Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’oblit de l’essencial

Ens trobem davant de la paradoxa que aquelles activitats que considerem essencials per a la vida humana durant el confinament estan sent desenvolupades per persones en una precarització que va contra la vida

Un repartidor de Glovo passa davant d'un mosso.
Un repartidor de Glovo passa davant d'un mosso.

Les crisis són escenaris on veure les prioritats de les persones i de les societats. No totes les crisis tenen les mateixes característiques. Podem pensar en les que ens afecten personalment, amb la parella, amb les amistats, en la família, com a societat o, fins i tot, com a espècie o planeta. Però en totes hi acostuma a ser necessari pensar i repensar les prioritats, els valors, els principis, les nostres maneres de fer.

El nou coronavirus ens ha situat en una nova crisi mentre no en deixem de viure d'altres. Des de fa dècades patim una crisi ecològica originada per les nostres maneres de produir, consumir, desplaçar-nos… Veiem com ens està costant assumir-la i transitar a comportaments col·lectius que permetin recuperar la sostenibilitat de la vida. Com a societat, com a espècie, no acabem de veure els efectes terribles que té la crisi ecològica: morts per contaminació, persones que han de buscar refugi pel canvi climàtic, escalfament global…

Els efectes que origina la crisi del nou coronavirus sembla que han resultat més evidents. La  covid-19 ha fet aparèixer la por a la mort, la pròpia i la de la gent propera, l'evidència que el sistema sanitari pot quedar col·lapsat, que l'economia s'enfonsa… Això ha significat respostes que, si les comparem amb la crisi ecològica, han estat més ràpides i contundents. Això, no obstant, no ha d'excloure el debat sobre el temps de reacció i les mesures que s'estan prenent.

La nostra societat ha fet un procés per aturar-se. Una part important de les activitats industrials, comercials, educatives, esportives, culturals ha quedat suspesa, ajornada o reduïda. Una part important de la població ha quedat confinada a casa, teletreballant o no, per fer possible el distanciament social i evitar la transmissió del virus. Però mentre una part de la societat s'atura, una altra continua activa o, fins i tot, ha estat necessari que multipliqués la seva activitat per provar de respondre a les necessitats del conjunt de la societat.

Els nostres governs han distingit les activitats que ofereixen serveis essencials de les que es consideren no essencials. Les activitats relacionades amb les cures han estat considerades com a essencials, també els serveis de neteja, el transport, la informació... En tots aquests àmbits laborals hi ha una part molt gran de les persones treballadores en unes situacions de precarietat: inestabilitat contractual, horaris molt exigents, sous molt baixos, inseguretats diverses, irregularitats...

Ens trobem davant de la paradoxa que aquelles activitats que considerem essencials per a la vida humana estan sent desenvolupades per persones en una precarització que va contra la vida. Com explicar aquesta contradicció? La nostra manera de pensar l’economia i la societat ha posat en el centre de les seves preocupacions la maximització dels beneficis, i això ha passat per sobre d’altres preocupacions. La nostra societat no ha valorat prou allò que ara considera essencial. Els principis, els valors que guien el nostre sistema econòmic, la nostra vida en societat, no han posat en el centre de les seves preocupacions i interessos allò que aquests dies s'ha establert com a essencial. Les contradiccions avui són molt evidents.

La crisi del nou coronavirus ha generat una major atenció i valoració de realitats a les quals no es feia cas o que fins i tot es menystenia. Aquests dies, personal d'infermeria explica com fins ara les tractaven de “rentaculs”; personal de neteja, amb dolor, comenta com eren menystingudes i ara són imprescindibles... Sempre són imprescindibles les persones que fan aquestes tasques. Com podem viure sense totes les activitats dedicades a la cura, a garantir les necessitats? Ara, la consciència sobre el fet que els éssers humans som fràgils, vulnerables i dependents ha augmentat. Aquesta major consciència ens hauria de portar a plantejar la necessitat de canvis estructurals a la nostra societat, posant en el centre de les nostres preocupacions la vida, les vides. No només la nostra, totes les vides. Canviarà res?

Les crisis també són moments per a les grans paraules, però el més important és el que s’acabarà fent. Des del Govern se'ns ha animat comprar mones per als fillols i filloles lliurades per Glovo o s'ha agraït a Glovo que repartís gratuïtament els àpats del personal dels centres d’urgències d’atenció primària. Sabem com precaritza Glovo, i aquest model de negoci, a les persones que hi han de treballar. Més contradiccions. Recordarem que la crisi econòmica del 2008 ha generat més i més precarietat? Aconseguirem no tornar a aquesta normalitat? Recordarem l’essencial?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >