La demolició
El que aquesta crisi ha posat en evidència és que hi ha un procés en curs molt més greu: la dinàmica de demolició de l'Estat de les autonomies
Pocs dies abans d'una nova sol·licitud del president del Govern, Pedro Sánchez, per prorrogar l'estat d’alarma, diversos aspectes criden l'atenció en la desescalada, però costa veure’ls la lògica. El líder de l'oposició, que és el líder d'una mecanisme important en la vida parlamentària, insisteix una vegada i una altra que “se li està acabant la paciència”. S'entén, no és l'únic ciutadà d'aquest país a qui li passa. Però no ens diu què passarà quan se li acabi del tot: una moció de censura? Però no va d'això; va que en realitat no sembla que tingui un arsenal d'arguments per explicar què passarà si li dona per votar “no” a la petició de Sánchez i, per una concatenació de descontentaments, guanya el rebuig. Llavors què? Això no té cap lògica en vista del moment en què estem com a societat.
El diputat Rufián encarna una altra variant d'impacient sense gaire fermesa, i és sorprenent en vista de la trajectòria del seu grup (ERC) en l'últim període –que anomenarem de crítica constructiva. El polític català insta el president Sánchez a explicar el pla B. “B”, de debò? Per sortir abans de la pandèmia? Per buscar unes eleccions generals anticipades mentre que no s'atreveixen a forçar un avenç electoral a Catalunya? Més contingut en el to però en una deriva d'impaciència sobrevinguda hi ha el PNB, que ha anat passant d'una col·laboració crítica amb el Govern de Sánchez a una estranya actitud que sembla inspirada, sobretot, a no aparèixer al final de la cua dels impacients...
Després hi ha la part fàcil, de pista de circ, en la qual els actors es dirigeixen –ara sí– estrictament al seu públic i alhora prolonguen tot el que es pugui aquesta legislatura del Parlament. Ah, el conseller d'Interior, Miquel Buch, sembla que dedica cada dia més temps a assajar com dir “el Gobierno del Estado español” amb un accent forçat per transmetre que no és el seu govern, ni Espanya el seu país, mentre que el seu cap de comunicació sembla que no tingui més entreteniment que rescatar cartells de 1808 i 1936. No diguem ja el president Quim Torra, que com a líder nat es dedica des del minut zero d'aquesta crisi a dir cada dia que farà el contrari del que estableixi l'estat d'alarma. I mentint, ja que afirma de cara als micròfons cortesans que es farà el que ell digui, mentre que (per sort) els esglaons interiors de la seva administració fan el que poden per complir, igual que els Mossos d'Esquadra, per sort per a tothom. És el mateix president que permet cada dia que continuï onejant sobre el seu despatx la bandera espanyola, que un dia va desaparèixer i reaparèixer al cap de pocs minuts. I al mateix palau al qual no es permetia accedir, just abans de l'inici de la pandèmia, a Raimon i la seva dona en l'homenatge a... Josep Benet!
Però tot això és la part fàcil d'explicar. Tanmateix, el que aquesta crisi ha posat en evidència és que hi ha un procés en curs molt més greu: la dinàmica de demolició de l'Estat de les autonomies. Els que s’han citat a dalt hi estan tots en contra. Però hem vist com barons i més barons s'han anat sumant a mostrar reticències (en el millor dels casos) o fins i tot una hostilitat bel·ligerant contra l'esglaó autonòmic. No perquè cada baró s'hagi tornat independentista o vulgui tornar a l'“España una, y no 51” (excepte Vox, per descomptat). És un tema de poder. Si tens una baronia, mantenir-la tant sí com no és un objectiu més important per fer pinya darrere del Govern espanyol, i aquesta febre recorre Espanya de cap a cap. Sánchez s'ha anat adonant que ni tan sols amb una crisi com la de la covid-19 no pot comptar amb els “seus” barons. I els del PP tenen trajectòries poc homogènies: Núñez Feijóo té un perfil constructiu, Isabel Ayuso munta “botellons” a l'Ifema, i així successivament.
Molts dels protagonistes confien que les seves habilitats, fins i tot admetent algun error de maniobra, els auguren un gran avenir. Aquí també hi intervé un altre factor, formulat com “el teorema de la carxofa”. Quan entreveuen un o més periodistes, amb la carxofa (el micro, per als llecs com jo) a la mà, per no dir una taula de tertulians o Twitter, s’embalen. L'Estat autonòmic sortirà molt malparat d'aquesta pandèmia, segur.
