Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La millor política per afrontar la pandèmia

En una Catalunya independent, tindríem polítics de gran qualitat, capaços de generar grans consensos de país (en la lluita contra una pandèmia o en el que fos)?

Distància social en la manifestació a Lisboa pel Dia del Treballador.
Distància social en la manifestació a Lisboa pel Dia del Treballador.

Un dels llegats que deixarà el pas del coronavirus per terres catalanes serà l’afirmació de la consellera Meritxell Budó segons la qual en una Catalunya independent no hi hauria tants morts ni tants infectats. Per a cert independentisme, la hipòtesi d’aquesta revelació de la dirigent no genera cap mena de dubte: si Espanya és “mort” i Catalunya “vida” no hi ha res més a discutir. En canvi, per als no independentistes (però també per a molts independentistes pragmàtics) la hipòtesi de Budó només mereix un contundent rebuig.

Els que posem la curiositat científica per davant del partidisme només podem dir que la hipòtesi de Budó és interessant des del punt de vista politològic. El problema és que és indemostrable: no podem comparar l'actuació de la Catalunya autonòmica amb la d’una República catalana independent. El mèrit de Budó, en tot cas, és haver apuntat sense saber-ho a una qüestió més àmplia, quina és la relació entre factors polítics i l’eficàcia en la lluita contra el coronavirus. A aquesta relació val la pena dedicar-hi uns apunts.

Una primera qüestió és si les democràcies estan sent més eficaces que altres règims polítics. Les dades no permeten arribar a una conclusió clara: alguns dels estats més solvents (com els països nòrdics, Alemanya, Àustria o Portugal) són democràcies “plenes” (en el sentit de The Economist), però altres estats igualment resolutius són democràcies “defectuoses” (Corea del Sud, Singapur, Taiwan) o directament règims autoritaris (Xina).

Una altra possible qüestió és si els estats federals han registrat més bons resultats que altres tipus d’estats. En aquest punt les dades tampoc són conclusives. Àustria i Alemanya són estats federals amb un resultat notable, però Portugal –un dels països més centralistes del món– no ho és, per no citar altres estats unitaris que pertanyen a l’elenc de les democràcies plenes. D’altra banda, els Estats Units –un dels estats federals per antonomàsia– està gestionant la crisi molt pitjor que els estats unitaris del nord d’Europa.

Una tercera hipòtesi podria referir-se a la mida dels estats. Els estats petits lluiten millor contra el coronavirus que els grans? Dinamarca o Portugal afavoreixen la hipòtesi de la petitesa. Alemanya la desmenteix.

A les xarxes ha circulat una foto de les dirigents d’Alemanya, Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega, Nova Zelanda i Taiwan en la qual es convida l’observador a extreure conclusions sobre qui està gestionant millor la pandèmia del coronavirus. La hipòtesi implícita també té contraexemples. A Portugal tant el primer ministre com el president són homes, igual que a Àustria.

Si no és el model d’estat, el tipus d’organització territorial, la mida del territori ni el sexe dels dirigents, hi ha algun factor explicatiu de l’èxit en la lluita contra la pandèmia? Aquí ens atrevim a aventurar que un dels factors clau podria ser el consens i la cooperació. L’actitud de l’oposició portuguesa respecte al Govern portuguès contrasta amb la polarització que presideix des del primer dia la crisi del coronavirus a Espanya. En el cas d’Alemanya és molt recomanable la lectura del discurs que la cancellera federal, Angela Merkel, va pronunciar el 23 d’abril al Bundestag: els aplaudiments la van interrompre almenys 20 vegades. I aquells aplaudiments no van venir exclusivament dels membres dels grups que donen suport al seu Govern (CDU/CSU i SPD). Gràcies al detallisme de les actes del Bundestag sabem que en més d’una ocasió Merkel va rebre l’aplaudiment d’aquests grups i de tota l’oposició. Sobretot no menystingueu el consell: el discurs de Merkel pot passar als annals de la història, igual que altres discursos d’estadistes cèlebres. La cancellera alemanya va parlar amb la sinceritat contundent d’un Churchill (“A ningú li agrada sentir-ho però és la veritat: no estem vivint la fase final de la pandèmia, sinó encara el principi”) i el parlamentarisme assenyat d’un Roosevelt (“un virus que es propaga en gairebé tots els estats només pot ser contingut i vençut amb la cooperació de tots els estats”).

Tornant al nostre context, la hipòtesi Budó es podria reformular com a pregunta en els termes d’aquesta breu especulació. En una Catalunya independent, tindríem polítics de gran qualitat, capaços de generar grans consensos de país (en la lluita contra una pandèmia o en el que fos)? Si tenim en compte l’evidència empírica disponible, que mostra una doble confrontació entre polítics independentistes i “unionistes” i entre independentistes radicals i pragmàtics existeixen raons per dubtar que la resposta sigui afirmativa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >