_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Els catalans hem de prendre precaucions

La reconstrucció ens obligarà a imaginar com volem que sigui el país. I aquest cop haurem de fer-ho pensant en els interessos de tots nosaltres, dels ciutadans en lloc dels prejudicis ideològics, dels tòpics històrics i de les idees rebudes

Lluís Bassets
Una dona enganxa un cartell que demana mesures de seguretat.
Una dona enganxa un cartell que demana mesures de seguretat.Cristóbal Castro

No hi ha dubte que només units podrem vèncer la pandèmia, una unitat que s’ha d’establir a tots els nivells, gairebé des del replà de l’escala. Ho han dit tots els dirigents assenyats a tots els països democràtics i només gent com Trump o Bolsonaro, entre els de fora, i Ortega Smith o Laura Borràs, entre els de dins, han gosat assenyalar el camí contrari. Pensar que la divisió i la separació entre grups humans servirà per superar un contagi devastador, que no reconeix diferències ni fronteres, és una gran estupidesa i l’expressió d’una arrogància insolidària i fins i tot inhumana.

La unitat en el pla polític i institucional cal començar a buscar-la en el nivell municipal, seguir per les institucions de l’autogovern catalanes, continuar amb les espanyoles i culminar a les europees. Sense oblidar les nostres obligacions i responsabilitats envers els països més fràgils d’Àfrica, l’Amèrica Llatina i Àsia, que s’hauran d’expressar-se políticament i en solidaritat econòmica en l’acció de les ONG i dels governs a Nacions Unides i a les altres institucions internacionals.

El coronavirus ha transfigurat de cop, i amb gran dolor, els debats enverinats sobre les sobiranies que tenien paralitzat a mig món, des del Brexit fins al procés independentista. Davant de la pandèmia, dels morts que es compten en milers, de la segona pandèmia de misèria i fam que espera a bona part de la humanitat, s’alça la idea fràgil i precària d’una única solidaritat i una única nació, la que inclou tots els éssers humans.

Ara sabem, des de fa pocs mesos, que la salut de tothom, inclosos els més rics, depèn que hi hagi salut per a tothom, també els més pobres. El coronavirus tot ho iguala i només és el tractament de la malaltia i les fórmules que triem per enfrontar les seves conseqüències econòmiques on poden tornar a sortir les diferències. No hem de permetre que la fabricació i venda dels medicaments i les vacunes es faci sota una discriminació injusta. Seria escandalós però també temerari. Vindran més pandèmies i si no aprenem la lliçó de la primera la que vingui a continuació serà encara pitjor.

Volem reconstruir Catalunya segons uns principis diferents? D’entrada, no valen les visions polítiques que exclouen una part dels catalans, minoritzats en nom d’un imprecís i discutible principi democràtic mai aplicat amb rigor. Tampoc es pot reconstruir Catalunya des d’un projecte que vol la unitat amb Europa i fins i tot amb tota la humanitat i a la vegada la separació i la denigració de la resta d’Espanya. No són acceptables els projectes polítics que només compten amb els catalans autèntics i denigren a la resta com a ciutadans de segona.

No vol dir això que calgui aparcar els programes secessionistes en nom d’una sobtada unitat provocada per la pandèmia. Dues són les exigències que planteja a l’independentisme la nova època que està començant. La primera és d’estricte realisme polític: ni l’actual crisi del coronavirus ni el futur estatus de Catalunya —sigui quin sigui— es resoldran amb els catalans dividits i amb la meitat dels catalans enfrontats amb la resta dels espanyols i amb la humanitat. La segona és d’ordre polític i moral, i afecta precisament al valors europeus que aparentment tots diuen defensar: no és acceptable cap projecte polític —sigui o no independentista— que es fonamenti en la desqualificació, la discriminació i el menyspreu d’una part de la població a partir de posicions de superioritat i hegemonia cultural, lingüística o ètnica.

El conjunt de l’independentisme ha incorregut en els darrers deu anys en la primera deficiència, a la qual es deuen greus errors en l’anàlisi de la correlació de forces, la incapacitat per establir sòlides aliances internes i externes i la subhasta entre radicalismes que va portar finalment al desastre. Només una part de l’independentisme, en canvi, ha caigut en la segona i molt més greu deficiència, que és política, però també moral, i que desqualifica els qui n’han estat responsables i la practiquen.

Els fets són aquests: una part de l’independentisme ha ensenyat les dents d’un extremisme excloent i agressiu, que posa en perill el conjunt del projecte secessionista, contamina el conjunt del nacionalisme català i destrossa fins i tot la imatge de Catalunya i del catalanisme. Tot i que s’empari abusivament en la història republicana i antifeixista, aquest projecte només s’entén des de les posicions de l’extrema dreta nacional populista que representen Trump i Bolsonaro, Orbán i Salvini, Marine Le Pen i Narendra Modi: Catalunya primer, Catalunya per damunt de tot, o l’històric Nosaltres Sols.

Als qui s’emparen en propostes d’aquest tipus tot els està permès, inclosa la mentida sistemàtica. La consigna val a la Casa Blanca com a la plaça de Sant Jaume. Reivindicar tot el poder i no acceptar en canvi cap responsabilitat. Apel·lar a la nació com a suprema excusa, que inclou la deslleialtat sistemàtica amb les institucions democràtiques.

El president Torra i el seus amics reten culte a un personatge brillant com a periodista i mediocre com ideòleg, molt característic dels turbulents i totalitaris anys 30, fins al punt de convertir una frase seva, plena de sentit de superioritat, en sentència evangèlica que cal seguir: “Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions”. Cal desmentir-la solemnement: els catalans d’avui hem de prendre precaucions, davant del coronavirus i davant el virus del feixisme, per tal que no tornin a créixer entre nosaltres.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_