Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

El triomf de la infanteria

Encara que la pandèmia convidava a cremar definitivament el paper, els diaris surten cada dia i arriben fins als quioscos

Un home llegint un diari.
Un home llegint un diari.

Cap notícia no m’ha semblat mai més rellevant que la sortida del diari com a producte imprès, acabat i, per tant, fet i pensat, triomf d’un col·lectiu obrer vinculat a una redacció més que d’una suma d’il·lustres individualitats. Malgrat que la pandèmia convidava a cremar definitivament el paper, refugiats els periodistes en el teletreball, els diaris han acudit de manera servicial a la seva cita amb el lector confinat, o bé amb la versió en PDF o bé disposat a arribar fins al quiosc que encara aguanta dempeus, símbol d’heroïcitat i també acostumat, és clar, a viure més de les llaminadures que de les notícies.

Encara hi ha qui demana veure l’entrevista que ha concedit abans d’autoritzar la seva posada en pàgina, perquè la lletra queda i les paraules se les endú el vent, senyal del valor que manté la tinta en tant que taca els dits i ataca els desmemoriats: una relíquia davant la tecnologia i també el senyal de distinció que necessita qualsevol empresa per presumir de la seva capçalera, fil conductor de la història de la ciutat i de pobles com el meu: Perafita.

Potser perquè des de petit esperava al cotxe de línia arribat de Sant Quirze de Besora que portava els diaris de Barcelona, més intranquil que excitat, segurament perquè de vegades el farcell amb què anaven nuats estava incomplet, s’havia extraviat o seguia al tren via Puigcerdà, de gran em desvisc per arribar al punt de venda més pròxim, ni que sigui en una gasolinera. Necessito certificar que el diari és al carrer per ser comprat i llegit més que fullejat, perquè la informació costa diners, cosa que convé recordar.

L’edició impresa, o en PDF, ha de ser una opció i una alternativa a la digital –gratuïta o de pagament–, perquè exigeix ordenar les notícies davant el calaix de sastre que en ocasions es converteix el web, pres per la voracitat i la rapidesa amb què consumeix la informació, sovint canviant, sense temps per reparar en la diferència entre una exhibició de Neymar i la detenció de Ronaldinho. La dificultat augmenta quan s’imposa el teletreball i, en funció de les responsabilitats i de les amistats, es desplega un assortiment d’aplicacions inacabable –ara em demanen que em baixi l’Anchor.

M’agrada la tecnologia, i més des que ha acabat amb les interminables reunions presencials, si és per guanyar hores en època de molta pressa i poca paciència, enemigues de la lentitud reclamada per autors com Arturo Pérez-Reverte. “Fins fa no gaire, ser lent era una virtut. No parlo de ser mandrós o indolent, sinó de fer les coses a poc a poc, amb eficàcia però concedint-los el temps necessari”, escrivia el 22 de març a l’XL Semanal. La immediatesa exigida als periodistes no està renyida amb la pausa, per la mateixa raó que l’èxit dels futbolistes veloços rau a saber frenar per fer un gol.

“Vísteme despacio que tengo prisa”, deia el refrany en castellà quan la producció no estava condicionada pel vertigen i no es concebia un diari sense una redacció. La redacció és la que garanteix la sortida del diari, de vegades sense saber ni tan sols ben bé com: sempre hi ha uns quants treballadors, la majoria anònims i solidaris, que escriuen, editen, compaginen i s’encarreguen d’una tasca artesanal perquè llueixin els artistes sense més orgull que el de treure el diari com a signe de vida i èxit grupal.

L’esforç redaccional ha estat sempre tan rutinari com qualitatiu i, tanmateix, cada vegada sembla més prescindible: la diferència que hi ha des de l’arribada d’internet està en l’acabat i, per tant, en les faltes, les errates, les repeticions i les incongruències, incorregibles al paper i fàcils d’arreglar al web, diferència definitiva per avaluar la salut d’una publicació: als millors periodistes de taula els costa sortir al carrer, els reporters de més renom solen ser un perill per a la redacció, els grans editors difícilment treuen notícies i els que porten exclusives no són els que tenen millor lletra.

No era fàcil encaixar les peces fins que el diari tingués sentit, perquè el procés portava anys, repte que avui ningú no vol assumir amb els mitjans digitals. Aquell model potser ha caducat, o almenys el negoci s’ha acabat; ara es tracta de buscar-ne un altre que també sigui rendible però que alhora no traeixi el periodisme de tota la vida, el que fuig d’allò funcionarial i reivindica l’amor a l’ofici i la passió per trobar notícies a partir de rastrejar els fets, sempre apropant-s’hi prou però sense formar-ne part, com defensa Juan Villoro.

El periodisme necessita invertir temps i diners per més que hagi quedat demostrat que es pot fer un diari sense sortir de casa, no sense esforç, sens dubte. Si el teletreball ha funcionat ha estat perquè encara queden periodistes d’infanteria, capaços de redactar una columna de breus o muntar una obertura, els únics que tenen la seva agenda i les seves fonts, entregats molts a una secció tan àmplia i clàssica com la de societat, gent que requereix moltes hores i necessita anar cada dia a les clíniques, a les comissaries, als jutjats i als instituts, revisar una informació que es converteix en ingent per als corresponsals, tots fabricants del millor context perquè brillin els columnistes.

No es tracta d’enfrontar el digital amb el paper, sinó de ser igual d’exigents amb l’un que amb l’altre i, per tant, la deixadesa en la qual sovint cau la impressió no s’utilitzi com a argument per justificar el web. El format no ha de ser excusa, sinó l’argument per fer-ho bé, cosa que també depèn del compromís de cadascú; el meu inclou encara comprovar de manera solemne i emocionada que el diari surt al carrer cada dia, mostra també que necessita una actualització, fins i tot quan les notícies semblen iguals i repetitives, també al web, amb la covid-19.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >