Selecciona Edició
Connecta’t

“Si el Gomer fos perfecte, no seria meravellós”

Aquest dijous és el Dia Mundial del Gos Pigall, un animal que està patint el confinament més que els altres gossos

La Susi, veïna de Sants, amb el seu gos pigall, el Gomer.
La Susi, veïna de Sants, amb el seu gos pigall, el Gomer.

Susi Páez (66 anys) sentia terror cap als gossos i dur el bastó blanc no la convencia. Un veritable problema per a una persona cega de naixement, com ella. Va superar la por al gos i, des dels 20 anys, ha viscut amb un gos pigall. El Gomer, un labrador color canyella que s'emporta tot el seu afecte, ha passat a ser part d'ella. “És molt més que un més a la família”, diu. “Si un dia surto al carrer sense ell, és com si em faltés el meu costat esquerre”. Avui, Dia Mundial del Gos Pigall, és, d'alguna manera, un dia especial per al Gomer.

No obstant això, no serà el millor dia de la seva vida. El Gomer no porta bé el confinament. “El trec a primera hora perquè corri a la plaça de Sants i faci les seves necessitats, però treballa molt poc”, explica la Susi, una telefonista jubilada i divorciada que viu sola amb el gos a Barcelona. “Normalment som fora tot el dia fins ben tard a la tarda: vaig al gimnàs, a comprar, a passejar amb amigues… Ara, en canvi, sortim molt poc, la compra me la fa la meva filla i me la porta a casa”.

L'estat d'alarma afecta particularment les persones cegues i els seus gossos pigall. “El principal problema ara és que no podem mantenir la distància de seguretat, ni el gos ni jo podem calcular-la”, diu la Susi. “Per això demanem a la gent que mantingui l'ajuda que sempre ens ofereix pel carrer o a les botigues, però verbalment: que ens diguin a quina distància estem en una fila, perquè allò de tocar-nos o agafar-nos pel braç no és l'ideal, ara”. El delegat de l'ONCE a Catalunya, Enric Botí, insisteix en la importància de l'ajuda de la gent: “El confinament no ha de suposar una barrera més per a nosaltres”, declara. “Es tracta simplement que l'ajuda, que és un instint en les persones, es faci verbalment”.

El Gomer, un dels 189 gossos pigall que acompanyen persones cegues a Catalunya, va arribar a casa de la Susi amb 20 mesos, l'octubre del 2014, quan l'Ozzy, el seu anterior guia, es va jubilar. Els gossos pertanyen a l'escola d'ensinistrament de la Fundació ONCE del Gos Pigall però, quan deixen de prestar servei, l'usuari té dret a quedar-se'l. “Jo ja he tingut sis gossos guia i me'ls he anat quedant, però l'Ozzy ja no me'l vaig poder quedar perquè ja vivia sola i em passo el dia fora. Però estic contenta perquè se'l va poder quedar una veïna i… diguem que tenim la custòdia compartida”.

Després d'uns 16 o 20 mesos d'ensinistrament, quan un gos arriba a la seva nova llar necessita un temps d'adaptació. “Entre sis mesos i un any”, diu la Susi. “Ve de conviure amb gent que hi veu i s'ha de fer càrrec que jo no hi veig. Aquesta és una responsabilitat molt gran que pren quan li poso l'arnés. Això vol dir que li toca treballar, és a dir, fer-se càrrec de mi”. La Susi vol deixar clara una cosa: “Compte, m'acompanya, però el porto jo. Ell coneix molts recorreguts que faig, però no té un GPS. Quan faig una ruta que no he fet mai, m'escolta, l'oriento… i sovint em toca preguntar a la gent, esclar”. Igualment important és no demostrar-li inseguretat: “El meu estat d'ànim és crucial, si em nota nerviosa ell també es posa nerviós”.

La relació entre persona i gos és molt estreta. “No s'acostuma a estar sense mi, i és una cosa recíproca”, assumeix la Susi, que passa bona part del seu temps amb el Gomer. No obstant això, aquests gossos, amb totes les capacitats que demostren, tampoc són perfectes: “A veure, són molt classistes. S'aturen a saludar només altres gossos de la seva raça, però si un li fa gràcia, l'olora, el saluda. Faltaria més! No són perfectes, però és que si ho fossin ja no serien meravellosos”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >