Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La universitat, motor de creixement després de la pandèmia

El sector universitari ha de ser un dels catalitzadors més potents del talent inclusiu, des de les qüestions sanitàries fins a les del medi ambient

Campus de la Universitat de Barcelona.
Campus de la Universitat de Barcelona.

Un estudi sobre l'impacte econòmic que generen les universitats a Catalunya, fet el 2017 pel Laboratori d'Economia Aplicada AQR-Lab de la Universitat de Barcelona i coordinat pel Dr. Jordi Suriñach, va establir que la seva incidència en el PIB català oscil·la entre l'1,4% i l'1,7%, si es tenen en compte els resultats del sistema de recerca. No són dades menors. Per explicar l'efecte, si el PIB de Catalunya per habitant el 2018 va ser de 31.877 euros, aproximadament 500 euros d'aquesta xifra són fruit del sistema universitari.

L'endemà d'aquesta horrible pandèmia tindrem un panorama econòmicament devastat. Als aspectes sanitaris i sociosanitaris, cal sumar-hi l'aturada econòmica derivada del confinament i de la restricció de la producció, de la reducció brusca del consum i de la desconfiança i inseguretat dels mercats. Tot indica que la crisi econòmica serà un repte a superar. Què poden fer les universitats per contribuir a la recuperació?

Les universitats haurem de contribuir com un agent actiu més i utilitzant el que ens caracteritza, la confiança que la societat ens atorga. Per argumentar les raons de fer-ho ara i no haver-ho fet el 2008, hem de buscar la resposta en el fet que la crisi de llavors era financera i els mecanismes de rescat es van buscar en la recuperació del mercat financer. Ara, refugiar-se en aquesta opció seria un suïcidi social. La sortida de la crisi s'ha de fonamentar en una rotunda revisió dels compromisos socials, vistos des de la macroeconomia i de l'economia internacional; sense oblidar que el desenvolupament local depèn fonamentalment del territori i, aquí sí, les universitats som claus.

És important recordar que el sistema públic universitari està infradotat econòmicament i amb un model distributiu anacrònic i obsolet que no respon a la realitat de la potència en investigació de les universitats. Però també és veritat que esperar que els pressupostos públics es facin càrrec d'aquest panorama és irreal. Hem d'impedir que la part més feble es faci càrrec de la factura. Així, hem de mantenir a la baixa les taxes universitàries (compromisos del govern al marge), revisar si el curs vinent s'han d'aplicar recàrrecs de matrícula, no perdre llocs de treball i estabilitzar els professionals universitaris.

És urgent una llei de mecenatge perquè les universitats inverteixin en el seu talent. Fer-ho de tal manera que l'economia local es vegi sacsejada, que fer mecenatge sigui reconegut i les universitats disposin d'amplis sectors de desenvolupament local d'impacte molt ràpid. Les universitats han de ser un dels catalitzadors més potents del talent inclusiu, des de les qüestions sanitàries i les del medi ambient fins a noves fórmules d'organització juridicoeconòmiques.

Les universitats hem d'ajudar a crear llocs de treball. Haurem de trencar amb l'antiga consideració de la transferència de resultats de la investigació i coneixements com el parent pobre. No hi haurà excusa per no resoldre aquest repte amb urgència. L'impuls en la creació de riquesa a partir de la recerca i de la innovació haurà de deixar de ser un mantra repetit fins a l'avorriment. Ara és el moment de deixar de dir i de començar a fer. Les universitats d'èxit seran les que tinguin la capacitat d'innovació més desenvolupada.

Les universitats ens hem d'arremangar.

Joan Guardia Olmos és doctor en Psicología por la Universidad de Barcelona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >