Selecciona Edició
Connecta’t

El dia que Barcelona va renegar dels balcons

Els costos, les normatives o l'estètica han contribuït a la pèrdua de les terrasses, cotitzades durant el confinament

L'Edifici Meridiana o Casa Meridiana, a Barcelona, obra d'Oriol Bohigas.
L'Edifici Meridiana o Casa Meridiana, a Barcelona, obra d'Oriol Bohigas.

Són part de les cases, però també dels carrers. Van ser símbol d'estatus i d'obertura de la ciutat medieval, desplegament decoratiu en el Modernisme, durant dècades han estat habitats per bombones de butà, han servit per estendre, penjar palmons i pancartes, i últimament, si hi havia tauletes i cadires, delataven un pis turístic. Amb la ciutat sencera tancada a casa per frenar el coronavirus, els balcons i terrasses han cotitzat a l'alça i el seu valor podria mesurar-se amb la diferència que hi ha entre tenir-ne o no. O en la mesura que en aquest cas sí que té importància. Però per què hi ha edificis de Barcelona que tenen balcons (o terrasses) i d'altres que no?

Els arquitectes apunten a un cúmul de factors. És més barat construir sense balcons. Per a alguns és una qüestió estètica. En la ciutat moderna, amb els veïns tot el dia fora de casa i un espai públic cada dia més hostil, van perdre valor. Moltes famílies els van convertir en trasters i els van tapar. I van perdre valor comercial: els promotors van deixar de construir-los, els arquitectes potser no els van saber fer valer i els clients no els van exigir.

Un impost al sol?

El llibre Balcons de Barcelona (2007, Institut Municipal del Paisatge Urbà) explica com els balcons van proliferar a cavall dels segles XVI i XVII quan “les cases més distingides” van començar a ampliar finestrals gòtics. Recorda com Joan Amades va relatar la polèmica per l'intent dels consellers de la ciutat d'implantar un “tribut al sol”; explica que a l'Eixample es va buscar un to regular i harmònic; subratlla el desplegament ornamental del Modernisme... i cita la desaparició dels balcons durant el racionalisme. Però també relata la irrupció de les terrasses entre els anys quaranta i seixanta del segle XX, amb exemples com el de Francesc Mitjans, un dels arquitectes que va traslladar les galeries interiors a les façanes.

El director de l'arxiu històric del Col·legi d'Arquitectes, Fernando Marzá, assenyala que aquelles terrasses tenen origen en l'“higienisme” dels anys vint a França, quan la tuberculosi va portar a construir edificis amb grans terrasses i piscines per facilitar banys de sol i d'aigua. També els va donar valor Le Corbusier o el GATPAC a la Casa Bloc. Estaven vinculats a la salut i orientats als espais més agradables, insisteix Marzá.

La degana del COAC, Assumpció Puig, apunta que “ser les 24 hores a casa” durant el confinament “ha revelat les carències d'alguns habitatges, com la manca de sol, una sortida com un balcó, ventilació creuada o terrats accessibles”. Però també mira al passat i apunta que “com que els habitatges són un actiu econòmic i no de benestar, el màxim d'espai es va donar a l'habitatge interior, de manera que els balcons i les terrasses van perdre valor”. Una altra gran mostra de la pèrdua de valor va ser que els habitants tanquessin aquests espais, evoca. “La Barcelona de finestres coincideix amb el moment en què el cotxe va començar a apropiar-se de la ciutat, es va començar a passar més temps fora de casa, les dones es van incorporar al mercat laboral i els nens, a fer activitats extraescolars... Ara hem de tornar a pensar en la salut, perquè l'habitatge és el nostre primer refugi.”

L'arquitecte Lluís Clotet –un dels autors de l'edifici de Diagonal Mar que està literalment envoltat de terrasses– diu que “el balcó és una finestra milloradíssima que ofereix molt amb poc cost afegit”. “És una porta oberta a l'exterior, amb una barana per no caure”, que pot ser voladís o no, però que deixa entrar la llum i banyar els espais i permet sortir al carrer. “La terrassa és una altra cosa, ha de tenir l'espai d'una habitació, de tres per quatre metres, per poder menjar en família, ha d'estar protegida del vent, el sol i els veïns, és un espai intermedi, ni tancat ni exterior, i és econòmic de construir”.

Per explicar per què es fan tan poques terrasses, Clotet assenyala diverses causes. Les ordenances, “que les penalitzen, reduint-les a una mida ridícula, les converteixen en un traster que l'usuari acaba tancant”. I la “banca, que fixa les condicions de les hipoteques i, per tant, la superfície dels habitatges”. Però també assenyala promotors, constructors, arquitectes i usuaris. Els veïns, diu, són “l'última baula: si no són exigents i tenen un criteri de confort, queden indefensos”.

Des del col·lectiu Arquitectes de Capçalera, Josep Bohigas vincula la pèrdua d'ús i valor que van patir els balcons a “l'agressivitat de l'espai públic”, sobretot pel trànsit. “Quan aquesta agressivitat ha caigut en picat, han canviat radicalment les possibilitats d'utilitzar-los, els balcons de Barcelona són una meravella d'artefacte per conquerir”, defensa. “És una pena que hagin desaparegut”, considera Bohigas, que també remarca l’absència de balcons a molts edificis de la Vila Olímpica. En síntesi, creu que els balcons han estat víctimes d'una tempesta perfecta: “Un exterior agressiu al qual no ve de gust sortir i la falta d'espai interior”.

Rebuig al carrer

"Hi va haver una època en què el rebuig que mostraven els arquitectes va ser espectacular”, diu, i recorda els edificis de Coderch “amb galeries per preservar la intimitat i defensar-se de l'hostilitat exterior”. O l'edifici ideat pel seu pare, Oriol Bohigas, a la Meridiana als seixanta: “Aquell exterior era l'infern, l'edifici protegeix els habitants de viure en una autopista amb finestres que s'orienten per captar el màxim de llum i visió”. Després de la crisi del coronavirus, opina qui també és director de Barcelona Regional que “estem obligats a revisar totes les carpetes i accelerar coses que havíem promès que faríem”.

L'exarquitecte en cap de Barcelona, Oriol Clos, també apunta als costos i a l'estètica en la pèrdua d'obertures: “Per qüestions econòmiques, no fer balcons en cert moment va tenir molt de pes en l’habitatge modest, i en aquesta trampa també va caure l'habitatge públic”, lamenta, i afegeix que “no fer-los pot tenir raons formals que s'imposen al confort”. “Les normatives haurien de tendir a facilitar la construcció de balcons i a permetre afegir-los als edificis”, diu.

La culpa també va ser de l’aire condicionat

Entre els culpables de la pèrdua de protagonisme dels balcons i les terrasses a Barcelona, l'arquitecte Lluís Clotet cita també “l'aparició de l'aire condicionat” a les cases. “Ha fet perdre, per inútil, la capacitat de saber veure el llevant, el ponent, els corrents d'aires… per saber obrir i tancar finestres, balcons, persianes, contrafinestres, cortines, per saber entendre l'habitatge com un veler que cal conèixer per convertir la travessia en el més agradable possible”, lamenta. “Segurament [l'aire condicionat] també ha fet perdre les ganes de gaudir d'un bon sopar a la fresca, encara que arribarà un dia que tanta energia no la podrem pagar”, afegeix.

Edifici Illa de la Llum, a Diagonal Mar.
Edifici Illa de la Llum, a Diagonal Mar.
S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ