Selecciona Edició
Connecta’t
EN MARXA CONTRA EL VIRUS

Docents que eduquen i ajuden

La preocupació de Lucas Pardo és que els seus alumnes tinguin el mínim indispensable per viure, cosa que no sempre passa

Lucas Pardo, en una classe virtual.
Lucas Pardo, en una classe virtual.

Lucas Pardo no és un professor d'ESO qualsevol. El fet de treballar amb alumnes amb pocs recursos en un institut d'un barri humil de Barcelona el porta no només a preocupar-se de la matèria que ha d'impartir, sinó també d'animar i aconsellar els seus alumnes i, en el context de confinament, assegurar-se que es troben bé i tenen el mínim indispensable per viure.

A l'institut escola Trinitat Nova de Barcelona, on treballa Pardo, els alumnes no tenen una vida acomodada. Dels 535 estudiants, 400 són beneficiaris d'una beca menjador. Provenen de famílies amb pocs recursos: molts són immigrants nouvinguts, amb dificultats per arribar a final de mes o amb només un dels progenitors i amb poc coneixement de la llengua. Amb l'inici del confinament, pensant que serien només 15 dies, els professors van enviar poques tasques. Però van començar de seguida a trucar-los un per un per saber com estaven. “Són nerviosos i estar a casa sense cremar energia se'ls fa difícil”, opina Pardo.

Amb les trucades, es va trobar un ventall de situacions. Pares que treballen tot el dia fora, i uns fills sense rutines: “Tenim alumnes que es lleven a la una del migdia i se'n van a dormir a les sis del matí”. Alumnes que s'han d'espavilar sols perquè els pares estan malalts per coronavirus, fins i tot hospitalitzats: “Són grans, però els diem que si la situació es complica ens ho diguin per avisar els serveis socials”. I casos en què els pares s'han quedat sense feina, però no poden accedir a ajudes perquè no tenen papers ni contracte.

És la situació d'un dels alumnes de Pardo, que viu amb una germana petita i la seva mare. Ella treballava en la neteja domèstica, però va perdre la feina amb la pandèmia. No tenia ni contracte ni papers i es va quedar sense ingressos. Va aconseguir una ajuda de l'Ajuntament de Barcelona, “però els arribava en quatre o cinc dies. Si tens la nevera buida no pots esperar tant”. Pardo va parlar amb una altra de les tutores de l'alumne i van pensar a fer una compra en línia i portar-la a casa de la família. Al final van acordar amb la direcció del centre que l'escola els pagava 100 euros en metàl·lic per sobreviure aquests dies. “L'hi vaig portar jo en persona. La mare estava molt agraïda, però va ser incòmode perquè l'alumne em va veure i sabia per què hi havia anat. Més tard li vaig enviar un missatge per WhatsApp explicant-li que no s'havia de sentir malament i que havia de treure forces per tirar endavant i seguir amb els estudis”, recorda el docent.

Amb panorames com aquest, a Pardo li sembla trivial la polèmica sobre la bretxa digital. “El primer és cobrir les necessitats bàsiques i preguntar-los com estan, i després els parles de temes pedagògics. Als alumnes els demanem més o menys segons les seves possibilitats, però sense pressionar-los perquè si no, desconnecten”.

Pardo admet que als centres anomenats de màxima complexitat (per l'alta concentració d'alumnes vulnerables) l'ensenyament, entès com la transmissió de coneixements, “no és important”. “L'important és l'acompanyament emocional, recordar-los que són capaços”. I assumeix que, a més de professors, fan d'assessors. El docent presumeix de treballar amb un equip “unit i lliurat”, però se senten “desemparats” per part del Departament d'Educació. “Juguen amb la nostra vocació i amb la nostra feina a primera línia”, critica.

El professor assegura que el coronavirus “sí que entén” de classe social i fa referència a les dades publicades per l'Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), que revelen que la malaltia està castigant més els barris més humils. “No és el mateix viure en un pis o una casa gran, on et pots aïllar, que viure en un pis petit o compartit amb altres famílies”. En aquest sentit, recorda que hi ha qui viu el confinament d'una manera molt diferent de la que normalment es veu a la televisió, i alguns dels seus alumnes “viuen en pisos petits o dormen en habitacions amb tres o quatre germans, sense llum natural…”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >