Selecciona Edició
Connecta’t

El ‘divorci’ obligat dels Estopa

David i Jose Muñoz, 21 anys després del seu primer èxit, fan una vida normal i corrent i tenen un sòlid patrimoni que gestiona el seu pare

Els germans Jose i David Muñoz, Estopa, en un 'escape room' de Madrid.
Els germans Jose i David Muñoz, Estopa, en un 'escape room' de Madrid.

Viuen en el dia de la marmota, i tant és així que quan es lleva, sobre les 11.00, el David pensa cada dia en la frase “Benvinguts, excursionistes”, amb la qual Bill Murray inicia la jornada al film. El Jose es desperta més o menys a la mateixa hora i té unes rutines de confinament similars: tots dos esmorzen, fan una mica d'exercici. “Estic arreglant el jardinet”, diu el Jose, i arriba el millor moment del dia. “És quan abans de dinar fem una cerveseta i videotrucades amb algun col·lega. L'altre dia vam xerrar amb l'Albert Pla, per exemple”, recorda el David. En general el convidat és un col·lega del barri, com el Jandy, grafista, el Pepito Grillo de la parella i amic des que als noranta els germans Muñoz no eren Estopa, sinó Los Urbanos, uns aprenents de grafiters. Sí, ja hi ha alguns cabells blancs, han venut milions de discos, no viuen en pisos sinó en cases –una cadascun a Cornellà, dues més a la costa i una altra a Madrid per treballar–, i el seu pare ja no regenta el bar La Española, sinó els seus estalvis. “Ho fa a la manera de sempre i no hi ha ningú que l'enganyi”, diu el Jose, però continuen sent del tot transparents. Són els Estopa, ara confinats cadascú a casa seva.

Per trencar aquesta rutina, no oblidar-se del seu públic i oferir suport a tot el personal que està fent un esforç en la pandèmia, Estopa va penjar al març un concert “que va ser una mica precari”, recorda el David, ja que per la latència del senyal no podien cantar ni tocar alhora, ja que en cas contrari, com explica en l'enregistrament, “això seria com el sosho de la Bernarda”. Per treure's l'espineta, han llançat també a la xarxa Corazón sin salida, un clip domèstic, aquest cop amb postproducció d'àudio i vídeo, que els permet instrumentació, simultaneïtat i efectes de vídeo. De passada, aquest Corazón sin salida recorda que tenen un disc nou, Fuego, que ara haurien d'estar presentant en concert. El David reconeix la seva preocupació, especialment pel personal de gira. “Són nanos que treballen a tope a l'estiu per viure la resta de l'any, i si no hi ha gira no tenen cap ingrés. Acostumo a trucar-los per veure com estan, encara que no els puc dir res perquè ningú ha dit com en sortirà, de tot això, la música”. De moment han anul·lat la gira al maig.

En el seu tancament domèstic alguna cosa ha canviat en relació amb els seus anys de joventut: “Durant el dia la consola és dels nens i no hi podem jugar. De vegades, quan s'han ficat al llit ells i les nostres dones –les seves nòvies de quan eren uns nanos–, el Jose i jo fem un partidet de futbol”, confirma un David a qui el seu fill, més aviat els deures que ha de fer cada tarda, el treuen de polleguera: “Es passen molt amb ells, els posen la tira de coses que no els han explicat i que han de veure en un vídeo i, a més, s'han de fer servir aplicacions, contrasenyes, pujar-los al Google i jo què sé quantes coses més, és una merda, posa-ho, sisplau”. El Jose, amb un altre fill i que de petit no era d'estudiar, riu responent al David: “Home, és que els deures no són els de la nostra època”, una evidència que no tranquil·litza el seu company. Tant és així que assegura orgullós: “Ara sempre em toca rentar els plats, i després de carregar-me un parell de paelles he après a fer servir la part suau del fregall per no desgastar la capa adherent. Soc un expert”, deixa anar abans de fer els últims glops a la cervesa. No és estrany que les seves lletres encara no s'hagin desenganxat d'una quotidianitat que va ser la seva vida fins al 1999, quan van publicar Estopa.

D'aquella època, a més del Jandy, mantenen força contacte amb el Queco, que duien en el seu Ford Escort abonyegat a la fàbrica, que encara continua oberta. “Llàstima que ara té una lesió al genoll i no ens veiem tant”, lamenta el David. També veuen el seu cosí gran, l'Óscar, que com ells va deixar la fàbrica i ara, com a corredor d'assegurances, els porta aquests temes. Han perdut contacte amb el Martínez, l'encarregat diürn, tot un pencaire, humà i paternal, que al David li deia El Loco perquè omplia amb gargots de les seves lletres els fulls de producció. “Però encara que no el veiem segur que és viu. A Cornellà només hi ha un tanatori i ens n'hauríem assabentat”, assegura el David. Amb qui no tenen contacte és amb el Bosnio, que va servir a l'aerotransportada a Bòsnia, és clar, i caçava ocellets amb ballesta –glups!–, ni amb El Tortuga, que té un coll digne del malnom.

I si el nexe amb el carrer de Cornellà continua viu, també es manté amb Zarza Capilla (Badajoz), poble del seu pare, el Pablo, on cada estiu van amb els seus fills “perquè visquin el que nosaltres vam viure i el poble no mori”. Allà no són els Estopa, són els Sardinas, ja que el seu avi les venia “primer amb bici”, recorda el Jose, “i després en una moto que com que no sabia com parar, la primera vegada va donar voltes fins a quedar-se sense gasolina”. Són milionaris en xancletes, i com diu el Jose “molt amarrateguis. Ens han proposat obrir bars, geriàtrics, llançar marques de roba, però sempre hem dit que no, que no ens agraden els embolics. Ni a nosaltres ni al nostre pare, responsable dels nostres estalvis i en qui confiem plenament. És el nostre pare!”. Geni i figura.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >