La desaparició dels cossos

Diu Richard Sennett que “les estructures del poder exploten les crisis, les utilitzen per legitimar un control ampliat”. I és evident que el pànic és un aliat essencial d’aquestes inèrcies invasives. Per què, a gairebé tot el món, la ciutadania ha acceptat sense replicar una restricció brutal de llibertats bàsiques? És una pregunta que no em cansaré de repetir per més que pugui semblar un exercici d’insensibilitat o fins i tot una provocació. No podem deixar que caigui en l’oblit perquè en això hi ha el germen del que serà l’endemà.

Ja fa sis anys, en un article a La Maleta de Portbou (“¿Contemporáneos de quién?”), Santiago Alba Rico recordava que, a l’Angelus Novus benjaminià, “absorbits pel futur vèiem com el passat s’omplia de runa i ruïnes”. I afegia: “Ara el futur ve cap a nosaltres carregat de runa i ruïnes prèviament manufacturades, que hi estan allotjades des del principi dels temps i, com una cadena de muntatge avariada, ens va portant els seus avortaments”. El final d’aquest trajecte ha estat la brutal irrupció d’un virus –una mutació més en aquesta immensa família d’acompanyants eterns de la vida animal sobre la terra– que ha provocat la decisió en cadena d’aturar de cop i del tot la vida social.

L’aparició d’animals aliens a la vida urbana als nostres carrers deserts i els primers indicis d’ocupació d’espais per part de les plantes, que desafien el control de la jardineria, són una interpel·lació que ens envia la natura, que no perd cap escletxa per colar-se. I ara què? La capacitat de l’espècie humana d’acomodar-se a qualsevol circumstància –factor de resistència, però també de fragilitat– pot fer les limitacions suportables, assumint amb normalitat la prolongació de limitacions de drets que només es justifiquen per la seva excepcionalitat.

‘Distància social’ és una contradicció en els termes: allò social no es construeix en la distància sinó en la proximitat

Deia Raymond Queneau al seu Tractat de les virtuts democràtiques que una societat determinada l’accepten amb naturalitat “els que se’n beneficien”, “els que no pateixen gaire”, “aquells a qui els agrada patir” i “els que tenen altres coses per fer”. Són les molt extenses bases de la servitud voluntària. Del nombre de ciutadans que sumin aquestes quatre figures depèn l’estabilitat d’una situació social determinada. Un voldria creure que la suma no surt en la societat confinada i que la majoria estan desitjant sortir corrents. Però no és evident. Sorprèn la naturalitat amb què la gent dona per descomptat que les restriccions van per llarg. “El món ha canviat i potser mai més encaixem la mà o ens fem petons amb les persones que ens trobem”, he sentit dir sovint aquests dies. I el to revelava sempre una orgullosa resignació. És “la distància social” convertida en paraula màgica. Distància social és una contradicció en els termes: allò social no es construeix en la distància sinó en la proximitat. El confinament com a assaig de la desaparició dels cossos en favor dels robots i altres pròtesis tecnològiques? Precisament són les xifres de morts invisibles (cossos que marxen sense comiat) la força massiva de contenció.

Quan l’Estat es posa a donar ordres “pel nostre bé” i ho fa, a més, reforçat per una abusiva utilització de la legitimitat científica fa por. Ni tan sols ens queda la llibertat de decidir sobre el nostre propi bé? És més, sembla que en el postconfinament la capacitat de decidir per un mateix serà decretada selectiva, excloent determinats sectors socials, començant per la gent gran, per descomptat. I, malgrat tot, caldrà refer camí i no n’hi ha prou amb càlculs sanitaris i econòmics, cal comptar amb aquesta estranya cosa que anomenem llibertat i que és essencial perquè puguem escriure el nostre destí. Molta gent ha mort lluitant per aconseguir-la.

Ara que el futur ens ha caigut a sobre queden dos camins: que, en la seqüència de la por i el pànic, les inèrcies autoritàries es despleguin i la democràcia hagi marxat sense que ningú sàpiga com ha passat; o que es retorni la responsabilitat a la ciutadania i les democràcies recuperin impuls per reconstruir les destrosses generades per l’accelerat i suïcida present continu en què vivim. Des de la caiguda del mur de Berlín han proliferat els murs per impedir entrades no desitjades i reforçar les distàncies entre el benestar i la pobresa. Al final hem acabat tots tancats a casa. I no és una novel·la.