Selecciona Edició
Connecta’t

“Maigret és el nou Messi”

Eduardo Mendoza i John Carlin protagonitzen una distesa conversa en línia sense objectiu aparent en la qual confessen fílies i fòbies i, sobretot, coincideixen que troben molt a faltar el futbol

Eduardo Mendoza i John Carlin, en un moment del seu directe a Instagram.
Eduardo Mendoza i John Carlin, en un moment del seu directe a Instagram.

És dilluns a la tarda i Eduardo Mendoza és al telèfon. L'aparell és un telèfon negre, sense fil. Ho sé perquè el puc veure. Soc a casa, com tothom, però des que va començar el confinament, també soc a tot arreu. De sobte, n'hi ha prou amb un clic per fer una ullada a part de la biblioteca de l'autor de La verdad sobre el caso Savolta. I esperar una mica per contemplar una escena que podria haver figurat en una novel·la d'un Eduardo Mendoza que hagués nascut fa només dues dècades. Heus aquí, el gran escriptor, o el detectiu sense nom, davant de l'abisme d'un directe a Instagram, buscant un usuari concret enmig d'un mar d'usuaris, em dic.

“Què dius que haig de buscar?”, li diu Mendoza al telèfon. Té les ulleres posades i s'ha vestit per a l'ocasió. “Planeta de Libros”, diu una insistent veu a l'altra banda, que l'espectador del directe pot sentir perfectament. “Però no el veig”, repeteix, també de manera insistent, l'escriptor. L'estira-i-arronsa és una mostra més del grau d'intimitat al qual han arribat les trobades literàries en aquest nou món en què tot són cares i converses sense un objectiu clar. Perquè el motiu de la trobada és confús, o no. És simplement una xerrada. Eduardo Mendoza i John Carlin ens conviden a escoltar-los parlar del que està passant i de com ho estan vivint. El que deia de la intimitat. Quan, en qualsevol altre moment, se'ns convidava a una cosa així?

El cas és que al final John Carlin –aka Planeta de Libros– apareix i li pregunta a Mendoza com està. Mendoza diu que està nerviós perquè “no havia fet mai un programa d'aquests”. Carlin, també escriptor, periodista, i aficionat al futbol, li diu que no vol dir ara, sinó aquests dies. “Estupendament”, diu. “Sento el que està passant perquè hi ha gent que ho passa malament, però jo, personalment, estic en la glòria. No tinc res a fer, no tinc mala consciència. Em llevo a qualsevol hora. Em poso a treballar quan vull. Unes vacances perpètues”, diu a continuació. Carlin matisa que l'estil de vida d'aquests dies deu assemblar-se molt al seu estil de vida habitual. “Sí, semblar ser que ara el nostre estil de vida s'ha institucionalitzat”, apunta l'escriptor, sempre recorrent a certa ironia. “Com ho porteu els homes d'acció com tu?”, contraataca.

Eduardo Mendoza confessa que se sent en “unes vacances perpètues” i John Carlin, que escriu un nou llibre que és una mica una barreja entre el ‘Diari de l’any de la pesta’, de Defoe, ‘La pesta’, de Camus, i Messi

Per a Carlin el pitjor no és ser a casa tot el dia, diu, sinó no poder sortir a fer “uns vinets” al vespre amb el seu interlocutor, perquè això de ser a casa també era una cosa habitual. Revela que per mantenir-se serè està escrivint un llibre. De debò? Un diari de la quarantena? No ho vol revelar, però fa pinta que la cosa va per aquí. Cap al final de la conversa –després d'un parell de gotets de vi– confessarà que és una mica una barreja entre Diari de l'any de la pesta, de Defoe, La pesta, de Camus, i Messi. No, cap dels dos no sembla que hagi llegit el primer llibre sobre plagues que es va escriure, obra de Mary Shelley. Tampoc els agrada Agatha Christie –“és difícil ser més mal escriptor que Agatha Christie”, diu Mendoza–, però sí Philip Marlowe i Ross MacDonald i, per descomptat, l'estrella que ha vingut a substituir Messi: Georges Simenon.

Heus aquí el punt àlgid d'una conversa que avança amb rumb incert –com el moment en què Mendoza li pregunta a Carlin què passarà a Àfrica i a Centreamèrica amb el virus, i el periodista i escriptor parla de trucades amb amics que viuen a Sud-àfrica i que diuen que no hi està passant gran cosa, així que “encara que el potencial catastròfic” semblava “colossal”, no ho està sent, i arriben a la conclusió que, d'una banda, hi ha menys gent gran, i de l'altra, podrien estar més immunitzats–, i que semblava tenir com a objecte la desaparició del futbol, que els entusiasma a tots dos. Carlin li ha trobat un substitut, diu. Les novel·les de l'inspector Maigret de Georges Simenon.

“Aquests dies estic llegint Maigret obsessivament. Ja són 30 llibres des que va començar el confinament”, confessa Carlin. Mendoza replica: “Jo he llegit poc Maigret”. “Els contes de Maigret omplen el buit del futbol”, es llança l'autor d'El factor humà. “Maigret és el nou Messi. Messi ha de marcar un gol i Maigret resoldre un cas. Els altres jugadors hi són per ell, igual que els altres detectius, esclaus de Maigret, hi són per passar-li la pilota i que ell pugui fer el gol. Hi ha suspens permanent, com en els 90 minuts del partit. En aquest confinat espai de la novel·la, en la qual, com al camp, la història es repeteix, però les possibilitats són infinites”, relata.

Aquests dies estic llegint

Maigret obsessivament. Ja són 30 llibres des que va començar el confinament. Els contes de Maigret omplen el buit del futbol

John Carlin

Mendoza diu que ell sempre està llegint una novel·la policíaca, i també que la seva capacitat de concentració és mínima –“tinc la capacitat de concentració d'un gosset”, diu–, i que per això ha de llegir sempre diverses coses alhora. Ara mateix està llegint Guerra i pau per cinquena vegada. Però també una policíaca de la qual no vol parlar perquè no li ha agradat. Diu que en general totes les policíaques són força dolentes. Però que li donen tranquil·litat. “Em generen la mateixa alegria que el futbol. Quan el detectiu rep una trucada al despatx és com si sonés el xiulet e l'àrbitre, és com si comencés el partit”, assegura. “Els qui som aficionats als ritus necessitem la novel·la policíaca”, diu a continuació.

No temen que el futbol no torni. De fet, sí, perquè ho diuen amb la boca petita. “Què passarà?”, li pregunta Mendoza a Carlin, “i si es reprèn la temporada i apareixen amb panxa i desentrenats?”, diu. “No podem fer plans de futur”, admet Carlin, en la penombra de casa seva, mentre el cambrer –el seu fill, informa– li porta un altre gotet de vi. “Ja m'he fet a la idea que s'ha acabat el futbol”, diu. “Jo considero que és una cosa que va passar i que si torna, torna, però si no, és igual”, diu Mendoza. “Total, per veure la final de la Champions en un estadi buit, potser millor canviar de canal i mirar una sèrie, no?”, insisteix Carlin. “Jo em resisteixo a veure res que no tingui la sensació que està passant”, diu Mendoza. “Necessitem els hooligans aquí”, diu Carlin, nostàlgic.

Saps què hauríem fet confinats sense internet? Hauríem après a brodar, estaríem fent estovalles, que és el que feien les senyores antigament a casa quan s’acabava la jornada

Eduardo Mendoza

L'autor de Sin noticias de Gurb surt a aplaudir cada vespre a les vuit per veure els seus veïns i diu que és estranya la comunitat que ha creat el coronavirus. També, que creu que tot el que hi ha hagut de reflexió aquests dies “durarà 24 hores quan obrin els bars”. “En una setmana ens oblidarem que hem estat tancats. Tret que hàgim patit una pèrdua real, no canviarem, John”, li diu a Carlin. “Fins i tot Déu s'ha cansat de nosaltres. Ens va enviar el diluvi i totes aquestes coses però es va adonar que era inútil, es va dir, han sortit així i no els canviaré, i va desistir”, diu, en un dels moments de meravella il·luminadora de la xerrada. “Això vol dir que els llibres que has escrit sobre la condició humana no caducaran mai”, li deixa anar Carlin.

Mendoza riu, li treu importància, però sap que en té. Fa poc ha parlat de la paraula, de la importància central que hauria de tenir aquests dies. De la capacitat d'oratòria dels polítics. De com Winston Churchill era capaç de canviar l'ànim “del seu país i mig món” perquè el que feia no eren “mítings”. “Abans es parlava per convèncer”, diu l'escriptor. L'important, al seu parer, és la credibilitat. “El discurs del Rei, per exemple. Entre tots guanyarem, va dir, però com ho saps? Passi el que passi, no guanyaràs res, estem perdent, cada dia mor gent que no tornarà”, sentencia Mendoza, en el moment més crític de la xerrada, en el qual Carlin surt en defensa d'Angela Merkel com l'única que “parla a la gent com a adults intel·ligents”.

Senten compassió pels polítics i recorden l'última vegada que es van veure en persona, fa sis mesos, a Londres. Potser no és de debò, però aposto que podria ser-ho, per què no? Van anar plegats en descapotable, diu Carlin, “respirant ràfegues de virus amb tota la innocència”. “Perquè jo sé que els virus no ataquen els descapotables, només els transports públics”, fa broma Mendoza. S'emplacen per a una nova cita futura a la mateixa ciutat i el mateix descapotable, però ja en l'època dC, després del coronavirus, perquè diu, aquella és d'abans. “Saps què hauríem fet confinats sense internet?”, remata Mendoza. “Hauríem après a brodar, estaríem fent estovalles, que és el que feien les senyores antigament a casa quan s'acabava la jornada”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >