinculació amb la música popular han penjat rudimentàriament al seu WhatsApp jotes en homenatge als productors d'aliments, com El Noi de Ferreries, des de la seva pròpia cuina i davant d'un arròs al foc, fins als qui han gravat un miniconcert amb cadascun dels músics de la banda a casa seva, iniciativa en els primers dies de confinament d'El Petit de Cal Eril. És el que també ha fet Jaume Pla, Mazoni, amb alguns concerts a Facebook i també amb la calcada versió de l'Space Oddity de Bowie gravada amb membres de Mishima i Inspira. “La peça no és en directe”, afirma des del seu domicili, “perquè resulta impossible acompassar la música per la velocitat variable de propagació del senyal –latència–, així que cadascú grava la seva part, incloent-hi un vídeo de la interpretació personal, i després un tècnic d'àudio i un altre de vídeo ho quadren a més de fer una postproducció d'àudio, per això sona tan bé”, aclareix. Preguntat sobre el debat de si la música ha de ser gratuïta a la xarxa, Jaume Pla defineix una política proporcionada: “He fet concerts des de casa per a firmes comercials i he cobrat, també un altre en el qual vaig sol·licitar col·laboració del públic i va anar molt bé. No tot ha de ser gratuït ni tampoc pot establir un cobrament inflexible, estem tots aprenent a caminar”.

En un to més juganer, molt relacionat amb la seva personalitat cabaretera i festiva, Agustí de Vilallonga publicava aquests dies Je t’attends, una composició de Charles Aznavour (lletra) i Gilbert Bécaud (música) acompanyada per un clip domèstic en el qual Vilallonga cantava des del seu balcó a un hipotètic públic que mostrava veïns i familiars. La imatge i el record de la ciutat era també el nucli d'un artista no català, Pájaro Sunrise, que tenint un disc preparat sobre les ciutats que han marcat la seva vida, va decidir avançar la cançó dedicada a Barcelona, il·lustrada amb unes imatges inquietantment boniques dels seus carrers i places buides que li van enviar els seus fans barcelonins, mentre la música teixeix un tapís d'electrònica malenconia.

Homenatge dels rumbers als sanitaris

El gruix de les aportacions musicals que han vist la llum sota el coronavirus han estat cançons que han centrat el seu missatge en els homenatges als sanitaris, com és el cas dels rumbers Sabor de Gràcia, que han titulat Herois un tema gravat amb cada músic del grup a casa seva, i en són uns quants, o bé majoritàriament a l'esperança i als sentiments positius que permeten afrontar emocionalment una situació tan insòlita com l'actual. És el cas de Gertrudis, autors d'uns dels himnes de la part més estricta del confinament amb el seu Avui canviem el món, o la composició Quédate en tu casa, d'Adrià Salas, compositor de La Pegatina i himne oficiós del festival #YoMeQuedoEnCasaFestival, que amb el seu grup i una llarga sèrie de participants exhortava a complir el confinament amb imatges domèstiques als antípodes del tedi. En aquesta línia se situa la peça i el vídeo que la cantautora i empresària anglesa d'origen espanyol Sofía Ellar ha publicat amb el popular cantant barceloní Àlvaro Soler, tots dos tancats al mateix domicili, sota el títol de Barrer en casa, amb records als aplaudiments de cada tarda i amb l'Álvaro portant un davantal tan impol·lut que sembla que l'acabi de rentar o que no l'hagi fet servir mai.

Però no només de cançons confinades viuen els músics, uns professionals que, per cert, encara no saben de què viuran en el futur. N'hi ha que s'han arremangat i han editat nou material ja gravat. Bona part dels casos són cançons que tenen contacte amb la realitat actual, cas de La finestra, de Renaldo & Clara, amb una lletra que diu “tinc la finestra oberta / a un quadrat de cel blau / per on passen lents els núvols / i ràpid els ocells”. És també el cas de l'excel·lent cançoner publicat per Anna Andreu sota el títol d'Els mals costums, o de Sanjosex, amb disc nou centrat en la importància d'allò més proper, això que just ara és l'única cosa que tenim a l'abast. Una menció a banda mereixen Stay Homas, grup improvisat format per membres de Búhos i Doctor Prats que comparteixen pis de confinament i que han vist com Michael Bubblé versionava el seu Gotta be patient, per cert, sense anunciar el seu origen. Sigui com sigui, la música resisteix, encara que tota la que flueix manca de suport, no hi ha discos per vendre. Això i les prestatgeries blanques que sembla que decoren la majoria de les llars espanyoles són dos dels descobriments d'aquest confinament.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >