Selecciona Edició
Connecta’t

L’enterrador impassible

Agustí Ribot, que ha arribat a donar sepultura a 12 persones en un dia, assegura que ara la seva feina és “més àgil, però més freda”

Agustí Ribot, enterrador del cementiri Sant Crist de Badalona.
Agustí Ribot, enterrador del cementiri Sant Crist de Badalona.

Agustí Ribot no sap exactament quant de temps fa que treballa com a enterrador. “Uf, doncs... 15, 20 anys? El temps passa volant aquí”. Substitueix l'encaixada per un suau cop amb el colze. Està plantat enmig d'un camí amb xiprers a banda i banda que s'enfila cap al petit cementiri de Sant Crist, a Badalona. En mitja hora ha d'atendre el primer dels 11 enterraments previstos per a aquest dijous. “És d'una persona gran, com gairebé totes aquests dies... Només ha vingut a acomiadar-se'n un familiar”.

Les morts per coronavirus han obligat Ribot a suportar una càrrega de feina més gran. “Hem tornat a les xifres d'abans, quan incinerar encara era una mica tabú i gairebé tothom enterrava. Fa setmanes que fem molts més serveis”. El seu repàs de l'agenda del mes de març causa vertigen, perquè mostra l'ascens de la corba de morts en tota la seva cruesa. “Abans de la crisi fèiem un, dos, a tot estirar tres enterraments al dia. Ara n’hem arribat a tenir una dotzena”.

Només tres persones poden assistir a cada cerimònia, segons els protocols de salut pública. Ribot diu que, fins ara, ningú no ha intentat saltar-se la norma. “La gent ho entén. Moltes vegades, de fet, no ve ningú. Ens diuen: feu el que hàgiu de fer i ja l'anirem a visitar quan hagi passat tot això”. El paisatge humà i fins i tot el decorat —gairebé no es veuen rams ni corones de flors— han canviat. Però la feina de Ribot, paleta de cementiri, roman immutable. “Per a mi, és el mateix que hi hagi tres persones o 100. Intento fer bé la meva feina, no em fixo en la gent”.

Porta una mascareta amb filtre i uns guants negres d'un sol ús. “Quan és un cas de covid, el cos es posa en una bossa estanca amb líquid i s'introdueix dins del fèretre. En teoria, si agafes aquest fèretre ja no hi ha perill”. Quan comença l'enterrament, Ribot —que, a més, porta una bata d'un sol ús— s'adreça al “familiar de referència” per donar-li el condol i explicar-li les mesures de seguretat. “l'informo que primer passa el cotxe de morts i després el nostre, i li demano que mantinguin entre ells i amb nosaltres la distància de seguretat. Que es posin la mascareta. Després els pregunto si podem començar”.

La feina d'enterramorts, segons Ribot, és fins i tot més senzilla ara. “Com que no hi ha gent, els enterraments s'agiliten, perquè no has d'esperar el familiar que arriba tard o el que no sap on és el nínxol. Tot és més fàcil, però el tracte és menys proper, més fred”. Els cementiris, a més, estan tancats al públic. “Fem manteniment, escombrem... Però de vegades fins i tot acabem abans la jornada i sortim abans”, diu sobre una feina que no entén de caps de setmana.

Als 43 anys, oficial de primera de cementiris, guia la seva tasca amb una premissa: el “respecte”. “Això és una feina més, però no és una feina qualsevol. No som escombriaires. Aquí hi ha cadàvers, que per a les persones tenen un significat. Estàs tractant amb el que un dia va ser una persona. No pots anar pensant que el fiques al forat i ja està”.

El veterà enterramorts està de dol. El seu pare acaba de morir. De coronavirus. “Després de morir la meva mare fa uns anys, es va anar apagant. Era en una residència”. Amb els enterraments dels altres procura mantenir les distàncies, ser professional, no pensar-hi gaire. Però quan el virus toca en primera persona, admet, les coses canvien. “És dur no poder acomiadar-te'n. No vaig poder ni veure'l perquè, com que era covid, no pots obrir la caixa”. El pare va ser enterrat fa uns dies a Llinars del Vallès, el seu poble. “Vaig pensar a fer jo mateix l'enterrament. No hauria passat res perquè és el que faig cada dia, però... Al final vaig demanar a un amic que ho fes per mi”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >