_
_
_
_
_
Tribuna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las tribunas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Les morts a les residències i la mercantilització de les cures

Recentment, el director de l’Oficina Regional de l’OMS per a Europa ha assenyalat una desigualtat tràgica: la meitat dels europeus que han mort vivien en centres de gent gran

Voluntaris en una residència.
Voluntaris en una residència. Albert Garcia (EL PAÍS)

Un aspecte transcendent de la pandèmia actual és que permet veure processos socials abans velats o ocults. La covid-19 ens ajuda a mirar la fragilitat de la vida i la vulnerabilitat humana mostrant-nos l'enorme càrrega de treball i solidaritat de tantes persones fins ara invisibles. Apreciem la incansable dignitat dels qui treballen en la construcció, el turisme i els serveis, o de feines feminitzades com les netejadores, les cambreres de pis, les caixeres i treballadores de cures, ara vistes com a essencials, quan abans havien estat menyspreades sistemàticament. Ens fem conscients de l'encomiable compromís i risc de milers de treballadors socials i sanitaris, ara anomenats herois i heroïnes, però abans infravalorats i precaritzats. I veiem que és una pandèmia de desigualtat que, sobretot, afecta els barris i la població humils, i grups vulnerables, com malalts, gent gran i persones amb diversitat funcional, en centres penitenciaris i residències.

Recentment, el director de l'Oficina Regional de l'OMS per a Europa ha assenyalat una desigualtat tràgica: la meitat dels europeus morts vivien en residències. Tot i que encara no disposem d'anàlisis definitives, les dades disponibles a Espanya mostren una situació encara pitjor: tres de cada cinc morts han estat en residències. Malgrat que alguns han assenyalat que el problema rau en la concentració de persones grans i vulnerables, moltes residències no tenen morts, per la qual cosa cal que ens ho expliquin millor. La pandèmia ens permet examinar un model de cures, implantat durant anys, caracteritzat per l'infrafinançament públic i un model d'atenció a la dependència mercantilitzat i precaritzat. El 2006 es va aprovar la Llei de Dependència, però la crisi econòmica posterior i l'elecció de polítiques austericides va retallar la despesa en residències públiques, va incrementar el dèficit de places, va reduir el paper de les entitats sense ànim de lucre, i va externalitzar serveis (sovint sense concurs públic, amb xarxes clientelars/familiars i corrupció) a grans empreses, asseguradores i fons especulatius, que, com revelen els casos paradigmàtics de Madrid i Catalunya, van veure en l'atenció a les persones grans un mercat rendible per fer negoci. Com ho van fer? Retallant personal, estalviant en material bàsic i manteniment, reduint la qualitat dels serveis i degradant l'atenció i les condicions higièniques i d'alimentació de les persones grans. Actualment, tres de cada quatre dels gairebé 5.500 centres existents són privats o concertats i més del 40% de la seva facturació anual (prop de 5.000 milions d'euros) és sufragada públicament. Es parasita el sector públic, es gestiona privadament i s'actua sense control democràtic. Sense els mitjans adequats per detectar, prevenir i cuidar, el contagi s'ha estès a treballadors i residents multiplicant el risc de morir, que el govern tracta ara de pal·liar amb recursos i desinfectant espais.

A finals 2019, la Marea de Residencias va fer un advertiment categòric: demà pots ser tu. Oblidats a les residències, descartats per anar a hospitals i relegats a les UCI, els avis han estat abandonats a la seva sort. Aquesta pandèmia revela que hem d'exigir responsabilitats a un model socialment ineficient, corrupte i inhumà. Tenir cura de les persones grans és compartir vida; una feina bonica, digna i essencial que ha de ser un bé comú no mercantilitzat. Desplegar un model públic universal d'atenció a la dependència, integral i de qualitat, ben finançat, gestionat i integrat en l'atenció sociosanitària pública, és un dret de tota la població que no pot esperar.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_