Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Escriure després

La lògica de la Raó d'Empresa és monstruosa: el benefici és el valor pel qual es mesuren tots els valors. La resta és una aplicació mecànica d’aquest principi

La ciutat buida no convida a escriure, diuen alguns.
La ciutat buida no convida a escriure, diuen alguns.

A falta de les històries micro que anirem coneixent els propers mesos, el panorama macro és inapel·lablement escruixidor: xifres descomunals de morts i d’infectats, sistemes de salut a punt del col·lapse, personal sanitari exposat i infectat, una corba que no acaba de frenar i unes xifres d’aturats a tocar de les de la crisi del 2008. Si l’1-O vam (re)descobrir la violència psicòtica de la Raó d’Estat, que farà el que calgui per perpetuar-se, amb la profusió dels ERTO topem amb la Raó d’Empresa, que separa tranquil·líssimament uns beneficis de centenars de milions d’euros dels acomiadaments massius. La lògica d’aquesta Raó és monstruosa, però l’entenem de seguida: el benefici és el valor pel qual es mesuren tots els valors. La resta és una aplicació mecànica d’aquest principi.

Per molt que ens agradi Flaubert, els nostres temps són brutalment balzaquians. Ho explica Àlex Matas a La ciudad y su trama (Lengua de Trapo): el món de Balzac és un món percebut panoràmicament i sincrònica (ara en diríem globalitzat); alhora, és un món on el diner s’ha tornat una mena de metavalor que dissol la resta de valors. Moltes de les seves novel·les parlen de personatges que topen amb aquest agent dissolutori, que troca principis en simulacres. La Comèdia, al seu torn, respondria a un afany de representació d’aquesta interrelació de tot amb tot.

Per això m’incomoda una cantarella que s’ha anant estenent sobre la literatura en el món de la covid-19. Com podem seguir escrivint després de la pandèmia? S’entén, esclar, que la por es refereix a continuar escrivint com s’escrivia, i que potser parlar de si X ha deixat Z i Z està tristíssim té alguna cosa de frívola i insubstancial. Però no tinc tan clar que el que sigui que s’ha posat en evidència amb el virus sigui tan profundament diferent com per tornar obsoleta l’escriptura anterior. L’autoritarisme rampant que han evidenciat certs governs, per exemple, no se l’ha inventat pas el virus. Potser és que la pandèmia ha activat imaginaris apocalíptics occidentals i la cosa ens ha espantat. O potser és que el que fins ara anomenàvem globalització no ha estat ben bé global fins que no ha arribat a casa nostra —i a cases d’una classe determinada. Sempre que sento això del com escriure després, penso que bé podríem preguntar com escriure després de la guerra dels balcans, de l’11-S, de la crisi dels refugiats de Síria i de la ultraviolència fonamentalista d’ISIS. Encara més, com podem escriure durant aquesta versió amfetamínica del capitalisme? Escriure sobre la tristor de Z semblaria igualment frívol en el marc d’un sistema que ha dut les desigualtats fins a extrems distòpics. Si pensem, per contra, que no n’és, de frívol, i que escriure sobre domesticitats i afectes diversos és legítim i necessari, ho seguirà sent durant i després de la pandèmia, sigui quin sigui el món que en resulti.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >