Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La mona, 1714 i el model sanitari

La propaganda, amb major o menor intenció, supleix la informació i tot això contribueix a surfejar els problemes de fons respecte, per exemple, al model sanitari

El conseller d'Interior, Miquel Buch, en roda de premsa.
El conseller d'Interior, Miquel Buch, en roda de premsa.

El mateix dia en què el conseller d'Interior, Miquel Buch, aprofitava la roda de premsa diària per al xut de propaganda processista —allò de les 1.714.000 màscares borbòniques per a la sotmesa Catalunya—, arribava a Barcelona el vuitè avió contractat per la Generalitat —del qual no es va dir res— amb material sanitari. Vet aquí la mostra palpable que al Govern català hi ha qui premia l’agitprop sobre la compra de pertrets per combatre la pandèmia. Entre el tangible i els focs d'artifici alguns continuen preferint la pirotècnia, probablement perquè electoralment els és molt més rendible.

La titular de Salut, Alba Vergés, té una comissió assessora sobre el coronavirus, però el president Torra compta amb el seu propi consultor. Com passa al Vaticà, al si del Govern català hi ha una pugna entre col·legialitat i jerarquia. És curiós que, freqüentant la companyia i la conversa que com a cristià sumit en raonables dubtes manté Torra amb autoritats eclesiàstiques —l'abat de Montserrat, el de Poblet i algun prelat—, ningú no hagi posat en sobre avís al president que la col·legialitat és el que es porta al món postconciliar. Però a la Catalunya que, segons la doctrina oficial, es governa de baix a dalt la fórmula que més pesa és la del nucli dirigent que escolta el seu poble. Potser per això mentre es critica l'aixecament parcial del confinament, el mateix Buch esperona a comprar mones de Pasqua utilitzant serveis de missatgeria, perquè no es contaminin els padrins, essència del sentiment nacional.

Amb aquesta cosmovisió com a catecisme, no sorprèn que criticar les decisions “temeràries” de Madrid envers la salut dels catalans i desemmascarar les seves pompes sigui més important que posar de relleu la mateixa acció de Govern, i no diguem ja que traçar per al futur el model de sanitat o de superació de la crisi. Buch dubta a recórrer a l'escola historiogràfica de Miquel Badia, Capità collons, per assegurar que el 1939 Catalunya va perdre la contesa amb Espanya: una guerra, doncs, entre nacions. L'exabrupte del titular d'Interior va ser aclamat a les xarxes socials per l'independentisme hiperventilat, dins del qual figuren col·legues d'Executiu com Jordi Puigneró i líders com el mateix expresident Carles Puigdemont. Tanmateix, entre els seus aliats no va provar bé. Gabriel Rufián en persona no va tenir empatx en dir en un tuit que les paraules de Buch no formaven part d'un gag del programa Polònia.

A Catalunya, en plena crisi del coronavirus, les rodes de premsa són desesperantment exhaustives i en ocasions simples fins a l'estupidesa. Però aquest no és un fet diferencial. Un dia després de l'al·legat historicista de Buch, el general José Manuel de Santiago, cap d'Estat Major de la Guàrdia Civil, donava compte en la compareixença diària i també interminable del Govern central, de la detenció d'uns lladres que havien sostret 30 quilos de taronges i llimones a un bon agricultor. I és que, si a Catalunya les rodes de premsa de l'Executiu es fan per mostrar que Madrid és intrínsecament pervers, a la capital d'Espanya s'aprofita l'oportunitat per exhibir la comunió entre civils i militars, amb abundants i evitables metàfores bèl·liques. La propaganda en major o menor grau, amb major o menor intenció, supleix la informació i tot això contribueix a surfejar els problemes de fons respecte, per exemple, al model sanitari. Esclar que no pot estranyar res en aquesta Europa que brandeix banderes nacionals amb finalitats electoralistes per negar la seva solidaritat amb els països més afectats per la pandèmia.

La visió neoliberal imperant sobre la salut pública vol enlluernar amb el seu futur radiant d'investigació biomèdica mentre sobrevolen els factors socials i mediambientals de les patologies infeccioses, cròniques i la mateixa pandèmia. No és casual que Nou Barris i Horta siguin les zones de Barcelona més pobres i les més castigades pel coronavirus. D'altra banda, no deixa de ser paradoxal la fragilitat d'aquesta globalització invencible. Tot fa aigües per un virus sortit d'un mercat en el qual es venen animals salvatges contaminats d'aquest llunyà orient al qual hem delegat la fabricació de màscares sanitàries. El Vèneto, la regió italiana que millor està superant la pandèmia actual, compta amb una xarxa de laboratoris per a proves clíniques que mai no ha baixat la guàrdia perquè no ha estat sacrificada a l'altar de la presumpta rendibilitat. Però aquest és un debat, no propaganda.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >