Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

Una llengua burgesa?

La mateixa tradició de l’esquerra desmenteix el caràcter benestant que avui alguns atorguen al català

Míting de l'Assemblea de Catalunya, l'any 1976.
Míting de l'Assemblea de Catalunya, l'any 1976.

És de justícia recordar que els primers impulsos en favor de la normalització lingüística, a les acaballes del franquisme, provenen de les files de l’esquerra. I convé fer-ne esment perquè sembla que algú s’hagi extraviat, especialment entre els presumptes hereus ideològics d’aquells que van pensar per primer cop en la normalitat per a la llengua catalana, ara que a les xarxes es porta això d’identificar l’ús i la defensa del català amb la burgesia. Més val creure-ho que anar-ho a veure, que diria la meva mare en el català que vam parlar sempre a casa —al Clot, no pas a l’Upper— perquè no ens sortia parlar una altra cosa.

És un exercici interessant llegir avui el Report de treball sobre la campanya per a l’ús oficial de la llengua catalana, signat per l’Assemblea de Catalunya (publicat en forma d’opuscle per Avui Documents; també es pot trobar a La gran conspiració. Crònica de l’Assembla de Catalunya, d’Antoni Batista i J. Playà Maset, Empúries). Es tracta de l’informe que la Setena Comissió permanent de l’Assemblea de Catalunya va encarregar, el juliol de 1973, arran de la posada en marxa de la campanya per l’oficialitat del català, informe que establiria la posició de l’Assemblea sobre la qüestió i postularia per primer cop la restitució de l’oficialitat per a la llengua.

Els encarregats d’elaborar el treball deurien ser els més rojos de l’Assemblea. Hi havia un nacionalista d’esquerres com Jordi Carbonell, el poeta Carles-Jordi Guardiola i tres militants del PSUC: el sociolingüista Francesc Vallverdú, Xavier Folch i Rafael Ribó, durant anys líder d’Iniciativa per Catalunya. Només per l’arrencada del document ja val la pena fer-ne la lectura completa: “Les reivindicacions democràtiques que afecten la llengua i la cultura catalanes tenen un pes específic i molta més importància que no assenyalen alguns plantejaments polítics antifeixistes”. I unes línies més avall: “Malgrat aquesta condició de mitjà de comunicació, la llengua seria un sistema de signes substituïbles si no fos alhora una institució social-cultural, l’expressió d’una cultura nacional”.

De seguida trobem en el text una vacuna contra la possible acusació d’etnicisme. Si algú creu que defensar la llengua és falcar-se la barretina i reivindicar el terròs, el document ens proporciona dues cites de subjectes gens susceptibles de dretanejar: Lenin i l’admirat Gramsci. El primer considerava que la cultura socialista havia de fer seva la cultura tradicional russa, “la cultura proletària no aboleix la cultura nacional, li dona contingut”. Mentre que el segon postulava que la cultura popular no havia de ser concebuda com “una extravagància o un element pintoresc”, sinó que s’havia de prendre seriosament, perquè així “desapareixerà la distància entre cultura moderna i cultura popular o folklore”. La cultura es construeix també dignificant els referents populars.

El document fa un resum dels greuges coneguts sobre el català i identifica el moviment de defensa de la llengua i la cultura amb les classes populars, atès el flirteig històric que les classes benestants havien desenvolupat amb el castellà: “[Les classes treballadores] són els protagonistes i els beneficiaris més clars d’una política cultural democràtica, en la qual el real desenvolupament de la cultura catalana i la plenitud de l’ús del català ocupen un lloc primordial”. I s’atura finalment a enumerar els tres corrents ideològics que poden obstaculitzar el progrés en aquest sentit: el primer, la ideologia feixista; el segon, el “regionalismo bien entendido”; i el tercer, el que anomena ideologia anticatalanista pseudoprogressista.

La definició que els autors fan d’aquesta tercera opció (“pretesament progressista” que “ha aparegut en alguns nuclis universitaris i en certs militants obrers”) mostra que les tendències de l’esquerra actuals no són pas noves. A fi d’apropar-se els sectors populars massius, es procedeix a una identificació de llengua i classe que és històricament fal·laç i socialment falsa, alhora que s’anul·la la possible sintonia entre classes i es manlleven objectius comuns. Com diuen els autors: “Els defensors d’aquest corrent atribueixen un origen exclusivament burgès al catalanisme, consideren que les reivindicacions nacionals només interessen a la burgesia i minimitzen els drets de la llengua catalana postulant que ‘el català és la llengua de la burgesia’”. I per reblar la idea, afegeixen: “Aquests arguments no són nous i no es difícil trobar-ne un clar antecedent en el falangisme”.

No sembla, però, que aquestes tesis hagin d’afluixar. És any d’eleccions, i ha començat la cursa per atraure un vot castellanoparlant que pot tenir més pretendents que mai.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >