Selecciona Edició
Connecta’t
CINEMA

“Un guió no s’acaba mai d’escriure”

La catalana Cordelia Alegre dirigeix el seu primer llargmetratge, ‘La Unión’, emparada en el projecte La incubadora

La directora de cinema Cordelia Alegre, el passat dijous a casa seva a Barcelona.
La directora de cinema Cordelia Alegre, el passat dijous a casa seva a Barcelona.

La cosa va començar, com qui diu, amb el confinament. Cordelia Alegre (Barcelona, 1991) va començar al març a desenvolupar la seva pel·lícula La Unión, un dels cinc projectes seleccionats (entre els de més de 200 directors novells o amb dues pel·lícules, com a màxim, a les seves esquenes) dins del programa La incubadora de la Escuela de Cine de Madrid (ECAM). Es tracta d'una iniciativa que potencia talents emergents del cinema espanyol a través d'un estret assessorament personalitzat, ajudes al finançament (és l'únic taller que inclou tant la direcció com la producció) i un seguiment continu per part de professionals. Els primers passos, a causa de l'expansió del coronavirus, Cordelia els està donant virtualment, com imposa l'estat d'alarma. “Vaig arribar a pensar que el confinament m'aniria bé per acabar el guió, però m'he adonat que un guió no s'acaba mai”, fa broma Cordelia, llicenciada en Comunicació Audiovisual i màster en Documental pr la UPF. La incubadora, oberta fa tres anys, ha vist néixer pel·lícules com La innocència, de Lucia Alemany.

El primer llargmetratge de ficció de Alegre, La Unión, havia de ser un documental sobre els orígens de la seva mare, a Colòmbia, dels quals mai s'havia parlat a casa seva. “L'estiu del 2017 vaig estar dos mesos a Cali, investigant, contactant amb familiars, lligant caps, recuperant contactes que la meva mare i la meva tieta, la seva germana bessona, havien perdut… I em vaig adonar que necessitava entrar en l'univers de la ficció per explicar tot el que volia explicar. La pel·lícula s'inspira en dos viatges a Colòmbia, a la finca familiar La Unión, el que va fer la meva mare amb la meva tietaa el 1979 i el que vaig fer jo amb la meva cosina el 2017. L'argument és el de dues bessones que viatgen a conèixer a la seva família materna i aquí hi ha bolcada, també, tota l'experiència del meu viatge”, comenta Cordelia, per telèfon.

“M'obsessiona el rastre del passat”, reconeix la cineasta, que ja va codirigir el documental La distància dels noms, una recerca de supervivents d'un orfenat després de la Guerra Civil. “Es tractava de rescatar aquesta història a contrarellotge, abans que el temps l'esborrés”. La història de la seva àvia, morta per malaltia quan la seva mare tenia només 17 anys, que rescata ara ha estat, a més, una gratificant reconnexió familiar: “Hem recuperat una comunicació que antigament es va mantenir per cartes, però només durant un temps”.

El projecte d'Alegre, juntament amb Patrícia Franquesa en la producció, té previst rodar-se el 2022. “Rodar també a Colòmbia suposa una complicació afegida perquè caldrà fer un càsting també allà, buscar coproductores d'allà...”, admet la directora, que ha estat assistent de Neus Ballús en la pel·lícula Sis dies corrents. “A més, les protagonistes han de ser dues noies bessones d'entre 16 i 18 anys, i vull que siguin bessones de debò! Farem un càsting per instituts catalans fins que les trobem”.

Respecte al confinament, cal dir que Alegre el porta bé. “El que més greu em sap és que aquest projecte t'apropa a un munt de gent molt interessant i, de moment, els contactes són per Zoom o per Skype, clar”,es  lamenta. Pablo Berger, Neus Ballús, Nacho Vigalondo són alguns dels tutors. “Hi ha coses importants que ja s'han posposat, en principi, al setembre, com trobades amb Televisió Espanyola o amb TV3, o amb programadors de festivals per explicar-los la nostra idea”. Fins i tot el contacte amb els membres dels altres quatre projectes seleccionats (20.000 especies de abejas, de Estibaliz Urresola Solaguren; Los quinquis, de Yago Herrero; Antier noche, d'Alberto Martín Menacho, i Algo parecido a la felicidad, d'Álvaro Gago Díaz) és fructificant: “Coneixem bé els altres projectes i ens aportem coses mútuament”, diu. “Som gent jove que estem fent el mateix, cadascun amb la seva pel·lícula. És normal que ens ajudem”.

Alegre va tenir aquest divendres la seva segona sessió amb Pablo Berger (director de la premiada Blancanieves, 2012), que és el seu tutor: “És molt més que una tutoria”, explica la jove directora. “Pablo coneix a la perfecció la meva pel·lícula. Això és importantíssim, perquè em fa suggeriments, em planteja dubtes… i això em fa avançar, a força de preguntar-me: ‘Això m'interessa, o no?’ He de filtrar tota la informació que em dona. I crec que és clau que no em vulgui portar al seu terreny, ell m'acompanya, però jo decideixo”.

Els 10.000 euros que aporta l'escola a cada projecte són la base per arrencar la producció: “Són com els diners que et donen en començar una partida de Monopoly”, compara Alegre. “Amb ells has de començar a generar més diners, anar sumant, sempre amb l'assessorament de productors professionals: dissenyar les rutes de finançament, subvencions possibles, trucar a la Generalitat, a l'Icec, al Ministeri de Cultura…”. No queden caps per lligar pel camí.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >