Selecciona Edició
Connecta’t

La Sala Parés sobreviu a tres pandèmies i una guerra

La galeria ha mantingut sempre l'activitat des que va obrir les seves portes el 1877, malgrat el còlera, la grip espanyola, la covid-19 i el conflicte civil de 1936

Exposició homenatge a Lluïsa Vidal a la Sala Parés, el 1919.
Exposició homenatge a Lluïsa Vidal a la Sala Parés, el 1919.

Una de les fotografies més impressionants de la Sala Parés, situada al número 5 del carrer Petritxol de Barcelona és la que va realitzar Josep Brangulí el 1919 durant l'exposició dedicada a Lluïsa Vidal. En la imatge es veuen diverses persones contemplant una vintena de les seves pintures. En una d'elles, un autoretrat, penja un crespó negre, ja que aquesta artista modernista havia mort mesos abans per l'anomenada grip espanyola, la pandèmia que va matar, entre 1918 i 1920, més de 40 milions de persones a tot el món; com ara —en menor quantitat— ho fa la covid-19.

La Sala Parés, inaugurada el 1877 ha estat testimoni, durant els seus 143 anys, d'aquesta i de dues pandèmies més, una guerra civil i diverses crisis econòmiques. En aquells períodes convulsos, com el d'ara, ha hagut de tancar les seves portes, però sempre ha mantingut la seva activitat. “Des que es va decretar l'estat d'alarma el 14 de març s'han continuat venent obres, via internet”, comenta de forma sorprenent, a l'altre costat del telèfon, Sergio Fuentes Milà, historiador de l'art i comissari de la galeria. Fuentes ha recopilat altres moments que ha viscut aquesta centenària galeria, degana de les espanyoles i ha publicat Ahir i avui. Apunts sobre una activitat ininterrompuda de 1877 al covid-19, accessible des de la pàgina web de la galeria.

El mateix 1884, quan la Sala Parés acabava d'inaugurar el seu nou espai a Petritxol; tot un esdeveniment cultural a Barcelona, es van viure els primers brots de còlera, explica Fuentes. Durant tot els 1885 es van combinar les exposicions i tómboles benèfiques per lluitar contra la malaltia, però el 1886 la sala va haver de tancar les seves portes unes setmanes pel repunt d'afectats. Quan va tornar a obrir, l'11 de març, es van reunir 130 pintures i 22 escultures, firmades per Modest Urgell, Francesc Masriera, Enric Clarasó, Eliseu Meifrén o Joan Llimona, entre d'altres.

Entre 1918 i 1920, la devastadora grip espanyola es va encebar amb Barcelona en la qual van morir molts dels 186.000 morts a tot Espanya. Malgrat tot, explica Fuentes, en aquest període se succeïen les exposicions i no hi va haver tancaments significatius. Entre les mostres destacades d'aquell moment, la del caricaturista Joan Grau, a finals de 1918, mesos després de morir i uns anys després, després d'exposar Santiago Rusiñol, va obrir les seves portes la mostra dedicada a Lluïsa Vidal, el gener de 1919, que va morir durant el pic de grip de l'octubre anterior.

Entre 1936 i 1939 la galeria va tancar, però l'exili a Londres del nou amo des de 1925, Joan Anton Maragall, va portar a la sala i els seus artistes, com Joaquim Mir, Pere Pruna, Fortuny i Vayreda, a una internacionalització sense precedents. Mentrestant, a Barcelona, els germans Raimon i Helena Maragall van continuar realitzant operacions per als pocs col·leccionistes locals d'obres del fons de la galeria. Entre octubre i novembre de 1936, de tota manera, la galeria va obrir les seves portes per pressions de la CNT per exposar 90 obres de l'artista argentí Gustavo Cochet, militant de la Federació Anarquista Ibèrica.

“En la seva llarga història sempre ha estat activa, buscant nous mecanismes per adaptar-se al moment i continuar desenvolupant la seva tasca cultural i comercial i de difusió de les obres”, explica des de casa seva Fonts, que, malgrat el confinament, continua treballant tant com amb la sala. “La galeria contínua en actiu tant en la venda d'obres com en l'oferta de continguts que arriben a casa dels clients”. I comenta que, “malgrat tot”, es continua venent a internet a través de plataformes com Artsy. “Hem venut cinc obres i dos o tres estan emparaulades, tant a col·leccionistes locals com a estrangers via online. Entre ells, un client nord-americà que vol adquirir una segona obra del mateix artista que va comprar fa uns mesos. Hi ha més interès del que esperàvem al principi. Quan es va fer oficial el confinament va espantar, però a poc a poc anem fent”.

Quant al paper de les xarxes socials, Fuentes ho té clar. “En aquest impasse de no visibilitat s'han convertit en essencials. És una de les grans diferències amb les altres pandèmies. Hem desenvolupat nous continguts com les visites als tallers. Són molt efectives perquè acaben de comprendre on i com es fan les obres. És un valor afegit que està agradant molt”, prossegueix.

De cara al futur, Fuentes és positiu: “Afectarà de forma immediata, però la societat crec que tindrà una necessitat creixent cap a l'objecte i el fet artístic. La gent que es pot permetre comprar obres d'art ho continuarà fent, fins i tot més, perquè hi haurà un redescobriment del fet artístic. N’estic convençut”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >