Selecciona Edició
Connecta’t

A la guàrdia de la Carmen: “Que el detingut s’abaixi la mascareta, que no se l’entén”

Una jornada als jutjats de guàrdia de Barcelona revela els problemes tècnics i els dubtes jurídics de les videoconferències per prendre declaració als detinguts

La magistrada Carmen García pren declaració per videoconferència a un detingut durant la seva guàrdia al jutjat.
La magistrada Carmen García pren declaració per videoconferència a un detingut durant la seva guàrdia al jutjat.

La magistrada Carmen García mira cap a la pantalla del televisor, ancorada al sostre de la sala de vistes, amb cara de no entendre el que li diuen.

—A veure si es pot abaixar una mica la mascareta— demana a l'home que interroga per videoconferència. Està acusat de pegar a la seva exparella (un altre home) quan anava a recollir les seves pertinences.

—És que aquí hi ha molta gent…— replica el presumpte agressor, que declara des d'una sala de la comissaria central dels Mossos d'Esquadra a Barcelona.

—Ja veig que no se la vol treure, però si se la pot recol·locar una mica...— insisteix la Carmen, que ara no porta posada la protecció (la mascareta li entela les ulleres), però sí uns guants de color negre.

—Potser m'apropo una mica més.

García té una foto de la ria de Cedeira, el poble de la Corunya on va néixer fa 57 anys, al seu despatx de la planta 9. La prestatgeria és un altar on acumula els objectes que l'acompanyen en el seu dia a dia: quadres, una fotografia on Felip VI li somriu, condecoracions policials (l'última, per haver desmuntat una trama de corrupció al port) i diplomes que l'acrediten com a guanyadora del Premi Taronja del Col·legi d'Advocats, que distingeix els jutges de bon tracte i assenyala els que són aspres amb el seu revers, el Premi Llimona.

És l'1 de maig, Dia del Treballador, i Donya Carmen —així és com li diuen els seus funcionaris, però també advocats i policies— està de guàrdia de detinguts. Dirigeix el jutjat d'instrucció 18 de Barcelona des del dia del 1991 en què “va començar la Guerra del Golf”, rememora. Ha arribat caminant a la Ciutat de la Justicia de Barcelona, un gegant de ciment amb finestres que semblen ruscs i a l'immens vestíbul, asèptic com un tanatori, impera el silenci. El jutjat de guàrdia és a la planta baixa. Allà hi ha uns pocs treballadors protegits per una mampara de plàstic. Però la majoria són al seu hàbitat natural, la planta 9. “A baix és més angoixant, estem més enganxats. Els primers dies van ser durs, ara estem més tranquils”, explica l'Asun, la funcionària que avui dirigeix la guàrdia. Als ascensors, l'aforament està limitat a dues persones i un operari ha enganxat a terra una tira groga per delimitar espais.

“Cada matí ens reparteixen mascaretes, guants i gel als 11 funcionaris del jutjat”, explica la Carmen, que fa un glop de tant en tant a una llauna de Coca-Cola Zero. Les guàrdies són dels pocs serveis que la justícia manté actius durant l'estat d'alarma pel coronavirus. “Som la trinxera”. A Barcelona funcionen ara dos jutjats de detinguts, quan el normal és que n'hi hagi tres. I així i tot, l'activitat ha caigut a més de la meitat. Sobre la taula de la Carmen tot just hi ha cinc atestats. El primer és el de violència domèstica. La resta són robatoris.

La jutgessa recorre les entranyes de l'edifici fins a la sala de vistes 118, que segons un cartell de l'empresa de neteja, acaben de desinfectar. Està reservada, en condicions normals, als judicis per delictes lleus (les antigues faltes). Però ara es fa servir per als interrogatoris: són més àmplies i permeten la connexió per videoconferència, principal via per prendre declaració. A la Carmen no li agrada el sistema. No només perquè la qualitat del so té és francament millorable (“de vegades sembla un diàleg de Gila”), sinó perquè es veuen minvades les garanties del procés penal. “Jo així no em sento jutge, és una ficció. El detingut no deixa d'estar en un calabós, custodiat per policies, i no al davant d'un jutge. A més, en veure l'acusat, el jutge s'adona de si té por, està ansiós… o menteix”.

L'equip del 18 s'engega per rebre virtualment el primer detingut. “És un robatori o dos?”, pregunta la jutgessa. “No m'ho he llegit, donya Carmen”, contesta l'Asun. Connecten amb la comissaria. El wifi del jutjat no funciona: cal encendre l'ordinador de taula. La fiscal, Irene Calle, de 37 anys, s'asseu. Arriba l'advocat, però no és el que toca. Embolic de papers. Ho arreglen. El lletrat (ara sí) accedeix a la sala. Porta mascareta amb filtre, però no toga. Rep una trucada. “És que estic en altres diligències amb el mateix detingut”. Resulta que el seu client, A. A., va ser detingut ahir per un robatori, tot i que ara, davant la jutgessa, respon per un d'anterior. L'advocat vol entrevistar-se tot sol amb ell per dir-li que no declari. Un funcionari l'adverteix que aquesta conversa, tot i que no ho vulgui, es gravarà. “És que d'una altra manera el programa no funciona”, lamenta.

Són les 11.20. A. A., acusat de forçar la porta del restaurant El Gauchito de Barcelona, diu que no entén res. Però no pel so. “No parlo espanyol”. Amb el seu advocat, en canvi, sí que el parlava. La Carmen li anuncia que quedarà en llibertat. “Veig que això sí que ho ha entès”, ironitza la jutgessa. “La paraula màgica”, diu la fiscal. El jutjat atén dos casos més de robatori amb força. Cap declara, una tendència a l'alça durant la pandèmia. Tots queden en llibertat. L'ambient és distès a la sala. La jutgessa comenta amb els advocats com de complicat és treballar així. Un d'ells, quan surt, replica gairebé en un murmuri: “Complicat no, més aviat és inconstitucional”.

Un breu descans. A la paret marró tot just s'hi distingeix el mànec d'una porta que sembla un accés secret a un passadís estret, on saluden un jutge de violència de gènere. “Amb el confinament tenim algun cas més, però sobretot problemes amb fills adolescents. I assetjaments. La gent té molt de temps lliure”, reflexiona. La jutgessa repassa els papers del cas següent, més greu: un robatori amb violència. Dos homes estan detinguts per atacar un noi i arrencar-li una cadena d'or. L. i Y. ho neguen tot i asseguren que sortien d'una mesquita del Raval barceloní de “recollir el menjar del Ramadà” quan els van arrestar sense motiu.

“Li juro que jo no ho he fet”, diu el primer. Altres coses que diu no s'entenen. La jutgessa mira el televisor i s'adreça al mosso que l'acompanya: “Baixi-li una mica la mascareta perquè no el sentim”. Una altra vegada, no té èxit. “És que és per la seguretat de tots”. “D'acord, d'acord”, contesta la magistrada, que a estones porta posada la mascareta i a estones no. Esbufega. “En condicions normals, hauríem acabat fa dues hores”. Els deixa en llibertat i surt al passadís. La seva companya de guàrdia, la del jutjat 19, ho porta pitjor: només hi ha àudio, però no imatge, i així no es pot prendre declaració a ningú. I això que té algun cas més llaminer: un detingut per cremar un contenidor en una atípica jornada de l'1 de maig.

L'Asun comunica que ha arribat una segona ronda de detinguts. Dos nois. Per tràfic de drogues. Mentre arriben, la jutgessa baixa a la gola més profunda i inaccessible de la Ciutat de la Justicia: els calabossos. Poden acollir fins a 80 detinguts. Ara no hi ha ningú: els pocs que hi ha són a les Corts. També està buida la colpidora sala per a les rodes de reconeixement de sospitosos. A la Carmen l'entusiasma aquesta matèria i, mentre assenyala els números de l'1 al 6 pintats a la paret, pensa a com seran les rodes en les properes setmanes: “Caldrà posar unes fundes de plàstic o alguna cosa per separar-los”.

Puja a sala per atendre els dos últims casos. A un nano l'han enxampat amb 100 grams d'haixix: per la quantitat podria ser venda, no consum. El jove diu que era per a un grup d'amics. La jutgessa el condueix hàbilment per un interrogatori infernal:

—Ho vaig comprar al carrer.

—Al carrer no hi ha ningú, va quedar amb algú?

—Sí.

—Com es diu?

—David.

—Em pot donar el telèfon?

—No el tinc.

—Doncs quina casualitat.

—I on viu?

—Tant no sé.

Després de l'última llibertat del dia (té fama de dura; no li tremola el pols per dictar presons provisionals), conclou la feina. Són les tres de la tarda. Si hi ha nous detinguts, prendrà les regnes el jutjat d'incidències. La Carmen sap que tornarà a sentir-se plenament jutge, però que venen temps moguts. “Si la delinqüència segueix baixa, no serem els que ho passarem pitjor. Els jutjats socials i de família ho tindran més complicat. El problema serà reprogramar-ho tot”, diu mentre assenyala en un calendari de paret punts verds (declaracions) i taronges (judicis) suspesos pel virus. També caldrà replantejar-se la manera de fer les coses: limitar l'aforament als jutjats, organitzar l'ús dels espais i treballar en torns de matí i tarda, fins ara una excepció en l'àmbit de la justícia. “Ens agrada tenir un caixer o una infermera a qualsevol hora, no? Doncs ara ens toca a nosaltres. Som uns privilegiats, mantenim el nostre lloc de treball”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >